Fa unes setmanes el president de la Generalitat va presidir l’acte commemoratiu del 25è aniversari del desplegament del sistema universitari català amb la posada en funcionament de les universitats Pompeu Fabra, de Lleida, de Girona, Rovira i Virgili i Ramon Llull.

Va dir aleshores que “el Govern impulsarà el Pacte Nacional per les Universitats” i va indicar que aquest pacte “ha de fomentar la participació dels diferents actors, el debat, el coneixement i la construcció col·lectiva de futurs”.

Recordo el moment i com el conseller Josep Laporte defensava el model territorial per integrar el país. En aquests anys hem vist créixer les universitats: en alumnat i personal. Van deixar de ser universitats massificades i vam racionalitzar dimensions, va haver-hi un pla per fer de Catalunya un país on la recerca no fos residual, les coses van millorar molt i vam assolir un nivell respectat en el context mundial.

Vàrem córrer una mica més que els països de la segona corona, però menys que els líders. Si deixem de banda la transferència de coneixement i l’aposta per la innovació, que el país no va fer, el sistema universitari català tenia un bon nivell.

Varen caldre infraestructures i personal. El pressupost va augmentar. Malgrat tot, els indicadors situaven l’aportació econòmica que percebien les universitats per estudiant o PDI per sota dels països del nostre entorn i molt per sota d’aquells amb els quals ens volíem comparar.

Vàrem cometre errades i ens va mancar planificació. Hi havia desequilibri entre necessitats i ingressos.

Valorat el desequilibri i conscients de la necessitat, el 10 d’octubre del 2006 la Generalitat (consellers del Pozo i Castells) va pactar amb els rectors un pla de finançament de les universitats públiques. Amb unes aportacions a les universitats al període 2007-2010 de 3.260,20 milions d’euros de pressupost ordinari i 294,50 milions d’euros de millora del pressupost addicional condicionada a objectius. A més una dotació d’un fons de compensació per un màxim de 61,70 milions d’euros per sanejar i estabilitzar els pressupostos de les universitats en relació amb decisions originades per la Generalitat que, amb data anterior a 31 de desembre del 2005, haguessin representat majors obligacions de les previstes per a les universitats en els seus pressupostos anuals.

El desembre del 2009 la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va comunicar als rectors que part dels recursos previstos per al 2010 no es podrien pagar fins al 2011.

Els anys 2011 i 2012 la inversió de la Generalitat per a universitats i recerca va caure dramàticament (un 13,7% el 2011 i un 1,9% el 2012). Les universitats no sabien com pagar les nòmines. Eren els anys en què es va fer la reforma dita de Bolonya.

La Sindicatura de Comptes, en el seu informe 16/2012 indicava que la Generalitat no havia transferit a les universitats 269,10 milions d’euros del Pla.

Seria llarg i avorrit explicar l’evolució de les finances de les universitats, però, agafant com a referència la Universitat de Barcelona, que conec més, les universitats públiques tenen ara, en euros corrents, un pressupost inferior al del 2008 i en euros constants semblant al del 2005. Tanmateix, el pressupost de la Generalitat dedicat als departaments, excloc el deute, va créixer, en euros corrents, fins l’any 2010.