Al llarg de la meva carrera acadèmica he participat en diversos estudis sobre els aspectes econòmics de la universitat. He treballat tant els aspectes que tenen a veure amb el finançament com els que tenen a veure amb la despesa i, òbviament, la sostenibilitat.

M'amoïna molt la sostenibilitat de la universitat catalana. Si la política no és l'adequada tenim el risc de convertir les nostres universitats en escoles sense recerca de qualitat.

No existeixen patrons comuns entre països sobre com les universitats reben els recursos. Tampoc no hi ha barems que expliquin com les comunitats autònomes de l'Estat espanyol financen les universitats ni en la proporció que cobreixen la seva despesa.

A les universitats espanyoles l'administració pública ha reduït considerablement els recursos que hi aportava i són les famílies les que han compensat, encara que no totalment, aquesta disminució de recursos.

La pressió econòmica no s'ha produït d'igual manera en altres països i universitats. Els darrers indicadors internacionals publicats per l'OCDE mostren que entre l'any 2008 i el 2013 els recursos econòmics totals emprats en educació superior, públics i privats, dividits pel nombre d'estudiants equivalents a temps complet va disminuir a Hongria, Noruega, Bèlgica, Portugal, Estats Units, Mèxic, Alemanya, Espanya, Dinamarca i Irlanda, per aquest ordre. Tanmateix, només Hongria, Portugal i Mèxic destinen menys recursos que Espanya a l'educació superior. Espanya en destina menys que l'OCDE i la Unió Europea dels 22.

A l'Estat espanyol, la part privada representa el 0,4% del PIB, mentre que la pública el 0,9%. Un total de l'1,3% del PIB del qual la contribució privada és el 31%. La contribució pública entre el 2008 i el 2013 va caure un 15%. Un dels grans problemes del pressupost de les universitats de l'Estat espanyols és que un cop descomptats els recursos destinats a pagar el personal que hi treballa, és on menys recursos queden per a altres activitats.

Aquestes dades, mitjanes estatals, indiquen una mala situació global, però quan es fan comparacions regionals i es valora Catalunya, les dades indiquen una contribució privada més elevada i uns recursos massa baixos per a altres activitats que no siguin el pagament de les nòmines del personal.

Això va acompanyat d'unes plantilles de professorat envellides i amb anys sense recanvi. Paral·lelament els rànquings internacionals mostren uns resultats de recerca francament bons si es posen en relació amb els recursos que les universitats reben.

Tot i que el govern aporta recursos per a la recerca, els centres es veuen afavorits davant les universitats. Per àmbits, el de la salut, pel seu interès i impacte social, té més capacitat de captar recursos d'altres fonts no competitives diferents de les públiques i això retroalimenta el sector i el situa en millors condicions per captar nous recursos competitius.

Existeix a Catalunya recerca relativament bona en altres àmbits que té dificultats per mantenir-se. Tot i compartir la idea que no és possible estar en primera línia en tot i que no hi haurà mai prou recursos per lluitar pel lideratge en tots els camps, és una necessitat de país formar professionals ben preparats en tots els sectors i això no vol dir només fer graduats ben formats. També necessitem més doctors que s'integrin a la societat i això implica que s'han de finançar contractes predoctorals i també la recerca per tal que puguin fer les seves tesis doctorals.