El Reial Decret 56/2016, del 12 de febrer passat, relatiu a l'eficiència energètica i que transposa la directiva de la UE 2012/27/UE no només ha arribat tard, sinó que ha estat decebedor, en concernir bàsicament les grans empreses i no definir un model clar d'estalvi per a les comercialitzadores d'energia.

La mesura fonamental de la nova normativa és l'obligatorietat de passar una auditoria energètica per a les empreses de més de 250 treballadors, independentment de les vendes, o les que la seva facturació excedeixi els 50 milions.

Segons Pep Salas, soci fundador de l'empresa d'eficiència Enerbyte, “s'ha seguit el patró de sempre, és a dir, dilatar l'adopció de la norma europea i quan es fa, reduir-ne l'impacte”. I ho rebla: “Només parlar de la gran empresa no té sentit, ja que justament són les grans empreses les que fa anys que despleguen una estratègia d'eficiència, ja han optimitzat el seu consum.” I no s'ha de perdre de vista, com avisa Salas, que “la situació d'interinitat del govern central, amb diversos partits assegurant que canviaran la norma, crea un estat d'inseguretat jurídica”. Inseguretat o contradicció, ja que aquest RD entra en contradicció amb l'anterior d'autoconsum, ja que accepta que un edifici de consum d'energia gairebé nul pugui assolir aquest nivell màxim d'eficiència amb fonts renovables produïdes in situ, tot apuntant a l'autoconsum de l'excedent per a, per exemple, cada veí d'una comunitat, cosa que prohibeix expressament el decret d'autoconsum. La nova eina normativa tampoc gosa aventurar com es farà la transició per assolir l'objectiu que el 2020 els edificis tinguin un consum energètic gairebé nul. La llei tampoc no inclou el que hauria suposat un gran estímul per esperonar l'eficiència en el sector residencial, i que és facilitar l'accés dels ciutadans a les dades dels comptadors digitals. La sensació d'oportunitat perduda es palesa quan s'observa que l'RD no inclou una mesura semblant als white certificates que s'estan implantant a diversos països europeus, documents que acrediten que les comercialitzadores d'energia estan realitzant projectes d'eficiència per obtenir un nivell determinat d'estalvi, en un termini de temps convingut. En el cas espanyol, posar en pràctica un sistema de “certificats blancs” permetria assolir, segons algunes estimacions, un 1,5% d'estalvi anual, és a dir, un 10,5% fins al 2020. “La directiva establia aquestes mesures compensatòries perquè les comercialitzadores no fossin penalitzades amb un impost, com el que paguen aquí al Fondo Nacional de Eficiencia Energética, i que sense contrapartida només serveix per mantenir l'estructura de l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia (IDAE).” Les grans elèctriques ja han fet saber el seu disgust per no gaudir de l'opció d'aplicar mesures compensatòries. Comptat i debatut, els 216,7 milions d'euros que les elèctriques aporten al fons “són diners que no reverteixen en serveis d'eficiència”. Val a dir que, tal com ha passat als EUA, el sector d'empreses que es dediquen a l'eficiència podria haver crescut a redós dels white certificates, ja que les elèctriques haurien recorregut al coneixement d'aquestes empreses per avançar en eficiència. Estem parlant d'un sector que genera un negoci a Catalunya de 1.800-2.500 milions d'euros, ocupa 11.000 treballadors i garanteix que per cada euro invertit, en retornen 1,85.