Que decidim una cosa o una altra depèn en bona manera de quins són els valors que tenim, de què perseguim a la vida. Però al mateix temps som allò que hem decidit, perquè la nostra vida l’anem formant amb les coses externes que se succeeixen i les decisions que prenem. Aquesta concatenació de circumstàncies que ens fa triar i el camí que escollim en cada moment acaba modelant el nostre jo.

Doncs que és una persona que no té les regnes de la seva vida, per tant, està en mans del que passa al seu voltant o d’altres persones que la poden manipular. És molt important ser proactiu en la presa de decisions. És difícil, perquè quan algú pren decisions hi cap la possibilitat que s’equivoqui, i això no ens agrada gens. Hi ha gent que no pren decisions, que deixa que les coses evolucionin totes soles, i tot per por de patinar.

Evidentment. Hi ha molts factors que no es poden controlar, i tot i que el procés de presa de decisió sigui impecable, al final ens podem equivocar. La decisió no es jutja pel resultat, sinó pel procediment que s’ha utilitzat per prendre-la.

Té part de racionalitat, però també és un art que millora amb la pràctica. És com operar del cor: conèixer els deu passos per fer una intervenció està a l’abast de molts cirurgians, però és la pràctica el que marca la diferència. I amb tot, malgrat l’experiència, ningú no et garanteix que la pròxima vegada l’operació surti bé. En la presa de decisions passa el mateix: hi ha un seguit de principis o pautes que es poden seguir -que detallem en el llibre- que ens ajuden, però les circumstàncies poden ser determinants.

Quan estàs obligat i no tens alternatives, això no és una decisió. Cal tenir diferents opcions. Ara bé, més de quatre o cinc alternatives tampoc no és bo, perquè ens fem un embolic. És a dir, quinze alternatives no és en absolut millor que tres o quatre, perquè ens perdem. Limitar el nombre d’opcions ens ajuda a saber què és el que realment volem.

Efectivament, està sobrevalorada. Rarament cal prendre decisions ràpidament, sobretot les importants. I si ho fem és per dos motius: per treure’ns un problema de sobre o perquè ens pensem que així som més eficaços, i pot ser que, si no ens precipitem, la decisió sigui millor, perquè resol millor el problema, o evitem que ens sorgeixi un problema futur com a conseqüència de la precipitació.

En dominis on una persona és experta, aquestes ocurrències poden ser molt i molt valuoses; però les impressions aleatòries que ens venen al cap s’han de descartar, condueixen a males decisions.

Cal analitzar tot el que sigui analitzable, valorar els pros i els contres, però acte seguit cal prendre una decisió. Mai tindrem la seguretat absoluta que allò que decideixis arribarà a bon port. Donar-li voltes i voltes l’únic que fa es que sigui l’atzar qui acabi comandant la situació.

La temptació de no quedar-se al marge és molt poderosa: si tothom agafa un tren, nosaltres el volem agafar. És la por de ser diferent.

Sí, quantes empreses no han comprat una altra empresa simplement perquè tothom ho està fent? I a més, si un competidor fa una oferta per una que a mi m’interessa, jo l’augmento simplement perquè em deixo portar, pagant molt més del que realment val l’empresa.

Per exemple demanant opinió a un tercer. Els inputs d’altres persones ens poden fer veure aspectes que no havíem previst. Pensem que analitzem objectivament, però en realitat la càrrega de subjectivitat és molt gran i sovint confonem la nostra percepció amb la realitat.

En el camp directiu se sol estar molt segur de què fer i no és freqüent demanar opinió. Deixar-se aconsellar indica alta qualitat directiva i bon lideratge.

La qual cosa és un mode molt eficaç de carregar-se els beneficis al llarg termini; és a dir, cercar el benefici pel benefici és una manera molt basta de prendre decisions i dirigir una empresa.

Sí, seran altres. Però la bondat dependrà de si el fons d’inversió deixa treballar la direcció de l’empresa.