Gran angular

Dispositiu per a temps secs

Quin ús s'ha de fer de les dessalinitzadores centra el debat sobre el pròxim Pla de Gestió de Sequeres, que aviat ha de sortir a informació pública

Hom posa el crit al cel perquè es posa en risc el cabal del riu Ter
Aiguaesvida tem que els interessos empresarials condicionin el pla
L'estalvi ciutadà va arrelar força durant la passada sequera de 2007-08

Un cop superat, si més no parcialment, l'episodi de sequera que Catalunya patia des de fa mesos, ara toca fixar definitivament en el cos jurídic el dispositiu que permeti atacar amb garanties futurs dèficits hídrics, un Pla de Gestió de Sequeres, que hauria de ser una realitat en pocs mesos.

Aquest pla, una de les potes del Pla de Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGDCFC) del període 2016-2021, ha de ser l'eina estable que superi la urgència dels reglaments a cops de decret per fixar un protocol per fixar mesures com ara una plena activació de dessalinitzadores, aturada de fonts ornamentals o del regadiu de camps de golf amb aigua d'ús de boca, etcètera.

Jordi Agustí, director de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), preveu que en poques setmanes serà sotmès a informació pública per ser aprovat pel Parlament abans de l'estiu. Com explica, “és un document prou complex, ja que ha d'establir a on i a qui es limiten els drets sobre l'ús de l'aigua, i que no és universal: s'han fixat divuit zones d'anàlisis, amb indicadors particulars per a cada zona, que permetran fixar en cada cas quan cal passar a un estadi superior d'actuació”. Albert Testart, gerent del Consorci per a la Gestió de l'Aigua de Catalunya (Congiac), entitat que aplega ajuntaments implicats en el cicle integral de l'aigua, considera molt interessant aquest disseny en zonificació: “La regulació mitjançant un pla marc és necessària perquè totes les conques són diferents. Les accions puntuals que pot necessitar la conca del Muga no seran mai les mateixes que calgui aplicar a la del Gaià, per posar dos exemples.”

Un dels punts sobre els quals pivota tot el pla, i que de fet el transcendeix, és la contribució de les dessalinitzadores per garantir l'abastament. Des de l'associació Aiguaesvida, que vetlla pels drets dels usuaris, un dels seus experts, Quim Pérez, denuncia el risc que el pla estigui massa influït per interessos econòmics: “És possible que si s'ha bloquejat el pla fins ara per interessos econòmics sigui pels entrebancs que hi hagi posat ATLL, ara privada en mans d'Acciona, que si abasteix amb aigua del Ter i el Llobregat té un cost econòmic més reduït que si ha de recórrer a les dessalinitzadores. En ser una empresa privada, sempre s'estimarà més tirar menys de la dessalinitzadora i més de l'aigua dels rius, per obtenir un marge de benefici més gran.” A hores d'ara, segons dades de l'ACA, el preu de producció de l'aigua per dessalinitzadora pot anar dels 0,45 euros per m³ als 0,80 per m³, mentre que l'aigua produïda de les conques del Ter i Llobregat està en una mitjana de 0,40 euros per m³.

Per a Jordi Agustí, és inqüestionable que “la dessalinitzadora és una gran eina, però cal saber quan es posa en marxa, és com la roda de recanvi d'un cotxe, que només es fa servir en moments molt determinats. Ha d'anar entrant a mesure que les reserves minven, però sempre cal tenir en compte que és cara de produir i que hi ha el risc de malbaratar diner públic.”

Albert Testart, per la seva banda, interpreta que “aquesta pressió empresarial, si existeix, és lògica, però per això hi és l'ACA, per fer una regulació correcta, en què es garanteixi que els costos són els menors possibles, que tenim la millor qualitat de l'aigua i que s'ha assolit l'equilibri ecològic. És clau que hi hagi un control polític de l'ACA, dins d'un model de clara transparència”. El gerent de Congiac estima que “si volem rebaixar les pressions empresarials, hauríem d'estimular els processos de participació ciutadana a les conques. Per a una bona gestió de l'aigua cal més democràcia”.

