Crisi en l'horitzó i ningú al comandament
La data de tancament d'aquest periòdic, ara d'aparició mensual, no ens permet escriure aquest comentari coneixent el que ha decidit, i sobretot comunicat, el Consell de Govern del Banc Central Europeu del passat dijous dia 10 a Frankfurt. Ens manca un element d'anàlisi decisiu, massa perillosament decisiu per l'esdevenidor de l'economia.
I és que la dependència dels mercats, i de l'economia en general, de les decisions dels bancs centrals ha estat i és encara aclaparadora i excessiva, com fins i tot declarava fa tot just uns dies el director general del BIS (el banquer dels banquers centrals), Jaime Caruana.
Bona part de la preocupació sobre una més que probable recaiguda en una certa recessió de l'economia global en els pròxims mesos es deu precisament a la constatació que, havent estat tan forta la dependència fins ara, els bancs centrals han esgotat una bona part del seu instrumental de política monetària per fer front a la creixent debilitat econòmica actual.
Per una banda, els tipus d'interès pràcticament només tenen recorregut addicional a la baixa en el terreny dels tipus negatius. Un estadi de les coses que podríem denominar de dimensió desconeguda on ni sabem si provocaria algun impuls expansiu suplementari ni coneixem ben bé els efectes col·laterals negatius (que sempre s'han de considerar en economia) que podria generar l'entrada plena en el terreny de la retribució negativa als diners. Sabem, això sí, que els comptes de resultats de la banca estan i estarien entre els grans afectats, però la repercussió en l'estalvi, en les pensions i en les assegurances podria ser també molt dolenta. De fet, la deflació o la “tendència deflacionista” com la denominen amb prevenció, és una gran desconeguda, però que com a mínim podem dir que és la pitjor aliada de la muntanya de deute que hem acumulat, primer generant les bombolles que ens varen portar a la crisi i, segon, combatent-la amb una austeritat només de paraula que ens ha portat -en la darrera etapa de recuperació- a acumular encara més endeutament públic.
De fet, han estat els mateixos bancs centrals i les seves expansions quantitatives en forma d'inundacions de liquiditat les que han afavorit a la vegada mantenir els dèficits públics i incomplir les primeres previsions d'equilibrar els comptes. Haver mantingut els desfasaments pressupostaris i l'endeutament en temps de recuperació ens posen ara les coses molt difícils per utilitzar mesures de política fiscal expansionistes per frenar aquesta nova recaiguda.
Animar l'economia.
Estem davant d'un cas clar d'un elevat risc de ruïna, aquell que tan malament avaluem en finances i que comporta simplement sortir del joc, no poder actuar més. Això s'ha de tenir molt en compte abans d'emprendre determinades polítiques que alguns acadèmics i partits de l'esquerra tradicional i de la renovada plantegen amb massa alegria.
En definitiva, disposem de pocs recursos defensius a la debilitat econòmica, moltes incerteses i cap voluntat de fer un bon càlcul de riscos (aquí tampoc no ens serveix la teoria) per part d'una classe política més preocupada per la seva supervivència que per l'estat del món. La situació és tan desesperada des del punt de vista argumental que en alguns àmbits més lúcids es desenterra fins i tot l'helicòpter drop de diners de Friedman que, ni s'ha testat mai, ni es coneix realment com aplicar-ho a través probablement de retallades fiscals directes finançades amb la creació de diners per part del banc central.
Això seria encara més difícil d'aplicar a Europa, ja que requeriria un consens ple entre el banc central independent i el govern; o més ben dit, el conjunt de governs de l'eurozona, en absència d'un veritable govern europeu. Si aquest fet utòpic es produís, podríem esperar inflació per reduir el pes de l'endeutament via devaluació monetària i la generació de consum i, per tant, d'activitat.
Ja que hem esmentat els governs de l'eurozona, recordem que per aquestes latituds no sembla que estiguem a les portes de tenir-ne un. I menys un d'interessat en aquestes vel·leïtats malastrugues d'alguns economistes. Caldrà que des d'algun lloc d'Europa amb més seny (no en queden gaires!) ens indiquin el camí (o ens obliguin a agafar-lo) de l'acord i el pacte?
Presenciar aquests dies l'espectacle de la política partidista tan allunyat del que ha de ser una política governamental seriosa per prevenir una tercera crisi, et fa sentir governat per uns perfectes irresponsables.
