En el moment d'escriure aquestes línies, encara no sabem el resultat de les eleccions dels Estats Units i ens falta molt per saber com acabarà la difícil gestió del Brexit al Regne Unit. Encara no sabem tampoc la composició del govern del Sr. Rajoy ni les conseqüències de la desobediència dels diputats socialistes que van votar no a la seva investidura com a president del govern.

Sí que es confirma, cada dia més, la gravíssima crisi ideològica global de les esquerres, que les porta des de triar candidats tan poc apreciats com Hillary Clinton (que representa el més detestat de l'establishment polític americà) fins a materialitzar el lamentable espectacle del PSOE a Espanya, passant pel desconcert del Labor al Regne Unit, que malgrat entendre les conseqüències negatives de la sortida de la UE per als seus electors, no aconsegueix explicar els beneficis de la permanència. Tot això per no parlar de les esquerres més extremes (de Syriza a la CUP passant per Podemos), que fan sempre aquella impressió d'estar més pendents del selfie que del concepte i es manifesten greument inoperants davant el que no deixa de ser una realitat gravíssima: la progressiva desaparició de la classe mitjana, la creixent desigualtat social i la falta de voluntat política per resoldre qualsevol d'aquests problemes.

No es pot dir que les dretes manifestin menys problemes: Trump és un candidat inacceptable, May no té millors idees respecte al Brexit que el Labor i el PP és un partit assetjat pels escàndols de corrupció que guanya les eleccions perquè els altres les perden. El que passa és que per a les dretes tot plegat no és tan incongruent: el classisme, el principi d'autoritat severa i l'acceptació que cada un treballa essencialment per al benefici propi, formen part del seu ADN. No així les esquerres, que, obligades a acceptar la pluralitat, acaben perdent el valor del focus estratègic i cauen en un desconcert d'opinions dissonats que difícilment arriben a incidir eficaçment en cap dels problemes que haurien de tractar.

El fet és que ens trobem davant d'un problema global que és gravíssim, no tant perquè les esquerres han de representar les classes populars que som la majoria (que també), sinó sobretot perquè es trenca l'equilibri de poders que hauria d'evitar situacions greus d'explotació i conflictes socials creixents.