Aliens fins ara a la polèmica del “burkini” dels nostres veïns del nord, les platges catalanes i espanyoles han estat marcades per un rècord històric de visitants, empesos pel bon clima, les excel·lents infraestructures i la inestabilitat arreu del Mediterrani. En aquest context, han ressorgit els temors a la saturació i les queixes de veïns i residents sobre les aglomeracions de turistes. A Barcelona la moratòria a les noves llicències hoteleres i la proliferació d'apartaments turístics han tornat a centrar el debat sobre la regulació d'un dels sectors cabdals i més dinàmics de la nostra economia. La prohibició de nous establiments hotelers fou una de les mesures “estel·lars” del nou equip de govern municipal barceloní. Mentre alguns podríem pensar que els nous partits d'esquerra com el de Barcelona havien de beneficiar els col·lectius de desocupats que poden trobar feina en els nous hotels, les prioritats han anat més cap a la defensa dels residents del centre de la ciutat i a regular el turisme i limitar l'oferta hotelera. A la pràctica, però, la restricció de l'oferta hotelera no ha fet més que afavorir l'especulació al voltant dels establiments en funcionament, tot plegat afavorint els hotelers ja establerts al mercat. Algunes operacions recents de venda d'hotels, com la del Hilton i el AB Skipper, mostren una lògica tendència a l'alça en els preus per habitació, fruit tant de la bona evolució del turisme com de la menor oferta disponible.

Els economistes ja han estudiat des de fa dècades el fenomen de les externalitats negatives, com les que es poden derivar de les freqüents aglomeracions als indrets turístics. Els residents estan legitimats a reclamar dels governants una solució al problema, una solució que ha de comportar la regulació, i no la simple prohibició.

Per exemple, podrien ser fórmules a estudiar amb detall i creativitat establir unes taxes per llicències d'obra molt altes pels nous hotels i destinar la seva recaptació a un fons municipal per renovar les infraestructures de la ciutat o, fins i tot, per compensar els veïns per les molèsties. En canvi, no és admissible que els poders polítics optin per la senzilla via de la prohibició.

La “nova política” d'esquerres acusa, amb raó, la “vella política” d'haver optat per la desregulació salvatge i massiva fa uns anys, sobretot en l'àmbit financer, cosa que ens abocà a la més greu crisi econòmica des del 1929. No podem, però, oferir la prohibició com única alternativa a la desregulació.

Els nostres governants estan obligats a regular i fer-ho d'una manera neutral, equitativa i en defensa dels interessos legítims de tots plegats. Amb nous ajuntaments arreu del territori i a les portes d'una nova legislatura a l'Estat, on els nous partits hi juguen un paper important, vells i nous polítics han d'afrontar el repte de regular sense por.