La incertesa als EUA s'ha acabat. Ara ja sabem com actuarà. La incertesa la tindrà Europa. Quina capacitat de resposta tindrà el Vell Continent? I la resta del món? És clar que les accions que ha dit Trump que faria les farà. I les durà a terme molt ràpidament.

Una cosa és dir que es revisarà l'Acord Transpacífic de Cooperació i l'altra és anul·lar-ho definitivament perquè abans s'haurà de ratificar. D'altra banda, l'acord de l'Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, en anglès TTIP -que feia anys que es negociava amb Europa-, pot acabar de congelar-ho. Però hi haurà efectes secundaris, segones derivades. El tema ara és saber si continuarem tenint aranzels baixos com ara amb els EUA. Un fet clau era que es volia regular el Tractat Transatlàntic aplicant les barreres no aranzelàries, que aquí sí que hi ha una protecció molt efectiva, i ara està en mans, de manera unilateral, del que vulguin fer els EUA, és a dir, fer més proteccionisme. També serà clau l'aliança que voldrà fer Trump amb el Regne Unit contra la Unió Europea. El que tenen a les mans Trump i la premier britànica Theresa May és un tractat negociat que ja va bé al Regne Unit. Trump jugarà amb avantatge perquè apostarà per aquest soci històric en lloc de Brussel·les. El nou president ja ha dit que negociarà directament amb Londres.

Trump l'enterrarà segur. S'hauria pogut fer amb Obama però ja no va ser possible. Ara no hi ha cap indici que pugui revifar.

Ell diu que és antiglobalització. Així ha aconseguit molts vots. Aquest senyor està trencant la globalització, les cadenes globals de valor. Molts economistes i la mateixa OCDE han pensat que caldria analitzar estadísticament el comerç amb valor afegit. Però analitzar-lo de manera parcial té un error perquè quan hi ha la cadena de valor vol dir que tu també hi participes. Per tant, si s'activa el proteccionisme s'empobreix el veí però també un mateix, perquè es talla la importació i l'exportació. Moltes empreses europees i japoneses de components d'automoció s'han instal·lat a Mèxic per aprofitar el tractat del Nafta per poder exportar de Mèxic cap als EUA. Però un percentatge important de les importacions que rep el país són exportacions que havien fet abans els nord-americans. En el moment en què es trenqui això, per populisme, es trobarà amb una sorpresa. Sí que hi ha empreses amenaçades, que ara diuen que invertiran als EUA i que produiran allà, però no crearan més llocs de treball perquè tindran els costos més elevats. Tampoc podran exportar perquè lògicament els costos també seran més alts. La incertesa serà la resposta que es donarà des de fora. Qui ocuparà el lloc que deixi els EUA?

La Xina té la capacitat política, el discurs lliurecanvista i fins i tot la força militar. Si Trump es vol enfrontar a la Xina ho tindrà molt complicat. Quin és el problema del mar Meridional de la Xina? És el cinturó que fan els aliats dels EUA com ara el Japó, Austràlia, Nova Zelanda, les Filipines..., però tots s'estan passant cap al bàndol de la Xina. Si Trump tanca les portes al Japó amb l'anul·lació del Tractat Transpacífic veurem quin camí segueix. Jo diria que molt probablement s'acostarà a les autoritats de Pequín. La Xina crec que desplaçara aviat els EUA en l'àmbit de la globalització.

Tot dependrà de l'aplicació de l'antiglobalització de Trump. El proteccionisme i el populisme han fet possible la victòria electoral. Si es posen aranzels d'un 45% a les importacions de la Xina pot tenir una resposta de represàlia comercial i es pot entrar a la temuda guerra comercial. Amb el perill fins i tot que no s'arribi a un altre tipus de guerres. Trump ha d'entendre que no es pot disgustar –i això ja ho deia Hillary Clinton- “el nostre banquer”: la Xina, perquè suporta bona part del deute dels EUA. Amb una política de represàlies es poden fer mal mútuament.

Sí, perquè Trump podria fer prou disbarats.

El president ha dit que no farà res que vagi en contra del seu país. Potser buscarà noves aliances. Europa ja no tindrà els EUA com el gran amic. El nou president ha dit que el seu gran soci serà el Regne Unit, i també Rússia. Europa queda desemparada. Però de fet qui en sortirà més mal parada serà Alemanya.

Les empreses d'aquell país hi guanyaran segur, si no ja no hi haurien jugat. També pot ser que si tot va malament -si és que acaba anant fatal- abandonin el trumpisme. La incertesa és saber què farà la resta del món. Caldrà veure si es doblegarà davant aquesta posició tan il·lògica en l'àmbit econòmic i polític funcional dels EUA. L'única esperança que té la UE és que la cancellera Angela Merkel guanyi les eleccions. Si això ho haguéssim dit fa uns quants anys ens hauríem posat a riure.

