Està prou qualificat, per tractar les meves finances?
Estem entrant en una etapa decisiva, -potser d'uns quinze mesos-, per intentar canviar d'una vegada la manera com s'ofereixen i es contracten els serveis financers. La demanda -diria l'exigència- de la clientela és evident: serveis més adequats a cadascú, més transparents, més centrats en el consell i menys en la venda. Per la banda de l'oferta es coincideix parcialment: cal recuperar la confiança del client i la reputació del sector i, per tant, cal fer les coses millor.
Tot i que aquesta pressió doble d'oferta i demanda és positiva, el que finalment contribuirà més al canvi és la regulació és la llei de la directiva sobre mercats d'instruments financers (en anglès MFID II), la peça legislativa europea essencial que ens haurà de generar uns serveis financers més eficients, més transparents, amb menys conflictes d'interès i en què el client estigui més protegit per preservar i rendibilitzar els seus estalvis. Aquesta llei l'hauran de transposar en els països de la Unió Europea a inicis del 2017 però ja abans -potser el primer trimestre de l'any vinent-, tindrem vigent molta reglamentació vinculada.
Una d'aquestes normatives de segon nivell, en vigílies de publicació, són unes directrius de l'autoritat europea de mercats financers, (ESMA) sobre quin tipus de qualificació professional han de tenir els “metges financers”, és a dir, els professionals que en la banca o en altres entitats financeres ens informen, recomanen i, massa sovint, prescriuen directament les nostres solucions d'estalvi i inversió.
Per exemple, a Espanya fins ara no hi ha cap exigència mínima de professionalitat, coneixements, competències, i menys, de seguiment de codis de conducta ètica per als que tenen la gran responsabilitat d'orientar la nostra jubilació, herència, optimització fiscal i l'estalvi per a objectius financers com ara un habitatge, l'educació dels fills i fins i tot unes vacances.
Qualificació professional.
He tingut ocasió de participar en diversos debats clau sobre la qüestió, potser el més rellevant en un comitè consultiu de l'ESMA en què assisteixen experts i reguladors de tots els països europeus. L'única argumentació “sòlida” contra una norma exigent per a la qualificació professional d'assessors financers i de personal que ofereixi informació sobre productes d'inversió és el cost que teòricament tindria formar, avaluar/certificar i garantir la formació contínua dels empleats; tot, evidentment, fet de manera independent.
Quan s'exposa aquest obstacle de cost, alguns contestem, incrèduls, que no és imaginable que aquest cost sigui tan alt. Que potser no estan formats, fins ara? Que potser estan responsabilitzats d'aconsellar i informar els clients sobre transcendentals decisions per al seu futur personal i financer sense prou coneixements, amb el risc que això tindria?
Jo, sincerament crec –i ho puc testificar– que moltes entitats sí que s'han preocupat de la formació i qualificació d'aquests professionals. Només cal millorar-ne el nivell, avaluar-los (de manera independent, per descomptat) i proveir-los de formació contínua perquè sempre estiguin actualitzats. I això, ni és tan car ni tan complicat. Si alguna entitat –o grups d'entitats– realment té darrere el taulell, taula o al telèfon algú no prou capacitat per donar consells necessaris i generar recomanacions adequades, seria un pèssim senyal, una autodeclaració de la mateixa incapacitat de l'entitat per oferir productes financers.
Nivell alt d'exigència.
Els estalviadors/inversors que han estat mal assessorats o informats en el passat i els que hauran d'estar ben assessorats i informats en el futur ho requereixen.
