La prescripció és una institució jurídica per la qual el transcurs del temps produeix l'efecte de consolidar les situacions de fet; dit d'una altra manera, el temps –amb el concurs d'altres factors– pot funcionar com a causa d'adquisició o de pèrdua de drets. Aquesta institució del Dret dóna lloc a la prescripció adquisitiva o a l'extintiva. D'una banda la prescripció adquisitiva és una manera d'adquirir els béns que són legalment propietat d'una altra persona, per haver-se posseït i usat pacíficament les coses –durant un perllongat lapse de temps– com si fossin pròpies. I d'una altra, la prescripció extintiva és una forma d'extingir les accions o drets aliens per no haver exercit el creditor legítim aquestes accions i drets durant cert lapse de temps. Als dos casos han de concórrer els altres requisits legals.

La prescripció extintiva es produeix per la falta de reclamació del creditor durant el termini establert per a cada obligació i és una forma d'extingir-se el dret i l'acció per exigir al morós el compliment forçós a través dels tribunals. El que el Dret pretén és protegir una situació estable enfront d'una falta de diligència en l'ús del seu dret per part del creditor. En conseqüència, la prescripció té com a resultat privat al creditor del dret d'obtenir judicialment una sentència condemnatòria contra el deutor que obligui coercitivament aquest al compliment de l'obligació. Per tant, la prescripció deslliuradora no extingeix l'obligació sinó que enerva la pretensió del creditor de reclamar el seu dret de cobrament per mitjà de l'acció judicial contra el deutor.

Per això la prescripció no fa desaparèixer l'obligació sinó que la converteix en una obligació natural, per la qual cosa si el morós voluntàriament paga el deute, després no pot penedir-se'n i reclamar la devolució del lliurat al·legant que es tracta d'un pagament sense causa. El Dret fixa la convergència de tres requisits legals perquè es produeixi la prescripció deslliuradora d'una obligació. Primer, que el dret del creditor tingui el caràcter de prescriptible, ja que certs drets són imprescriptibles. Segon, la falta d'exercici del dret o acció que li correspongui per part del seu titular. I tercer, que hagi transcorregut el període de temps previst legalment en la seva durada i forma de càlcul. La prescripció extintiva sorgeix quan transcorre de forma ininterrompuda tot el període de temps que dicta la legislació, ja que és fruit de la perllongada inactivitat del creditor.

Afortunadament Catalunya té la seva pròpia regulació pel que fa a la prescripció, molt més moderna, innovadora i precisa que l'estatal, en el Llibre I del Codi Civil de Catalunya. La primera peculiaritat del Codi Civil català és que el termini de la prescripció general és de deu anys en lloc dels cinc que actualment marca el Codi Civil espanyol. La segona particularitat és que el codi de Catalunya redueix el termini de prescripció a només tres anys si es tracta de deutes derivats d'un contracte d'execució d'obres o de prestacions de serveis, mentre que el codi espanyol fixa un termini de cinc anys. I la tercera, és que el Codi Civil català fixa un termini especial de tres anys per a l'exercici de les accions extracontractuals, mentre el Codi Civil espanyol ho limita a un any