A Europa manen els estats. Per això és tan difícil avançar. La unió monetària no ha estat ben construïda. La unió bancària no està acabada. La base del comerç tampoc no ha evolucionat, ni la interna ni la competència externa. Encara estem amb el contingut d'allò que es va aprovar fa 60 anys al Tractat de Roma. El mercat interior no va ser implementat fins molt després.

Es va determinar que la UE tingués competència a l'hora de negociar tractats, no que ho fes cada país. I això es fa. Però què diu ara el Tribunal de Justícia Europeu? Doncs que la UE té competència exclusiva en el negociat de tractats comercials però no en tractats d'inversió. En definitiva, els estats no permeten fer interpretacions del que diu el tractat. El problema d'Europa és que no té capacitat de resposta perquè no és un estat.

És difícil de dir. Merkel ha tingut una posició de lideratge ferm amb la qüestió dels refugiats, tot i que no agrada a tots. Si no hi hagués hagut un lideratge avui on estaríem? Estaríem pitjor perquè encara tindríem més tensió a les fronteres. Ningú ha estat capaç de liderar el tema dels refugiats com Merkel. Segurament, l'únic líder que pot continuar comandant en l'àmbit econòmic i polític Europa és Alemanya, perquè és una gran potència. També s'ha de dir, però, que aquest país ha jugat un paper molt lamentable en la revisió de l'euro i el cas de Grècia. És cert que després va canviar de posició amb el país mediterrani. Ara Grècia està igual de malament però per sort ja no és focus d'atenció. Alemanya té un gran excedent comercial però no ha sabut utilitzar-lo com a locomotora de l'economia europea. També ha fet massa cas a la branca més conservadora que deia que s'havia de ser més auster, que no es podia finançar els ociosos del sud.

Pot donar menys velocitat a la sortida però si la majoria del Parlament és pro-Brexit difícilment ho frenarà. Les competències les té el govern, no les tenen ni Escòcia ni Gal·les. Dubto que els dos partits grans es trenquin per donar una posició contrària al Brexit. Frenar la sortida serà molt difícil. Però també estarà relacionada amb la pastanaga que ofereixi Trump.

De moment veuen que no hi ha alternativa a Europa.

Si la City falla pel Brexit l'alternativa no és a Europa. Més aviat serà a l'Àsia.

El país surt de la UE no per quedar-se aïllat. Segurament s'unirà a d'altres. Avui la UE encara té l'avantatge d'estar integrada per 27 països, per tant té un mercat interior prou gran. Tot i així aquest mercat, en termes numèrics, de valor de capacitat adquisitiva i de població, ja el té la Xina. Avui aquest gran país asiàtic té una capacitat adquisitiva igual o superior a la de la UE.

Aquí cal tenir en compte la pròpia divisió entre els socis de la UE respecte a Rússia. No és el mateix la posició que pot tenir l'Estat espanyol -que consisteix a no trencar els ponts i no permetre que hi hagi posicions militars contra estats sobirans-, i després hi ha els països que tenen por de ser absorbits, com ara els bàltics. Hi ha una divergència d'interessos a Europa respecte a Moscou. Uns poden fer la viu-viu i voler guanyar mercat en aquell país i d'altres poden pensar que Rússia és l'enemic. Molts països havien comprat seguretat integrant-se a la UE, però aquesta els venia de l'OTAN. Òbviament si Trump diu que aquesta organització militarista és obsoleta hi haurà un problema. Per altra banda, Rússia ha vist que amb la integració europea aquells estats que abans havien estat a l'òrbita de l'antiga URSS ara han passat a un altre bàndol. Moscou ho veu com una amenaça. La UE no ha estat capaç de demostrar que aquesta integració no era cap perill. Aquí hi ha hagut un gran malentès.

No. La situació favorable que hi ha hagut els darrers mesos és gràcies a la situació externa, com ara el canvi de l'euro i el tipus d'interès del BCE. Tot això encara ha servit per mantenir el deute enorme i creixent. El govern no ha resolt en la passada legislatura el gran problema que té estructural i que afecta diferents prismes. Un és el mercat de treball, amb contractes de molt baixa qualitat, no ha fet polítiques a llarg termini de formació per ser competitiu, té un enorme paquet de deute públic. L'Estat està en un risc enorme i l'única manera que té d'evitar aquest risc és que Europa no es trenqui. Els anys més durs de la crisi bancària han coincidit amb els millors anys a Llatinoamèrica. Avui, gràcies a Trump, l'Amèrica Llatina està en un gran risc començant per Mèxic, que es desplaçarà cap a altres països d'aquell continent.