El secret és tenir un model comercial que sigui competitiu i que respongui a les expectatives del client. Bon Preu té diverses fortaleses que expliquen el creixement constant. Una és la qualitat dels frescos. Hem d'oferir totes les marques amb igualtat de condicions. Si hi ha una marca que no ens la compren, sigui la que sigui, la donem de baixa. Una altra fortalesa és la comoditat, l'ordre i l'atenció al client. Un altre punt és que la marca pròpia no ha de ser el producte més barat. Ha de tenir la mateixa qualitat que el líder de la família de productes però ha de ser un 30% més barat. I per descomptat els nostres preus són i han de ser a articles comparables els més barats del mercat.

La facturació enguany serà d'uns 1.070 milions d'euros. En aquests moments tenim 5.800 persones en plantilla. Ja hem creat 500 llocs de treball en mig any. Pel que fa a obertures, fa pocs dies vam inaugurar un Bon Preu a Terrassa, on abans hi havia l'edifici de Caixa Terrassa. I hem posat en marxa tres establiments més. Aquest any també obrirem un Esclat a Sabadell, un a Manresa, un Bon Preu a Cerdanyola i a Castellbisbal i dos més a Barcelona, si tenim els permisos aviat.

El nostre primer mercat, amb molta diferència, és Barcelona. La capital catalana representa un 25 i escaig per cent de la facturació. El segon mercat són les comarques gironines. Osona ha quedat endarrerida perquè hi ha menys població. La ciutat de Barcelona creixerà molt amb vista al futur, a Girona també hi farem diverses operacions i a la ciutat de Tarragona i Lleida, per descomptat, ens hi farem més grans. Podem augmentar molt la facturació, no tenim cap problema de saturació.

En vint anys ha canviat gairebé tot. Hi ha moltes llars d'una sola persona, poques de diverses persones, de gent jove, llars amb gent gran, i naturalment el servei que hem de donar a cada col·lectiu és diferent. Això vol dir que cal adequar els formats i els productes. També ha canviat l'aspecte de proximitat i perifèria. La fórmula de grans centres comercial perifèrics on la gent hi va a passar tot un matí o tarda està tocada de mort.

Els hípers de màxima superfície són els de 5.000 o 6.000 m². Tot el que és superior a això la gent ho veu molt gros, cal desplaçar-se molt i no funciona. És cert que cada país ha de tenir el seu model comercial. No hi ha d'haver cap fórmula que no permeti desenvolupar-se als seus competidors. També cal impedir la venda a pèrdua, és a dir, que grans grups financers tinguin per estratègia destruir la competència a partir del preu tirat per terra, per obligar a plegar. La implantació salvatge i descontrolada d'equipaments és un altre aspecte que els governs tenen tot el dret d'on, com i de quina manera s'han d'equipar.

Els governs també tenen tot el dret i exerceixen la seva posició. Nosaltres considerem que el diumenge és per fer festa. Ens sembla que està bé que hi hagi tres o quatre festius a l'any que s'obri, però obrir sistemàticament 52 festius a l'any quan sabem que estem en pèrdues i s'ofereix un servei quan no hi ha demanda, no té sentit, a no ser que vulguis fer desaparèixer uns quants competidors.

Al consumidor el preocupa la seguretat alimentària i la relació qualitat-preu. El client vol productes de proximitat encara que siguin uns cèntims més cars. El sector ha evolucionat en tots sentits: grandària, format i marques. Una altra tendència clara és que els productes frescos ja tenen més pes que la resta de productes.

Bon Preu som de les poques empreses que hem crescut. El consumidor ha comprat menys però ho ha fet pensant en la qualitat i vigilant molt no llençar res. S'ha desenvolupat la parafarmàcia, l'alimentació per a animals de companyia, hem incorporat premsa. La licoreria ha baixat.

Catalunya ha salvat el temps de crisi amb nota, sent molt conscients que hi ha col·lectius que pateixen encara molt i que tots hauríem de fer el possible perquè aquests tinguin el mínim impacte.

Crec que enguany serà millor any que l'any passat. Cert que la taxa d'atur és molt alta encara a Catalunya, és inacceptablement alta, però he de dir que a nosaltres ens costa molt trobar la gent que necessitem. Ens falten persones d'ofici i d'altres sense ofici. Als magatzems cada setmana tenim problemes per cobrir els llocs de treball. No trobem peixaters, flequers, etcètera, i això és permanent. Per un cantó hi ha una taxa d'atur inacceptable i per l'altra banda les empreses no trobem els perfil dels llocs de treball que necessitem.

Crec que depèn molt de saber quin model econòmic de país volem. Si volem fer un país de baix cost, de salaris baixos, de serveis pèssims... crec que no és el model que ens convé. Aquesta entrada massiva de gent no qualificada distorsiona el mercat de treball i ens porta a aquesta situació. El país ha de poder funcionar generant valor de veritat, serveis de qualitat, pagant sous raonables. La gent ha de viure amb un mínim de dignitat. Tradicionalment s'ha desprestigiat la formació dels oficis, sembla que tothom ha d'anar a la universitat, i això no ha de ser així, no ho hem fet bé i ara n'estem pagant les conseqüències. A més, hem de pensar que per guanyar un sou hem de treballar i hem de rendir.

