És un edifici de maó vermell a la vora del riu Ter, amb grans finestrals blau elèctric, color que li va donar el seu nom popular: La Blava. Construïda a principis del segle XX per una de les empresàries més importants del nostre país, la fàbrica va donar feina a moltes persones de la comarca d’Osona, entre elles un conegut poeta, que avui no citarem per deixar el merescut protagonisme a la fundadora de l’empresa: Tecla Sala. Tot i quedar òrfena als 5 anys i vídua als 40, en una època en què no es preveia el paper de lideratge de la dona en la societat, va saber aixecar un dels grups industrials més importants del país. La fàbrica rebia comandes de tot Europa i d’altres països, i fins i tot enginyers alemanys visitaven les instal·lacions, on el director havia propiciat la introducció de diferents millores tècniques que feien de les instal·lacions les més modernes d’Europa en el seu moment. No només va ser un negoci puixant, sinó que la industrial Tecla Sala va introduir beneficis socials per al personal que hi treballava que avui trobarien revolucionaris els empleats de moltes empreses tecnològiques, des dels nous conductors freelance fins als repartidors de menjar i encàrrecs a domicili. També va dedicar part dels beneficis a l’educació (a l’Hospitalet va fundar l’escola que porta el seu nom) i al mecenatge artístic. Tecla Sala va morir l’any 1973 i posteriorment la crisi del petroli, la competència dels països emergents i altres factors van impactar de forma implacable en tot el sector del tèxtil català, i va enviar milers de treballadors a l’atur. Cap a finals dels vuitanta ja pràcticament no quedava en funcionament cap de les antigues fàbriques i tampoc La Blava va ser aliena al desastre: va tancar finalment l’any 1999. És el símbol de la gradual conversió dels sectors productius al nostre país: la indústria ha deixat pas als serveis i sobretot al turisme, que propicia alta temporalitat dels llocs de treball, sous baixos, massa sovint treball en negre sense cap protecció social i, en general, mala conciliació amb la vida privada. Ara la fàbrica està abandonada, amb vidres trencats i teulades enfonsades. Els únics llocs de treball que hi queden són els dels cambrers de la guingueta que hi ha als seus jardins: serveixen refrescos només en la temporada d’estiu.