Gran angular

Les arrels de la corrupció, al descobert

Rastrejant les causes de la baixa productivitat, un grup d'investigadors les troba en el sistema imperant, clientelar i viciat, que premia les empreses ineficients

La CNMC diu que amb transparència s'estalviarien 47.500 milions
O fas un producte bo o aconsegueixes un decret que forci a comprar-lo
Licitar o legislar per amiguisme castiga l'economia i els ciutadans
A la llotja del Bernabéu es pacten lleis que beneficien determinats grups
Empreses inadequades van captar el capital i el treball en el ‘boom'

La teoria de les pomes podrides al cistell per explicar els casos de corrupció a Espanya comença a desmuntar-se davant l'evidència científica que el sistema clientelar -és a dir, les prebendes generalitzades des del poder per beneficiar determinades empreses o sectors- va propiciar el clima favorable per a la seva aparició i multiplicació. La corrupció és una de les conseqüències que se'n deriven, d'aquest sistema trampós, però no la més costosa per al ciutadà. El fet de premiar determinades companyies en licitacions o legislar a mida d'altres suposa una greu distorsió a les regles del mercat que empobreix el teixit empresarial i l'economia en el seu conjunt. Això acaba afectant tots els ciutadans, com a contribuents, com a consumidors i com a treballadors.

Estirar el fil.

Fa uns mesos, els economistes Manuel García-Santana (UPF) i Josep Pijoan-Mas (CEMFI) van decidir investigar el període del boom econòmic a Espanya, del 1995 al 2007. Els intrigava el fet que en aquells dotze anys de creixements del 3,5% de mitjana anual, la productivitat no sols no va créixer sinó que va caure un 0,7% cada any. “El descens de la productivitat agregada durant un període de temps tan llarg és preocupant i el fet que succeís en un moment d'expansió és singular d'Espanya”, explica Pijoan-Mas.

Van ser anys de progrés tecnològic que havien d'haver deixat els seu rastre en la millora de productivitat. Sobretot, a partir de 1999, quan les condicions favorables amb què Espanya va entrar a formar part de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) en un context de tipus d'interès a la baixa va comportar l'ingrés de grans quantitats de capital a l'estat. Però no va ser així, per què?

Els autors de la recerca intuïen que només tindrien la resposta si deixaven a un costat els valors agregats i miraven empresa per empresa i així ho van fer. Van observar que dins d'un mateix sector hi havia una gran dispersió: empreses que guanyaven productivitat i altres que no. Cal pensar que en condicions òptimes aquestes diferències no haurien de ser grans perquè les forces del mercat tendeixen a la convergència, per la qual cosa van deduir que algun element estava alterant greument aquestes dinàmiques i que això estava polaritzant les empreses. De fet, van calcular que en absència de distorsions la productivitat hauria crescut. Aleshores els economistes van pujar els augments del seu microscopi i va ser quan van observar que els recursos que entraven al país havien anat a parar amb molta més generositat a les empreses d'alguns sectors més que en les d'altres -principalment a la construcció, seguida dels serveis- i també a les empreses amb pitjors nivells de productivitat. “El treball i el capital van ser assignats a empreses inadequades”, conclou Pijoan-Mas. El fet que empreses dels sectors més propensos al clientelisme com ara la construcció, l'energia, les telecomunicacions o la consultoria públiques, estiguessin entre les més beneficiades per les transferències de rendes “ens va posar la mosca darrera l'orella”, diu l'economista del CEMFI. Certament, Transparència Internacional en el seu informe Bribe Payers Index (Índex de Fonts de Suborn) apunta amb el dit les constructores d'obra pública, les immobiliàries, les empreses extractives i les energètiques com les més propenses a viure dels favors de l'administració. Per als autors no hi ha dubte, cap dubte, que avui dia un dels grans problemes de la nostra economia és el càncer del clientelisme.

La percepció dels empresaris també és aquesta. Una enquesta efectuada per l'escola de negoci online OBS Business School situa el favoritisme en institucions públiques com la pràctica fraudulenta més important de l'estat, així ho afirma un 69% dels enquestats (empresaris espanyols); segueixen el frau fiscal (51%), afavorir amics i familiars en negocis (40%) i finançar partits polítics a canvi de favors (40%). Casilda Güell, coautora amb Luiza Iordache de l'informe El Fraude Empresarial, assegura que “són pràctiques que no ajuden a la competitivitat, a la transparència, a la rendició de comptes, al bon desenvolupament econòmic i a la democràcia en general”, afirma.

Dues definicions.

