La zona euro millora, Espanya es frena
La zona euro millora i podria créixer un 2,4% en 2017. La recuperació econòmica mundial, una política monetària acomodatícia i uns continguts preus del petroli, afavoreixen l’activitat econòmica, la creació d’ocupació i el consum intern. L’índex d’atur se situa en un 9,1%. Però persisteixen alguns problemes estructurals mentre els marges de maniobra monetària del BCE es van limitant. També el Brexit afecta una zona euro que necessita urgents reformes econòmiques i socials que es retarden en espera d’un nou govern a Berlín. En canvi, l’economia espanyola es frena a causa de la mala gestió del problema català per part del govern Rajoy tancat a tota negociació política amb Catalunya.
França creixerà un 1,8% el 2017, una xifra inferior a la mitjana comunitària. Però l’efecte Macron rellança el creixement, les inversions exteriors i l’ocupació. Però França ocupa un ressagat 22è lloc en l’índex de competitivitat mundial del Fòrum Econòmic Mundial. L’afecta una deteriorada balança comercial i unes finances públiques deficitàries amb un deute que aconsegueix el 96,9% del PIB que dificulta una major inversió i innovació per reindustrializar el país. La indústria solament representa el 12,6% de l’economia. I com més consumeix França, més productes alemanys s’importen. També Itàlia, amb un creixement de l’1,5%, sembla sortir d’un llarg túnel gràcies al consum i un robust sector exportador que crea ocupació. La taxa d’atur va baixar fins a l’11,2%. Però el deute aconsegueix el 130% del PIB i el fràgil sistema bancari limita l’accés al crèdit. Alemanya és una gran locomotora exportadora que creixerà un 2,8% el 2017, disposa de 44,6 milions de treballadors i un atur del 5,4%, el més baix des de la reunificació. Però, a curt termini, la UE ha d’afrontar els incerts efectes del Brexit. El Regne Unit solament creixerà un 1,5% el 2017 després d’entrar en una etapa de menor creixement amb una devaluació de la lliura, un consum contingut i una baixa productivitat que frena les inversions exteriors i internes en espera que es concretin les condicions de la sortida de la UE el 29 de març de 2019.
Creixement a l’uníson.
L’historiador Paul Preston va escriure a Le Monde del 19 de novembre que va ser la intransigència de Madrid la que va alimentar el separatisme català. I Rajoy no va acceptar cap mediació interna o internacional també demanada des de l’exterior.
I a l’aposta del PP per judicialitzar la política es va sumar la pressió econòmica amb uns boicots comercials que van conduir al canvi de seu d’unes 2.700 empreses catalanes sobre la base d’una presumpta declaració d’independència que no podia tenir ni té efectes jurídics. S’oblida que frenant el motor català es perjudica les economies espanyola i europea. Un error que demostra una falta d’autocrítica i prudència, també a Espanya. I no ajuda la posició actual d’algunes entitats econòmiques i empresarials catalanes que durant anys van demanar, i no va arribar de Madrid, una oferta positiva i creïble de diàleg per aconseguir una possible tercera via que reconegués i protegís els legítims interessos polítics i econòmics de tots. Ara, el Govern espanyol pretén culpabilitzar la Generalitat intervinguda de tots els problemes estructurals espanyols passats i futurs. Alguna cosa que no cola en una UE que considera solament Madrid com l’interlocutor i responsable directe de la bona o mala evolució econòmica espanyola. I no és de calaix que el president de la Cambra d’Espanya, José Luis Bonet, afirmés el 21 de novembre que “la marca Barcelona està morta”. La capital catalana és una realitat econòmica viva, dinàmica i competitiva que mereix ser reconeguda i respectada.
Les eleccions del 21-D, guanyi qui guanyi, no resoldran el problema polític de fons. Temo que continuaran els riscos polítics i incerteses econòmiques i arribaran més seriosos advertiments des de Brussel·les. La millor solució: una consulta legal i pactada que permeti als catalans expressar-se lliurement i democràticament sobre el seu futur.