Segur que heu entrat en una mena d’èxtasi quan us heu trobat sobtadament davant de qualsevol de les milers de meravelles naturals que, encara, hi ha al nostre planeta. Potser el Gran Canyó del Colorado? La glacera Perito Moreno? El Pedraforca? Cadascú manté intactes unes preferències personals, però de vegades la realitat ens sorprèn. Jo mateix no tenia posades grans expectatives en la meva visita a Lanzarote, però el que allà vaig veure em va captivar: llacs verds, roques negres, platges multicolors...

Conec un grapat de persones a qui no els agrada la natura. Romanen la ciutat i, quan han d’anar al camp o la muntanya gairebé no surten de casa o de l’hotel. No passegen, no ensumen les flors, no frueixen amb l’olor de la terra mullada i no es deixen portar per la imaginació amb els moviments sinuosos dels núvols a dalt del cel. Més aviat estan pendents de les picades dels mosquits (jo crec que els piquen més a ells), de les incomoditats de no tenir “serveis” al seu abast o de la ferocitat de les tempestes en plena naturalesa. Pobra gent (penso jo), pobrets.

Gaudir de la natura és una de les coses més fantàstiques que podem fer els humans. Passejar a la vora d’un riu cabalós, caminar lentament per l’interior d’un bosc frondós o notar la sorra als peus quan els arrosseguem per la platja són accions que ens fan sentir que estem vius.

Però és que, a més, gaudir de la natura ens fa més creatius. Oxigena el cervell, omple els pulmons d’aire renovat, facilita que la nostra ment descansi i es relaxi i un munt de coses més. Per això s’ha escrit tant sobre caminar en plena naturalesa o fer activitats a l’aire lliure per tal d’obrir les portes a les muses i a la inspiració. A més, la bellesa extrema sacseja la nostra sensibilitat i ens fa pensar en gran, ampliant els llindars del que és possible.

Potser les reunions dels equips directius de les empreses s’haurien de fer en plena naturalesa. Però no en una sala de reunions d’un hotel de luxe, sinó caminant per un sender ombrívol tot escoltant el cant dels ocells. Oblidant el PowerPoint i aprenent a explicar històries suggeridores. Deixant de banda momentàniament els informes financers i seduint els companys amb arguments basats en la intuïció profunda. Escoltant el nostre entorn i interpretant els missatges que ens envia.

Aquest estiu tindré el privilegi d’anar a fer un seminari a ESALEN, un prestigiós centre de desenvolupament personal enclavat als penya-segats del Big Sur, ja sabeu, el tros de costa verge que comença a Carmel i acaba a San Simeon (entre San Francisco i Los Angeles, per tant). Hi aniré a escoltar el magnífic professor George Kohlrieser, però també a escoltar les onades del mar, a veure créixer les roselles i a banyar-me a les fonts d’aigua calenta que baixen per la muntanyes. Aprendre en un context de pau interior és molt més profitós que anar a classe en una gran ciutat els dimarts i els dijous de sis a deu tot just després d’acabar la feina. Aprenem també amb el cor i les emocions i, per tal de fer-ho, cal que estiguem calmats i amb l’esperit asserenat.