Opinió

Podrem mantenir el nivell de vida d'ara quan estiguem jubilats?

Pujar l'edat de jubilació no és la clau per resoldre la insostenibilitat del sistema. El primer problema que té l'Estat espanyol és l'atur (24%), la baixa taxa d'ocupació laboral de 50 i 64 anys (46%) i un alt nivell d'economia submergida (25% del PIB estatal)

“L'Estat deixarà la planificació de la jubilació en mans dels cotitzadors a la Seguretat Social?”

Aquesta pregunta, que ens hauríem de fer cada dia tots els que vivim a l'Estat espanyol, i remarco “tots”, ens la fèiem fa anys el col·lega Ángel Larrauri i jo. És clar, ens direu, vosaltres aneu per “veterans”! I és cert, però per contestar-nos-la ens vàrem fer altres preguntes: L'Estat espanyol pot garantir les pensions de jubilació amb el sistema públic? Sabem del cert quina serà la nostra pensió de la Seguretat Social? Quants anys viurem? La tenim assegurada? Tenim subscrit un pla de pensions? Hem estalviat durant la nostra vida? Quant?

Per respondre-les cal emprar dades. El sistema espanyol de pensions és de “repartiment”. És a dir, que les pensions dels cotitzadors actuals dependran dels futurs cotitzadors. Es basa en la solidaritat intergeneracional. Per tant, tot seguit vénen les dades.

Ingressos per cotització del 2014: 102.389 milions d'euros; despesa en prestacions del 2014: 112.102 milions d'euros; fons de reserva de la Seguretat Social del 2014: 41.634 milions i decreix mensualment. S'estima que a aquest ritme el 2016 tindrà 32.086 milions d'euros; nombre de cotitzadors per pensionista el 2014: 1,97, quan el 2007 era de 2,53. A més, si n'analitzem l'evolució des del 2008 el panorama és desolador. Creix el nombre de pensionistes i el volum de prestacions, baixa el d'ingressos per cotització i es redueix el fons de reserva. Està clar que el sistema no és sostenible i que la insostenibilitat s'intensificarà amb el temps, com a conseqüència de l'envelliment de la població.

Quines mesures han pres els governs? Doncs, en democràcia, s'han fet quatre grans reformes que van des de “l'Estat Protector” fins a “l'Estat de Repartiment” que, estrictament, arribarà a repartir el que hi hagi, no el que hi hauria d'haver, amb l'esperança que paguin uns altres. A partir del 2019 un nou pensionista cobrarà un 0,72% menys (aproximadament) que un pensionista “idèntic” que es va jubilar un any abans.

L'edat legal de jubilació no ha canviat des del 1919. Atenent que l'esperança de vida als 65 anys augmentarà de 10 a 25 anys, es podrà pensar que un augment de l'edat de jubilació estaria justificat. No obstant això, l'augment del cost de les pensions no està del tot relacionat amb l'envelliment de la població. El creixement de les jubilacions per invalidesa va ser un dels motius d'aquesta disminució i, des dels anys vuitanta, també ho van ser els ERO i altres tipus d'acomiadaments col·lectius per raons econòmiques. Pujar l'edat de jubilació no és la clau per resoldre la insostenibilitat del sistema. El primer problema que té l'Estat és l'atur (24%), la baixa taxa d'ocupació laboral de 50 i 64 anys (46%) i un alt nivell d'economia submergida (25% del PIB estatal).

La quarta pregunta la respon el Sr. Linde, governador del Banc d'Espanya, dient, al Congrés dels Diputats: “El sistema públic de pensions no garantirà la pensió que esperen els espanyols.”

Trobar-hi solució.

Tenint en compte aquesta situació i com a assessors financers independents (Eafi) que som, hem de posar solució al nostre problema particular i dels nostres clients. Prèviament, ens vam fer una altra pregunta: Ens hem assessorat adequadament per al nostre estalvi en plans de pensions? La resposta va ser no. Com diu la dita: “A cal sabater, sabates de paper.” També és cert que el sector de plans de pensions a l'Estat és precari: a l'Estat espanyol el patrimoni dels plans de pensions representa un 9,4% del PIB, i a Holanda, el 169,4%, a Suïssa, el 119,3%, al Regne Unit, el 102,4%, als Estats Units, el 93,8%, i la mitjana de la UE-15 és del 32,4%. El patrimoni dels fons de pensions del sistema individual, a l'Estat espanyol és de més de 64.000 milions d'euros i el 47% dels cotitzadors tenen un pla. Ara bé, són fons captius, la major part de la banca, que s'han venut amb criteris comercials, com a compensació a altres operacions i utilitzant, com a ganxo, els avantatges fiscals que tenen els plans de pensions.

Per tot això, ens vàrem plantejar assessorar un pla de pensions, el 3fR, perquè els nostres estalvis fossin gestionats de manera eficient i independent, sense conflictes d'interès i assessorats per tres Eafi (AFI, C&R i Pi Asesores). El nostre objectiu és aconseguir aplicar la Regla del 72: mètode senzill per calcular el temps durant el qual una inversió es dobla en el temps. Es divideix 72 per la taxa anual de retorn. Per exemple, una inversió que proporciona un 8% de rendibilitat es dobla cada 9 anys (72/8=9).

Si bé en els últims 25 anys el mètode quantitatiu amb el qual es gestiona el 3fR ens ha permès acostar-nos al 7% de rendibilitat anyal, estem convençuts de poder superar el 8% en els pròxims 25 anys, amb estratègies mixtes que combinen adequadament els bons moments de la renda fixa i la renda variable perquè, amb el menor risc possible, s'aconsegueixi l'objectiu, tal com s'ha aconseguit en els últims quinze anys.

Un consell, estimat lector: Intenti estalviar del 5 al 15% dels ingressos actuals pensant en la jubilació. I, sobretot, faci-ho assessorat per un professional independent, autoritzat, registrat i sense conflicte d'interès, una Eafi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.