El clientelisme té diverses cares. César Molinas, economista i autor de Qué hacer con Espanya, del capitalismo castizo a la refundación de un país, en distingeix dues. Una és la licitació pública fraudulenta que es fa des de diferents substrats de l'administració pública, però sobretot des dels ajuntaments: “El percentatge de licitacions que s'acaben atorgant per raons objectives de mèrit, de preu o de competència, en aquest país és alarmantment baix; el més normal és que ser amic o parent de l'alcalde doni un avantatge competitiu.”

Un estudi de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre contractació pública presentat el febrer del 2015 recollia la xifra de 194.000 milions d'euros anuals, el 18,5% del PIB, sobre el valor de la contractació publica a l'estat. També assenyalava que les pràctiques contràries a la lliure competència suposen un cost addicional del 25%, això és: 47.500 milions d'euros a l'any. Això vol dir que amb mitjans transparents i ètics, l'administració pública es podria estalviar un de cada quatre euros que gasta ara.

Molinas anomena aquesta modalitat “clientelisme castís” per oposició a l'altra modalitat de clientelisme, “el clientelisme del BOE”, que considera de més “tronío”. L'economista es refereix a les lleis i reglaments que es fan en connivència amb determinats grups d'interès.

El catedràtic de teoria econòmica Carlos Sebastián, que ha abordat aquesta problemàtica al llibre España estancada, posava l'exemple de la regulació elèctrica en una entrevista recent al programa Els Matins de TV3: “Ara amb els processadors de textos les normes que van al consell de ministres tenen el paper del Ministeri d'Indústria; abans, anaven directament amb el segell d'UNESA, (Associació Espanyola de la Indústria Elèctrica)”. Sebastián assegurava que només des d'una relació clientelar s'expliquen qüestions que afecten negativament els consumidors, com ara l'elevat preu de la llum o la renúncia a les energies renovables, i afirmava que els amplis marges d'aquestes companyies han permès finançar la seva expansió internacional. César Molinas afegeix que les grans constructores també saben deixar la seva empremta en el BOE: “A la llotja del Santiago Bernabéu es decideixen moltes coses que acaben per escrit al consell de ministres”, afirma.

L'impacte d'aquesta segona modalitat de clientelisme és d'una escala superior perquè significa posar al servei d'uns quants la maquinària legislativa d'un país. “Per vendre un producte, o fas un que sigui molt bo o mous els fils perquè el govern faci un decret que obligui a comprar-lo: a Espanya fa molts anys que vivim així”, va lamentar-se el catedràtic d'economia Jesús Fernández Villaverde en una taula rodona sobre el tema organitzada per la Fundació Rafael del Pino fa uns mesos a Madrid.

Hom podria pensar que de clientelisme sempre n'hi ha hagut i, tot i que això és cert, no ho és menys que a finals dels anys vuitanta i principis del noranta es produeix un important salt de nivell. Els polítics perden els miraments i actuen sense contemplacions assumint el control d'òrgans judicials, caixes d'estalvi, reguladors, etcètera. Les portes giratòries es mouen a tot drap. Polítics i elits econòmiques es confonen. Sense mecanismes de vigilància independents i sense contrapesos, les pràctiques clientelars colonitzen el sistema. En aquest context la corrupció troba el terreny adobat.

Té remei tot plegat? En l'explicació anterior estan les claus de la solució. “Separació de poders, òrgans judicials neutrals, instruments de control eficients i reguladors dels mercats independents”, és la recepta de Josep Pijoan-Mas. Per això cal una regeneració, de la qual algunes formacions polítiques han fet bandera, que trenqui amb l'estat neopatrimonialista actual. La història demostra que es pot. Suècia i Alemanya, que havien estat països molt clientelars, van tenir el seus respectius moments de catarsi gràcies als quals van afrontar una regeneració. “Nosaltres no hem tingut el trauma del nacionalsocialisme a Alemanya, però el cop que ha significat aquesta crisi hauria de ser prou fort per aixecar un ampli consens”, va dir Fernández Villaverde.

El dilema dels ‘lobbies'

Al rerefons d'aquest tema plana el paper que els lobbies despleguen davant les institucions públiques. Transparència Internacional (TI), que ha fet estudis sobre els grups de pressió, pensa que la seva activitat pot ser positiva en la mesura que ajudi a fer millors lleis. Ara bé, “en no estar regulada ni identificada de forma clara la naturalesa i el marc d'actuació, poden originar polítiques i decisions desconegudes pels ciutadans i que distorsionin les regles del mercat”, diu Jesús Lizcano, president de TI Espanya. Per distingir l'activitat dels lobbies d'altres pràctiques corruptes o faltes d'ètica cal un registre públic i una regulació amb criteris de transparència, afirma Casilda Güell, d'OBS Business School.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.