Aprimera hora de la tarda, la gran quantitat dels periodistes que corrien pel Parlament feien cara de desesmats, sense saber, ja, a què agafar-se per intentar entendre i, per tant, explicar la realitat política catalana. Alguns d’ells devien estar especialment cansats de pujar i baixar escales: ara vaig al Palau de la Generalitat perquè compareix el president Puigdemont, ara no; ara es dissol la cambra, ara tampoc... Van ser hores de sacsejades inusitades, una muntanya russa en què els rumors ara anaven cap a una banda fins a confirmar-se en una notícia que després acabava del tot desmentida. En un tres i no res la mateixa notícia feia una tombarella espectacular i agafava una forma diametralment oposada. Som en un moment de cara o creu i els moviments polítics són com els d’un gat que espera el gest de qui té al davant per decidir el seu. És clar que entre aquests moviments n’hi ha de més felins i d’altres de més matussers, com es va poder veure, posteriorment, en el ple que finalment sí que es va fer.

En una Ciutadella, de nou, bloquejada policialment i el so dels helicòpters com a banda sonora instal·lada a Barcelona, a la tarda, la tensió es plasmava a les cares dels diputats de Junts pel Sí (JxSí) i membres del govern. A quarts de sis de la tarda entraven en una reunió prèvia a l’inici del ple, que havia de començar a les cinc, que durant hores va semblar que no es faria i finalment es va posposar a les sis de la tarda. Es feia difícil desxifrar si els diputats independentistes acabaven de tenir clar què passaria o si hi estaven d’acord, encara que tots haguessin vist –tancats en sales internes– el discurs que havia fet el president Puigdemont, des del Palau de la Generalitat.

El conseller Romeva i altres diputats entraven amb rostre seriós, fins i tot en algun cas desencaixat. Els diputats de Demòcrates, Assumpció Laïlla i Toni Castellà, feien cares llargues. El diputat independent de la coalició, Germà Bel, gastava la seva energia habitual i era dels pocs que s’atrevia a encomanar optimisme: “Sempre cal llegir els parèntesis”, etzibava.

Una part destacada de l’independentisme va quedar atònita davant el que ahir al migdia semblava una realitat sòlida: les eleccions anticipades. Els primers indicis d’aquesta sacsejada bipolar que marcaria tot el dia els va donar el diputat de la CUP Carles Riera, en una roda de premsa al matí al Parlament. Riera va acabar la seva compareixença amb els ulls humits i es va abraçar al també diputat Albert Botran. Precisament Botran, en la seva intervenció al Parlament, ja a quarts de nou del vespre, va començar fent referència a un proverbi xinès, intentant una estona zen enmig del remolí. Estirant el proverbi, que diu que viure “temps interessants és una maledicció”, Botran va afegir-hi que potser viure temps interessants “és una maledicció per al sistema nerviós”, compensada per l’oportunitat de poder veure néixer la república catalana. Un inspirat Botran va provocar els aplaudiments de Puigdemont amb un clatellot dialèctic al líder del PP, Xavier García Albiol, a qui li va retreure que no es recordés dels catalans d’origen marroquí o romanès, i li va demanar que no es posés “a la boca” els 600.000 catalans d’origen andalús. Puigdemont, amb dona romanesa, va reaccionar amb una de les poques rialles franques que va deixar anar. Se’l veia molt cansat: la pressió de tots cantons d’aquests dies i les poques hores dormides la nit anterior eren ben visibles. Una cosa molt comentada en els passadissos va ser que les pressions havien caigut específicament sobre les espatlles de Puigdemont, que de manera molt personal havia assumit el camí de les eleccions.

A quarts de sis de la tarda, la sortida de la reunió de JxSí va oferir una imatge del tot diferent. Abans de sortir de la sala del Parlament on feien conclave –un conclave breu–, es van sentir forts aplaudiments i els rostres dels diputats apareixien un xic més relaxats, com havent superat un ensurt molt gros. Alguns diputats republicans saludaven afectuosament i abraçaven Jordi Cuminal i Albert Batalla, els dos diputats del PDeCAT que, quan al matí va córrer la notícia de la convocatòria d’eleccions, van anunciar que deixarien l’escó.

També parlaven per si mateixes abraçades reconfortant, per exemple, entre Marta Rovira (la portaveu republicana de JxSí) i Germà Bel- o rialles relaxades entre Lluís Corominas (president de JxSí), el diputat Ferran Civit i el conseller de Salut Toni Comín. A l’hemicicle, abans d’engegar el ple, es reproduïen escenes similars, com una abraçada franca entre la consellera de Treball Dolors Bassa i el diputat Lluís Llach. Corominas, en l’última intervenció del ple, va reconèixer que el matí havia estat “difícil”. “Hem patit, hi ha hagut coses que ens han sobtat”, va dir, sota la mirada fixa de Puigdemont, que no va arribar a intervenir en el ple. “Calma, molta calma”, va receptar Corominas, mirant al bancal de JxSí i adreçant-se, més clarament, a la CUP. Qui havia mantingut la calma davant l’eventual escenari d’eleccions –“necessito pair la situació”, havia piulat la diputada de JxSí i presidenta de l’AMI, Neus Lloveras–, reaccionava satisfeta davant d’allò que havia sentit en la reunió del grup. “Tornem a allò que estava previst”, comentava.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va tenir un record per als presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, empresonats des del 16 d’octubre per les manifestacions pacífiques del 20 de setembre. En la tribuna del Parlament, on hi havia l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias, l’expresident del Parlament Ernest Benach i els exdiputats David Companyon (ICV), Julià de Jòdar (CUP) i Eulàlia Reguant (CUP), hi havien col·locat els dos llaços grocs que simbòlicament recorden els presos, que van rebre l’aplaudiment, dempeus, de JxSí, la CUP i CSQP.

El dia va ser arremolinat. Alguns dirigents de l’independentisme auguraven una altra nit llarga: els moviments –felins o no– del gat a l’expectativa, en alerta, no s’han acabat. I per avui, sigui com sigui, és segur que caldrà cordar-se el cinturó.