L'OCDE i la Comissió Europea estan treballant per eliminar el pacte que tenen els paradisos fiscals i tot el que comporta l'evasió fiscal amb la seva rebaixa impositiva. Però la sensació que es té és que hi ha molts interessos creats. La notícia de fa uns dies que Rodrigo Rato havia transferit recursos d'una societat de Gibraltar a una de Panamà mentre ell era ministre d'Economia i defensava que calia eliminar els paradisos fiscals, denota un cinisme intolerable que fa difícil pensar que hi hagi una determinació política per eradicar el frau fiscal.

Ara el 72% de l'aportació fiscal és la suma de l'IVA i de l'IRPF, que paga bàsicament la classe mitjana. Els pocs estudis que existeixen del frau fiscal parlen que aquest frau correspon en bona part a les grans corporacions i fortunes. Hem creat un sistema que permet que hi hagi unes elits que se n'escapin, que no contribueixin o que ho facin poc. Defensem un sistema fiscal suficient per poder pagar una sanitat pública, gratuïta, universal, una educació pública i gratuïta, etcètera, i perquè sigui suficient caldrà que tothom hi participi amb les seves possibilitats. I això no està passant.

Espanya és una democràcia molt jove. El sistema fiscal va arribar amb aquesta democràcia. Hem aconseguit dotar-nos d'un sistema que ha funcionat prou bé. Per tant aquestes virtuts hi són. Però té molts defectes. El principal és la seva complexitat, que facilita la manera d'escapar-se de complir amb la seva obligació. Les persones més riques, acompanyades dels millors advocats i experts, sobretot les grans empreses, poden trobar el forat de la norma i per tant eludir el pagament d'impostos. Una de les coses que no compleix el sistema fiscal és aquesta idea de la progressivitat, és a dir, que pagui més aquell que més té. Les grans corporacions s'escapen del pagament d'impostos. Si parlem de l'Ibex 35 s'entendrà molt bé perquè hi ha un greuge. Primer de tot, l'impost de societats no és progressiu: en la darrera reforma fiscal s'està pagant un 25%, tant si ets una pime amb poca facturació com si ets una gran empresa. Si mirem les companyies de l'Ibex 35, que són les de referència, veiem que el 2014 han augmentat els beneficis un 38% i només tres d'elles van presentar pèrdues, però en canvi només la meitat de les companyies van posar algun euro en l'impost de societats.

El model de la nostra plataforma defensa utilitzar més els impostos directes, que són els que permeten més la progressivitat en el sistema fiscal i no abusar dels impostos indirectes, que sembla que és el que s'està fent darrerament: un augment de l'IVA i una rebaixa de l'IRPF i de l'impost de societats. La progressivitat es pot fer via impostos directes. No com ara, que tota la renda de les classes més baixes se'n va cap al consum amb aquest 21% d'IVA mentre que les grans fortunes basen la seva renda en l'estalvi, que és on trobem el greuge tan gran que hi ha entre la tributació entre les rendes de capital i les rendes de treball.

Per això va néixer aquesta plataforma. En un moment concret, el 2010, en plena crisi semblava que l'única manera de millorar el dèficit de l'Estat espanyol era via retallades. Això va provocar molta desigualtat. Espanya és el país d'Europa on més ha crescut la desigualtat en aquesta etapa de crisi. Des de la plataforma insistíem que calia mirar què passava per la banda dels ingressos. I el que ha passat és que l'Estat espanyol està nou punts per sota de la mitjana europea. A la banda de la despesa estem cinc punts per sota, per tant encara hi ha camí per córrer.

De dues maneres. Amb polítiques públiques concretes que permetin reduir-la, de manera que ja redistribuïm riquesa, però també per la via de l'ingrés. Recaptant més per la via d'aquells que més tenen també fem una societat una mica més igual. Però nosaltres volem portar el debat en un terreny polític perquè en el terreny tècnic tenim la sensació que sempre guanya aquell model que fa creure que els impostos tenen un impacte sobre l'economia i sobre el mercat i, per tant, com menys impostos, menys impacte i el mercat funcionarà millor.

Això ja supera l'àmbit de la fiscalitat i té molt a veure amb una societat amb molt d'atur, fins i tot estructural, que fa la sensació que hi serà sempre. Això alimenta l'economia submergida, molt elevada al nostre país. Es parla que és d'entre el 20 i el 25%, quan la mitjana europea no passa del 15%. Aquí hi ha un marge de millora notable. Demanem més recursos. I això vol dir que cal posar més eines perquè l'Agència Tributària sigui més eficient. És una de les que tenen menys recursos de tota la UE. Però el més important és tenir dades, informes que ens permetin mesurar el frau fiscal. El Ministeri d'Hisenda no dóna cap xifra de quin és el frau fiscal a casa nostra.

Es fan petits passos. La darrera legislatura s'ha tirat endavant una oficina de fiscalitat internacional, amb unes 200 actuacions, que ha recaptat el 3,6% de tota la hisenda. Això demostra que són els grans entramats de les empreses internacionals els que estan xuclant del sistema. Amb la darrera reforma fiscal s'ha perdut una oportunitat d'enfocar el gran problema del frau fiscal. S'han fet petits canvis, alguna modificació en els tipus, s'ha eliminat alguna deducció, però a part d'això no hi ha una voluntat real de combatre el frau.

Jo crec que sí. En aquests moments el comissari d'Economia de la Unió Europea, Pierre Moscovici, està impulsant un projecte en què les empreses presenten país per país el que estan facturant, quants beneficis tenen i quants impostos estan pagant. On és la dificultat? Doncs que els mateixos estats membres no estan disposats a tirar-lo endavant. Les institucions europees veuen clar que cal avançar, però els estats membres no estan disposats a ratificar-ho. Ho veiem en el cas de Luxemburg: com pot ser que Luxemburg, només amb mig milions d'habitats, sigui el segon país que rep inversió estrangera després dels Estats Units? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. En canvi, Luxemburg no està en les llistes de paradisos fiscals.

Els passos que s'estan fent són molt lents. I el capital es mou ràpid. Estem parlant de països amb el modus vivendi d'oferir aquesta possibilitat de no-pagament d'impostos. Crec que països com Luxemburg o Andorra han viscut i viuen d'aquestes pràctiques. Impulsar l'harmonització fiscal és obligar-los a tallar la seva via de respiració.

Més que desenvolupar impostos, el que proposem és eliminar moltes deduccions. Un dels mals del nostre sistema fiscal és que tenim tipus impositius molt alts, però després el tipus real, allò que s'acaba pagant, és molt més baix, per tant vull dir que entremig hi ha diner que es deixa de pagar. Com a plataforma, en l'àmbit català, apostem per una millora d'augment de l'impost del patrimoni i de successions. Al País Basc es va fer un impost de les grans fortunes i el cert és que es van recaptar molts ingressos d'aquells que més tenen. El capital no va marxar.

És cert. Per exemple, Madrid té un impost de patrimoni pràcticament zero, amb la voluntat d'atreure capital cap al centre, mentre que a Catalunya tenim els impostos amb els tipus de l'IRPF més elevats de tot l'Estat. Per tant el retorn no és proporcional a l'esforç que fem els catalans. Ara l'Estat presenta unes xifres de dèficit del 5% i està demanant a les autonomies que s'aprimin; ells mateixos diuen des de Madrid que tindran un dèficit de 2.000 milions quan la rebaixa impositiva que acaben de fer el darrer any representa uns 8.000 milions.