Va ser una de les mesures més criticades de l'anterior legislatura de CiU. La Generalitat va pactar amb els rectors de les universitats públiques ampliar la forquilla del que paguen els estudiants fins al 25% del cost dels estudis -la màxima que estableix el ministeri- i per això els universitaris catalans són els que paguen més, i de llarg, dins l'Estat. Així, front als 2.372 euros de màxima que pot pagar un estudiant català (prop d'un 50% més que fa uns anys), destaquen els 757 d'Andalusia i els 835 de Galícia.

Amb l'augment de l'aportació dels alumnes, el govern oferia compensar la caiguda de les transferències públiques a les universitats. Segons l'Observatori del Sistema Universitari, els ingressos per aquesta via van passar de tenir un pes del 77,8% el 2009 al 66,9% el 2012.

El sistema de preus implantat, però, no va ser uniforme. És a dir, a Catalunya el preu que es paga per anar a la universitat es determina a partir de la renda, si bé es calcula que un 60% dels alumnes paguen els màxims establerts, i en tot cas la mitjana del pes d'aquesta aportació privada és del 20% sobre el cost dels estudis (abans era del 15%).

En tot cas, la decisió d'augmentar aquesta mitjana no va venir com a resultat d'un debat sobre quina ha de ser l'aportació dels estudiants a la universitat sinó bàsicament com una solució d'urgència, i per esmorteir l'impacte sobre la butxaca dels alumnes el govern va posar en marxa un pla d'ajudes, les beques equitat, que han permès a un nombre limitat de joves pagar tan sols el 7,5% del cost dels estudis.

Però tant rectors com alumnes i experts accepten que l'impacte de les beques ha estat limitat. “Hi ha càlculs que apunten que només cobreixen el 50% de l'increment de preus i, tot i que no m'atreveixo a dir un percentatge concret, sembla evident que no ho han compensat tot”, destaca el professor de la UB i membre de l'IEB Martí Parellada.

En tot cas, ara que el context econòmic comença a millorar, cal esperar que la situació es reverteixi? Tant rectors com alumnes volen obrir el camí per reduir l'aportació privada, i de fet el govern en funcions també ho té sobre la taula. La qüestió és, però, com i quan es fa. La voluntat, segons explica el secretari d'Universitats, Lluís Jofre, “és que a mesura que les condicions econòmiques ho permetin s'incrementin les transferències a les universitats”. Jofre també deixa clar que “això no vol dir abaixar el preu sinó abaixar la mitjana del que paga l'estudiant”. És a dir, el que no es planteja és un gest com el de la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Cristina Cifuentes, de rebaixar un 10% la matrícula per compensar la pujada de fins al 65% acumulada pels anteriors governs, també del PP.

El model català és diferent. Aquí la pujada es va supeditar a la renda i la baixada seguirà la mateixa filosofia. El que es planteja el govern -amb permís de com pugui arribar a variar el panorama polític els pròxims mesos- és poder reduir la mitjana del que paguen els alumnes per acostar-la altre cop al 15%. Cada punt entre el 20% actual i aquest 15%, explica Jofre, suposa un esforç econòmic d'uns 12 milions d'euros. Així doncs, aquesta és la quantitat que ingressarien de menys les universitats i per tant la que hauria de compensar el govern amb un augment de les transferències. “Podríem assumir un punt percentual cada any que millori l'economia, és a dir, no es farà en un any”, explica. A més, Jofre considera necessari tenir un nou sistema de finançament autonòmic -en teoria s'hauria d'acordar aquest 2016- per començar la transició.

Molts condicionants per a un esforç que a més pot ser inútil si no es té en compte l'impacte sobre els preus que pot tenir la possibilitat d'oferir graus de tres anys en comptes de quatre complementats amb màsters. De moment la UPF ha estat la universitat pública més predisposada a aprofitar aquesta possibilitat per a nous graus però la mesura aprovada pel ministeri no ha generat precisament eufòria -a pesar que Catalunya havia defensat aquesta opció quan es va passar dels graus de cinc anys als de quatre-, i els alumnes han interpretat aquesta opció quasi com una declaració de guerra.

El problema és que els preus dels màsters són força més elevats que els dels graus i per això des del Consell de l'Estudiantat de les Universitats Catalanes (Ceucat) destacava fa uns dies en roda de premsa que el model 3+2 és inaplicable mentre aquesta diferència de preus es mantingui. Des de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP) també s'apunta la necessitat de canviar això. El seu president i alhora rector de la UPC, Enric Fossas, destaca que “la tendència a Europa és que aquests preus convergeixin, no té cap sentit que no sigui així”.

L'objectiu del govern també va per aquí però la seva previsió és que la convergència es produeixi de cara al curs 2017/18. “Hem d'acabar de veure com juguem aquí amb el tema de les beques, perquè per exemple els estudiants de màster tendeixen a compaginar estudis i feina”, reconeix Jofre. I caldrà veure també com es compensa les universitats per la caiguda d'ingressos que suposaria una reducció del preu mitjà que paguen els alumnes de màster.

La Generalitat confia que l'augment del nombre d'alumnes per classe compensarà de sobres “a més d'aportar qualitat perquè classes de màster amb sis alumnes, com es pot donar ara, no són desitjables”. I en tot cas si això no és així el govern es compromet a cobrir amb transferències aquesta diferència perquè seria un cost “assumible”, diu Jofre. Dels 90 milions d'euros que el govern va calcular que les universitats podrien ingressar de més amb l'augment dels preus de grau, aquestes en van ingressar efectivament -restant l'efecte beques- uns 60 milions, i ajustar el preu mitjà dels màsters podria suposar un esforç addicional de 10 milions d'euros.

Però més enllà del curt termini cal obrir un debat més ampli sobre quin model de finançament es vol per a les universitats públiques i quina ha de ser l'aportació dels alumnes via matrícula. Alumnes i rectors aposten per un model que tendeixi a copiar el sistema alemany de gratuïtat. Però experts com Martí Parellada creuen que l'alumne ha de pagar una part “perquè amb els estudis superiors es produeix una certa apropiació privada dels recursos públics”. De fet, això ha estat especialment cert en aquests anys de crisi, quan l'ocupabilitat i l'accés a feines de més qualitat per part dels graduats ha estat més que evident. Cal decidir, hi afegeix Parellada, en què s'inverteixen els diners públics “i potser arribem a la conclusió que han d'anar prioritàriament a la sanitat o l'educació obligatòria”.

Jofre defensa, a més, la necessitat de mantenir un sistema de preus vinculat a la renda “perquè les famílies que poden pagar 1.500 euros fent un esforç també en poden pagar 2.500”. En canvi, el problema, segons diu, “és per a aquells que no poden anar a la universitat perquè les seves famílies no es poden permetre prescindir d'un sou”. Per això Jofre creu que la prioritat hauria de ser establir beques salari “però aquí estem parlant d'uns 10.000 euros per beca i això no ho podem plantejar si Madrid no transfereix la gestió de les beques”.

Tant el govern com l'ACUP creuen que a pesar del major esforç que han hagut de fer les famílies per pagar l'augment de la matrícula, no s'ha frenat l'accés a la universitat. Cert és que el nombre d'alumnes ha baixat -un 3,8% entre el 2011 i el 2014- però aquesta caiguda ha estat inferior a la soferta en el mateix període a territoris com per exemple Andalusia (-4,6%), i el govern destaca que la caiguda respon més a un fenomen demogràfic (cau el nombre de persones d'entre 18 i 24 anys) i ressalta que la dada important és que el percentatge de joves en edat universitària que efectivament es matriculen es manté estable (39%).