El màxim responsable de l'ACA, Jordi Agustí, aclareix que “ATLL té unes clares consignes de producció, fixades en el concurs d'adjudicació, per les quals quan les reserves dels embassaments minven, ha de produir aigua dessalada, li agradi o no li agradi. Són empresa i han d'estar disposats a assumir un risc”.

De forma insistent, Aiguaesvida ha posat el crit al cel pel fet que, com afirma Quim Pérez, “s'està posant en risc el cabal ecològic del Ter i els regadius a les zones agrícoles del Baix Ter”. En les al·legacions al PGDCFC, Aiguaesvida ha denunciat que el volum d'aigua derivat del riu Ter supera el màxim establert, 175,2 hm³, i no pas el topall de 166 hm³ (tot el sistema Ter-Llobregat és de 320 hm³) que determina el Plec de Prescripcions Tècniques. I això passa “mentre les dessalinitzadores estan pràcticament aturades en comparació a la capacitat de producció que tenen”. De fet, la discussió sobre si les dessalinitzadores han de ser l'arma principal de la gestió del cicle de l'aigua, tant per prevenir restriccions com per mantenir ecològicament sostenibles els cabals dels rius, ve de l'anterior gran episodi de sequera, del 2007-08. Aleshores, es va fixar un protocol d'entrada en servei de les dessalinitzadores que obligava a posar-les a un 60-75% de capacitat quan les reserves dels embassaments estiguessin al 80% -en l'episodi d'enguany es va arribar el 29 de gener a 487,29 hm³ d'aigua embassada, un 70,17%. Hom considerava que amb aquests paràmetres no només es garantia el subministrament al sistema metropolità de Barcelona, sinó que també el Ter podia mantenir el cabal d'aigua que requereix el seu sistema ecològic. El protocol, que segons els càlculs dels tècnics podia tenir un impacte del 14% per al consumidor en el rebut de l'aigua, va ser desestimat pel cost polític que podia tenir apujar el preu. També s'argumenta que els ajuntaments no volen pagar més, i repercutir-ho al rebut, per ampliar les xarxes de subministrament que permetrien portar més aigua dessalinitzada per millorar els cabals dels rius.

Aiguaesvida denuncia que, en canvi, no hi hagut escrúpols per encarir un 70% el rebut per tal de fer atractiva la seva venda a una empresa privada. Cal recordar que, en el seu dia, es va subscriure el compromís de reduir els cabals transvasats del Ter per a l'abastament de Barcelona de forma gradual, fins a una cota màxima de 115 hm³, el 2015.

Aquest paper secundari de les dessalinitzadores, pot voler dir que encara roman viva la mentalitat transvasista, la construcció de grans obres? Jordi Agustí explica que “en el pitjor dels escenaris que hem calculat, tot afegint-hi el factor del canvi climàtic, a la conurbació de Barcelona es registraria un dèficit”. Amb tot, assegura que “el dèficit hídric que Catalunya va patir el 2007-08 és superable, amb les dessaladores, els pous que els municipis van recuperar aleshores, fins a 240, o la regeneració d'aigua, sense oblidar, és clar, la capacitat d'estalvi de la ciutadania, com recorda Albert Testart: “Va haver-hi una gran reducció en el consum de l'aigua, del 15% respecte dels anys anteriors. La conscienciació de la gent va arrelar força.” A hores d'ara, Catalunya es troba a 113 litres per habitant i dia, 106 litres en el cas de l'àrea urbana de Barcelona, mentre que algunes ciutats dels EUA, per exemple, estan en els 400 litres per habitant i dia.

En la seva crítica al (PGDCFC), Aiguaesvida es plany que la seva dotació pressupostària, de 900 milions d'euros, sigui ostensiblement inferior a l'anterior pla, fins a un 85% menys, i que, per exemple, només es dediquin a la millora de les reserves naturals fluvials una dotació de 33 milions. Hom afirma que “les inversions no aposten ni pel medi ni per la recuperació, l'aprofitament i l'estalvi. No es contemplen noves fonts d'aigua, com pot ser recuperació d'aigües depurades o l'aprofitament de les pluvials, accions a les quals només es dediquen 6 milions d'euros”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.