La crisi que ha afectat diverses economies europees al llarg d'aquests darrers anys no només ha desgastat la resiliència de les diverses societats per tirar endavant, sinó també la idea que un govern europeu, la UE, podia resoldre els problemes sota els principis de mutualisme i coresponsabilitat, els mateixos que exalten els tractats fonamentals de Maastricht o Lisboa. La pugna entre deutors i creditors, d'estremidora semblança amb la que hi va haver a Europa en el període d'entreguerres del segle XX, converteix el que hauria de ser un club de socis ben avinguts en un conflicte en què els estats forts, creditors, desenvolupen sense complexos la seva hegemonia per aclaparar els deutors. La tragèdia grega, amb l'aplicació implacable de la Troica (Comissió, BCE, FMI) de polítiques econòmiques de cega austeritat, amb freda lògica tecnocràtica, ha fet veure a molts ciutadans que perilla el model europeu en què el creixement econòmic mai no podia anar en detriment de la pèrdua de legitimitat democràtica de les institucions europees de governança ni, sobretot, en la demolició de l'estat del benestar, la clau que explica el satisfactori nivell de desenvolupament a què ha arribat la UE en els darrers cinquanta anys.

Si Europa abandona aquesta identitat i els responsables del seu govern es deixen dur per polítiques desreguladores de caire neoliberal, no serien pas infundades les crítiques que veuen tota la trama institucional i jurídica europea com un simple teatre d'operacions del gran capitalisme financer europeu. Certament, hem vist també durant aquests anys de daltabaix que actituds pragmàtiques com les del BCE que encapçala Mario Draghi han exercit de contrapès per evitar que algunes economies de la UE haguessin romàs per temps en una crua depressió. Amb tot, cal que Europa treballi sense complexos, i sense egoismes nacionals, per enfortir un espai cooperatiu en què la redistribució entre rics i menys rics no sigui motiu de recels. Cal un esforç perquè tota política de control sobre l'euro sigui fruit d'un veritable consens entre tots els estats, i no pas dels hegemònics, per la qual cosa seria necessari dotar de més atribucions el Parlament Europeu i implicar molt més el ciutadà europeu en la governança europea.