Les pensions a la república catalana
Així és que si el nou estat català no ha de ser una reproducció de l'espanyol a menys escala, en el cas de la Seguretat Social és indubtable que hem d'anar cap a un altre model.
Per això, en comptes d'esforçar-nos a trobar les escletxes que permetrien que una Seguretat Social catalana continués fent la viu-viu, potser que ens replantegem de cap i de nou com ha de ser aquesta Seguretat Social tenint en compte els exemples europeus més reeixits, que sovint incorporen altres prestacions –com el subsidi d'atur-, incentiven l'estalvi personal i responsabilitzen cada treballador de manera més personalitzada en relació amb el seu futur laboral.
Aquest estiu han tornat a sonar les alarmes en relació amb les pensions. El govern espanyol ha tornat a recórrer a la guardiola de les pensions per abonar la paga extra del juny i, a més, hi ha reincidit per afrontar la liquidació de l'IRPF del segon trimestre de l'any. Des del 2011, quan la Seguretat Social va generar dèficit per primer cop, el total del fons de reserva que havia arribat a 66.000 milions d'euros s'ha reduït fins als 24.000 actuals, poc més d'un terç de la xifra inicial. L'última reforma del sistema, però, preveia que la primera situació de dèficit no es produiria almenys fins al 2020.
Són conegudes les limitacions de l'anomenat sistema de repartiment, la sostenibilitat del qual depèn que l'evolució que mantingui la piràmide d'edat amb una base que ha d'anar creixent indefinidament perquè els nous cotitzadors puguin pagar les pensions dels que es van jubilant. La bombolla demogràfica que van generar els alts fluxos immigratoris de la primera dècada de segle semblava que ens havia de solucionar la situació. Segurament només era una solució temporal i, a més, el flux demogràfic s'ha estroncat i tendeix a canviar de signe. Ara ens trobem que el nombre de persones que cotitzen a la Seguretat Social torna a créixer moderadament des de fa un parell d'anys, però el dèficit es manté perquè el volum de noves prestacions és superior al de nous ingressos. Aquí rau una feblesa afegida al sistema. En comptes de generar llocs de treball cada cop més qualificats, amb retribucions i cotitzacions més altes, els llocs de treball que es creen són de poca qualificació, baixa retribució i cotitzacions escasses. Són escasses, en part, perquè una mesura pública per estimular la contractació és la reducció o exempció de cotitzacions, en la mesura que aquestes representen un veritable impost sobre el treball que fa que els costos de les empreses per assalariat es disparin.
Viabilitat futura.
Canviar el sistema.
Per això, en comptes d'esforçar-nos a trobar les escletxes que permetrien que una Seguretat Social catalana continués fent la viu-viu, potser que ens replantegem de cap i de nou com ha de ser aquesta Seguretat Social tenint en compte els exemples europeus més reeixits, que sovint incorporen altres prestacions –com el subsidi d'atur-, incentiven l'estalvi personal i responsabilitzen cada treballador de manera més personalitzada en relació amb el seu futur laboral.
En aquest nou model, i amb els mecanismes de transició convenients, sembla imprescindible disminuir la càrrega fiscal sobre l'ocupació que avui constitueixen les cotitzacions i que penalitza la generació i la retribució de llocs de treball i, d'aquesta manera, ens alliberarem força de la trampa demogràfica de la piràmide de població.
El finançament haurà de venir, doncs, de l'augment dels impostos que ja hi ha, com ara l'IVA i el de societats, l'eventual creació d'un d'específic i la lluita contra el frau i l'elusió fiscal.