Els somnis i els somnis
Tots somiem, com és sabut, diverses vegades durant la nit, coincidint amb les fases de moviments ràpids dels ulls (REM per la seva sigla en anglès). Somiem coses rares: una serp de color rosa amb rostre d’un antic company de primària se’ns agafa a la cama dreta i no ens deixa caminar. Quan la mirem, la serp s’ha convertit en un riu desbocat que porta aigües de color groc a un mar negre. Ens despertem, de sobte, i pensem: “Quina bestiesa!”
Freud ja va dir fa més d’un segle que els somnis tenen la funció de deixar que la ment divagui sense censures ni repressions. Allò que no ens podem permetre mentre estem desperts, per l’acció de la moral, té lloc subreptíciament mentre dormim. És bo, doncs, somiar. Els somnis actuen com un regulador vital, deixant que el cervell reorganitzi fets, emocions, records i un munt de coses més d’una manera capriciosa. Sovint els somnis són entretinguts i amens però, de tant en tant, es converteixen en malsons i terrors nocturns que ens amarguen una mica la nit (i l’endemà...)
Però vull parlar-vos d’un altre tipus de somnis. El diccionari defineix també aquest mot com “imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles; esperança, projecte que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se; il·lusió cara, idea quimèrica”. Fixeu-vos que hi ha un raig d’esperança en la definició: “cregudes impossibles”, “que sembla no tenir cap probabilitat”... I mentre hi ha esperança, hi ha vida.
Utopies.
La creativitat i la innovació han estat sempre molt lligats als somnis. Les persones altament creatives, es diu, tenen somnis i hi creuen, i malden fins al darrer moment per convertir-los en realitats.
El meu company a Eada Martín Vivancos ha escrit un llibre molt interessant sobre la necessitat de plantejar-se reptes, somnis i desafiaments. Una de les constants del llibre, basat en les experiències de diverses persones a la Titan Desert, és que no hi ha res impossible. Si ens esforcem per aconseguir els nostres objectius, tard o d’hora arribaran. Tant se val si les dificultats són grans o petites: l’esforç, la perseverança i la resiliència ho poden tot.
Una persona sense somnis, tingui l’edat que tingui, és una persona sense vida. Els somnis, els reptes i les il·lusions han de ser part fonamental de tot projecte vital. Com he escrit aquí alguna vegada, l’escola no hauria de ser tant un lloc on anem a “aprendre coses” sinó on tinguéssim l’oportunitat de desenvolupar un projecte de vida. Les assignatures haurien de ser com els problemes que ens anirem trobant pel camí: emocions negatives, frustracions, dificultats de tot tipus i com aprendre a superar-les. La formació del segle XX i fins i tot la de principis del XXI ha mort definitivament. Ens calen nous horitzons.
A partir d’ara no haurem de respondre bones preguntes a través del coneixement sinó que haurem d’aprendre a ser nosaltres qui fem les dues coses: les preguntes i les respostes.
