Recordo que, de ben jove, vaig llegir amb fruïció gairebé tots els llibres del psicòleg Erich Fromm. Em va agradar especialment La por de la llibertat. Quan pensava que Fromm era el meu heroi definitiu, un professor de la UB, l’Antoni Remesar, em va introduir a Michel Foucault. L’estructuralisme, és clar, contemplava críticament els discursos humanístics com el de Fromm. Amb Foucault vaig aprendre que la realitat està feta d’aliances microfísiques entre el saber i el poder i que la versió actual de l’ésser humà és un invent recent. Quan pensava que havia tocat sostre vaig descobrir el sociòleg francès Jean Baudrillard. Proposava “oublier Foucault” i parlava de simulacres i d’estratègies fatals. Amb ell vaig saber que vivim en un món la imatge del qual és més verídica que la seva essència última. Potser és això que ara anomenem postveritat.

Acceptar el món sense més és, segurament, un gran error. Creure’s una determinada veritat, per sòlida que sigui, genera més problemes que no satisfaccions. Per això la tasca del filòsof (i també la de l’innovador) és preguntar-se coses i mirar de desafiar contínuament els discursos vigents. Per aquest motiu la filosofia hauria de ser una de les peces claus de qualsevol sistema educatiu, crec.

Quan tenim la sensació de comprendre alguna cosa, cal desviar-se’n. Cal, automàticament, començar a anar més enllà. Buscar els seus punts febles, les seves escletxes i les seves contradiccions. Cal moure’s. Cal fer-se preguntes intel·ligents i buscar nous espais. Aquesta és l’essència de la creativitat. Tots podem ser raonablement creatius si aprenem a preguntar-nos coses i buscar espais de possibilitats. Passa, però, que molta gent fa exactament el contrari: subsistir com pot en un espai de certeses.

Veiem una cadira i pensem que serveix per seure. Desviar-se vol dir pensar què passaria si les cadires no servissin per seure. Desviar-se implica fugir dels condicionaments previs i crear possibilitats diferents al voltant del concepte aparentment estàtic de cadira. Desviar-se vol dir cometre tants errors com sigui necessari però acabar trobant alguna idea prometedora que permeti una nova perspectiva sobre una cadira.

Per desviar-se fa falta molta humilitat. Si pensem que ho sabem tot sobre les cadires, malament. Si pensem que ja està tot inventat, pitjor. Hem d’actuar amb ingenuïtat, jugant i experimentant sense fi. Aquest és el veritable camí cap a la innovació. El problema de moltes empreses és que volen ser innovadores partint del que ja saben i no del que no saben. D’aquesta manera és realment difícil aconseguir fer coses disruptives. Voler innovar des de la seguretat i el control, des de la jerarquia, és un mal assumpte.

Quan l’experiència derrota la il·lusió de l’ignorant, no hi pot haver innovació. Quan el control derrota la flexibilitat i el joc desinhibit, tenim un problema. Quan l’ànsia per la solució derrota la curiositat i la cerca pacient, la innovació se’n va a passeig. Quan la normalitat venç la desviació, la innovació s’esfuma. Cal crear entorns de desviació, d’experimentació, de llibertat. Sense això la innovació no serà més que un simulacre, com diria sorneguerament Baudrillard.