Efectivament. La xarxa empresarial catalana és molt diferent de l'espanyola i les necessitats són unes altres. La fiscalitat empresarial ens convindria que es pogués definir a Catalunya. Ens interessa que la fiscalitat primi la inversió de resultats en lloc de l'externalització de dividends. Ens interessaria que els beneficis que s'inverteixen tributin molt menys respecte als que s'externalitzen. Des d'un punt de vista laboral, fiscal, de finançament, les xarxes empresarials de Catalunya i de l'Estat són com la nit i el dia.

Des del meu punt de vista tenir un govern que respongui a les necessitats del país i a la xarxa empresarial de casa nostra ens convé. Si això comporta un lapse de temps de més incomoditat, potser hi haurem de passar. Les empreses ja hi estem acostumades, perquè per aconseguir uns objectius ambiciosos a llarg termini a vegades no és fàcil i sorgeixen problemes a curt. Hem de procurar que aquests problemes siguin els mínims i el màxim d'acotats.

No estic tan ficat en el camp polític per saber el que pot passar. El que em sembla és que falten lideratges forts i crec que el president Puigdemont ha ofert senyals de garanties suficients perquè la gent li fem confiança. El que ens convé és un projecte ambiciós, saber com hem d'anar-hi, ser decidits. Ens convé no caure en els defectes tradicionals del passat, de les enveges, de personalismes. Jo desitjo que en tots els camps socials donem suport als lideratges de la gent que demostra que té perfil, ganes i honestedat suficients per liderar els processos que empenyen a contribuir a fer que aquest país pugui tenir un desenvolupament de futur que sigui el millor per a totes les classes socials i, sobretot que baixi l'atur. També serà clau que hi hagi el màxim de cohesió social i que no hi hagi situacions de marginalitat per a ningú.

Efectivament. Caldrà millorar moltes coses, però ara Catalunya ja disposa d'excel·lència en recerca, en l'àmbit mèdic, etcètera. Hem de donar curs a totes les potencialitats que tenim. Llavors el país farà un salt endavant espectacular. Els nostres governants han de poder decidir en base a això.

Crec que el govern espanyol té difícil aguantar una posició davant un país que democràticament, majoritàriament, civilitzadament, voti de forma democràtica. Si finalment Madrid ho entén la conseqüència segona serà que s'haurà de produir una negociació raonable per totes dues parts, perquè si no es produeix la situació no serà bona per a ningú. Però oposar-se a una participació majoritària al 50% em sembla una barbaritat. No s'aguanta. També és veritat que els lideratges polítics tenen funcions difícils.

Sí. I hem d'entendre que els lideratges poden tenir uns costos molt elevats. I qui pren la decisió és el polític i no la gent que li dóna suport. Catalunya hauria de veure l'envergadura dels reptes que tenim al davant i deixar-se de punyetes i de negociació de curta volada i absolutament tàctica, que això no va enlloc i que per una vegada hauríem de mirar a llarg termini l'ambició del projecte i alinear-se tothom i reforçar els lideratges.

Absolutament. Recordo que quan ens varen dir que la xarxa empresarial catalana patiria quan entréssim al nou Mercat Comú va ser una de les èpoques més brillants del teixit empresarial català. També se'ns va dir que la indústria catalana patiria molt amb l'arribada de l'euro. El cert és que cada vegada que el mercat s'obre i que els elements de competitivitat són les capacitats, les habilitats, les empreses hi guanyen. Aquí hi ha un nivell d'innovació molt bo i la internacionalització l'ha entès, el món empresarial. Tenim empreses petites, de 50 treballadors, que de vegades competeixen en el món en la seva especialitat. Crec que la racionalització financera i de despesa s'ha produït bé, crec que l'augment de capacitat de management que s'ha donat és molt important. Segurament hi ha ajudat la presència de les escoles de negocis a Catalunya. Crec que en aquest país no s'ha caigut en tantes bestieses com en el món fonamentalment financer s'ha fet els darrers anys en un àmbit global. L'empresa catalana és de tocar de peus a terra. Jo tinc la meva confiança absoluta en els companys empresaris.

Nosaltres tenim contactes amb els grans fabricants del món del sector alimentari, i puc assegurar que no hi haurà cap empresa que marxi d'aquest país. Al contrari, pels contactes que tenim -jo estic també al patronat de la Universitat de Vic, hi ha professors canadencs, noruecs i d'altres països que guanyant menys diners volen venir a viure a Catalunya per l'atractiu que té aquest país, amb la ciutat de Barcelona al davant. Pel que fa a multinacionals és exactament el mateix, quan a un alt directiu de Nestlé li diuen que el destinen a Catalunya balla amb un peu. Un país petit que tingui un govern que respongui a les seves necessitats és molt més atractiu que un país gran poc cohesionat i amb polítiques que no responguin als interessos per al seu territori.

Sí. La formació dual cal millorar-la. A més les administracions públiques funcionen molt malament. Algunes infraestructures tan cabdals com ara l'eix mediterrani, tan reclamat, caldria accelerar-les d'una vegada.
També hauríem de revisar els valors que han fet tradicionalment fort aquest país, com ara l'emprenedoria, el llarg termini, la feina ben feta. Els empresaris també hauríem de centrar-nos més en la generació de valors, a fonamentar les nostres fortaleses.