Onze mesos abans de les eleccions municipals, la batalla de Barcelona es presenta com la més decisiva políticament, però el seu paper és capital en la consolidació de la reactivació econòmica i en la impulsió d’un desenvolupament sostenible –en el temps, socialment i ambientalment- també és decisiu. A continuació, presentem els principals reptes que ha d’abordar Barcelona i la seva regió metropolitana per aconseguir-ho:

1. Accessibilitat. Una accessibilitat interna eficient, que doti de caràcter central no només el nucli, sinó tots els nodes de la xarxa urbana regional, amb una oferta de transport col·lectiu adequada i amb tarifes raonables i nivells de congestió limitats, és imprescindible per al bon funcionament intern d’una ciutat i una regió metropolitana. A més, unes infraestructures i serveis de transport de persones i mercaderies suficients i ben gestionades, que rendibilitzin al màxim la posició estratègica de Barcelona i la seva vinculació internacional, especialment amb la resta de la megaregió i dels principals nodes de producció i consum mundials, constitueix un factor estratègic determinants per a la competitivitat d’aquest espai urbà.

2. Equilibri d’usos. La rapidesa de les transformacions i els canvis econòmics i socials provoquen que l’especialització excessiva de les ciutats esdevingui un factor de risc molt rellevant. Barcelona cal que s’esforci a mantenir el caràcter polimòrfic de la seva activitat productiva i del seu capital humà, perquè és el que millor respon als requisits de flexibilitat i resiliència que requereix l’economia del segle XXI. En aquest sentit, cal vetllar per modular els processos naturals d’especialització funcional del territori i els efectes perversos derivats del mateix èxit de la ciutat en forma de segregació i gentrificació.

3. Costos. Entre els efectes no desitjats de l’èxit de les ciutats potser el més destacat és l’augment de costos que comporta accedir o desenvolupar una activitat productiva o residencial en un espai altament cobejat. Aquests costos afecten el sòl i l’habitatge i, en conseqüència, tendeixen a traslladar-se al treball i a la fiscalitat. La correcta gestió de l’espai urbà hauria d’evitar un increment excessiu d’aquests costos dotant tota l’àrea urbana d’uns estàndards de qualitat, d’accessibilitat i de prestigi que evitin la concentració excessiva al nucli metropolità de les activitats amb més capacitat de suportar els costos de sòl i sostre especialitzats i que arrosseguin a l’alça els salaris i les rendes necessàries per viure-hi i les necessitats fiscals.

4. Qualitat de vida. La qualitat de vida és un element determinant en la competitivitat de les ciutats a l’hora de retenir els seus habitants i de captar el capital humà més qualificat i més dinàmic de l’entorn immediat i d’arreu del món. Aquesta capacitat d’atracció resulta especialment rellevant a l’hora de crear i desenvolupar ecosistemes vinculats a la recerca i la innovació, l’emprenedoria i les empreses emergents i de reforçar l’atracció turística i la capacitat per atreure i retenir directius i funcions centrals. La correcta gestió dels problemes de congestió, de contaminació ambiental i de les desigualtats que generen inseguretat ciutadana –i pèrdua de talent i d’oportunitats- constitueixen un requisit especialment rellevant per assolir aquesta captació i retenció de capital humà. Cal afegir-hi el proveïment de forma eficient de serveis bàsics com la sanitat i l’educació.

5. Ecosistemes. La política econòmica i la gestió urbana poden estimular de manera decisiva la generació i el desenvolupament d’ecosistemes propicis per al naixement i el desenvolupament de funcions econòmiques avançades. A més de la formació, la creació o promoció d’infraestructures capdavanteres i amb capacitat tractora – instal·lacions de recerca, grans equipaments que generin demanda qualificada, xarxes de centres de creació o d’emprenedoria- pot ser decisiva per a l’emergència i la consolidació d’aquests ecosistemes. Una gestió proactiva d’empreses capdavanteres amb capacitat tractora, de seus i instal·lacions centrals d’organismes internacionals, de celebració d’esdeveniments especialitzats (fires, congressos) pot ajudar de manera decisiva a l’eclosió d’aquests ecosistemes.

6. Valors i cultura col·lectiva. Un dels intangibles més rellevants a l’hora de promoure el creixement i el desenvolupament econòmic està vinculat als valors i a la cultura col·lectiva. Cal reforçar valors tradicionals com ara la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia, la previsió i el compromís. Alhora, cal desterrar pràctiques i acceptació col·lectiva de fenòmens vinculats a la falta de transparència, l’especulació, el curtterminisme i el sectarisme.