2
Política
LLEDONERS - 20 setembre 2018 2.00 h

JORDI SÀNCHEZ I PICANYOL

EXPRESIDENT DE L’ANC, DIPUTAT DE JUNTS PER CATALUNYA. EMPRESONAT A LLEDONERS

“Som víctimes d’un relat inventat”

“La nostra por serà la victòria de l’Estat. Si no tenim por seguirem avançant”

“La mentida i la invenció del relat és l’única manera de mantenir-nos onze mesos a presó”

Estaré eternament agraït per les 35.000 cartes que he rebut en aquests mesos. És la finestra que ens connecta a l’exterior
Crec que Pedro Sánchez sap que ha de resoldre el conflicte. Li toca, però, començar a fer gestos clars Jo no vull presos, ningú vol més presos; però si acceptem el xantatge de l’Estat serem per sempre més presoners seus
Em preocupa el tacticisme dels partits, la manca de visió estratègica i de generositat d’alguns. Això ens afebleix
- LLEDONERS

Just un any després de la concentració del 20-S davant del Departament d’Economia, Jordi Sànchez repassa, des de la presó de Lledoners, la seva situació personal i la del país.

S’hauria imaginat mai que aquest podria ser el preu de la concentració que hi va haver davant de la seu d’Economia?
Ningú havia imaginat mai que l’Estat aniria tan lluny. D’aquí a uns anys ens sorprendrem de la conspiració.
De què se sent responsable, d’aquell dia?
D’haver actuat responsablement, com a president de l’ANC. Primer cridant a participar en la mobilització i després col·laborant activament perquè tot es desenvolupés cívicament i sense violència, com ha succeït en totes les mobilitzacions del sobiranisme. Estic content d’haver contribuït a fer la mobilització, i també que, malgrat la indignació que hi havia, es desenvolupés amb normalitat.
Hauria actuat de manera diferent, si n’hagués sabut el preu?
Òbviament ningú vol estar a la presó, però el preu de la no presó no pot ser la renúncia a expressar-se i manifestar-se lliurement, a protestar i, menys encara, a renunciar al dret a l’autodeterminació. Crec que si avui tornés a estar a les mans tornaria a fer el tuit que a ¼ de 9 del matí vaig fer convocant a manifestar-se pacíficament per protestar contra una decisió d’escorcoll.
La seva vida s’ha vist capgirada com un mitjó. I la de la seva família...
Indubtablement el preu més alt és per a la família. Però són forts, reben molta solidaritat i escalf de moltíssima gent. Dit això, sabem que familiarment ens en sortirem. I ho farem més forts tant personalment i familiar com col·lectivament. Les emocions que tots hem viscut des d’aquell 16 d’octubre, també la major part dels ciutadans que han sortit a manifestar-se contra el nostre empresonament, ens han fet més forts.
S’ho esperava, onze mesos de presó preventiva? És un càstig excessiu?
Quan no hi ha delicte, com és el cas, un dia de presó ja és excessiu. En porto quasi 340. Forma part del càstig que l’Estat imposa. Amb la nostra presó l’Estat busca l’escarment col·lectiu. La nostra presó és l’expressió de la ràbia i la impotència contra la majoria d’un país que simplement diu: ‘vull votar en pau i lliurement per decidir el meu futur i el dels meus fills.’
Els delictes pels quals serà jutjat són també excessius?
Que ens puguin arribar a condemnar fins a 30 anys no és només un excés, és un insult a la intel·ligència democràtica de qualsevol persona de bé. Però el més greu és que no hi ha base real per suportar aquests delictes. Som víctimes d’un relat inventat. La mentida i la invenció del relat és l’única manera de mantenir-nos onze mesos en presó. Hem de fer que la veritat guanyi la seva mentida. En aquest sentit el reportatge sobre el 20-S hauria de ser visionat al mateix judici. Un servei a la veritat seria que les televisions d’àmbit d’estat el programessin.
Haver votar l’1-O ha contribuït a fer més dur el relat judicial sobre els fets del 2O de setembre?
El fracàs de l’Estat en el seu intent d’impedir el referèndum els va ferir en l’orgull. No haver trobat ni una sola urna va ser viscut com una humiliació de difícil digestió.
Com s’ha sentit tractat, aquests mesos? I des que és a Lledoners? Hi ha diferències substancials en el seu dia a dia?
Fa bastants anys en Miquel Martí i Pol va escriure un poema que en Ramon Muntaner va musicar en un disc dedicat al poeta i que hauria de ser d’escolta obligada als instituts del país. En un fragment d’un dels poemes convertit a cançó recordo les paraules que deien: “Plor i lament, de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal.” Pocs dies després d’entrar a presó vaig prometre’m que no em lamentaria. Dit això, la principal diferència és per a la família. Només per això ja estic content.
Quin pes ha de tenir la situació de presó que pateixen alguns de vostès en l’estratègia dels partits independentistes de cara al futur?
Cap. Des del primer dia he escrit en públic i privat que jo no volia ser moneda de canvi de res ni ningú. Els partits i les entitats, i ara el govern, cal que facin la seva estratègia sense més límits que els que considerin per ser opcions socialment i políticament guanyadores. Si algú creu que la nostra sort a la presó dependrà del que faci o es deixi de fer a fora s’equivoca.
Jordi Cuixart deia fa pocs dies en una entrevista a l’ACN que l’independentisme ha d’assumir que hi poden haver més líders empresonats. “Seria absurd posar-nos com a límit la presó o les amenaces de violència per part de l’Estat”, assegurava. Hi està d’acord?
Li ho diré en altres paraules: la nostra por serà la victòria de l’Estat. Si no tenim por seguirem avançant. Jo no vull presos, ningú vol més presos, però si acceptem el xantatge de l’Estat serem per sempre més presoners seus. En aquest sentit la dignitat de Jordi Turull va ser immensa quan va mantenir el seu discurs d’investidura sabent que allò el duria a la presó. Llarena l’únic que no volia era portar a judici un president de la Generalitat. Turull va optar per rebutjar la ingerència de Llarena i preservar la dignitat dels electors i del mateix Parlament.
Suposo que està al corrent que aquests dies les formacions independentistes no transmeten clarament que hi hagi cap estratègia conjunta. Diferents líders d’ERC han matisat públicament l’aposta per la via unilateral. N’està al cas? Què en pensa?
Em preocupa tant la manca d’estratègia conjunta com l’absència d’estratègia de cada una de les parts. Cal ser pacients i donar temps per refer-nos del cop que ens han donat i fer que els nous lideratges arrelin.
El fan patir els estira-i-arronses entre les formacions independentistes?
El debat, això que vostè en diu estira-i-arronses, no em fa patir. També n’hi ha dintre de cada formació. La política és debat o no és democràtica. Em molesten les crítiques gratuïtes, les deslleialtats i sobretot la incapacitat i la manca de voluntat d’unitat. A tots els qui diuen que la unitat no és necessària els respondria que sense Junts pel Sí mai hauria existit l’1 d’Octubre.
La Crida per la República s’aprofita d’aquest debat i per això diu que vol ser un moviment integrador? Què és la Crida?
La Crida és una resposta política excepcional a temps excepcionals. La Crida naixerà amb data de caducitat. Les persones associades hauran de decidir què ha de ser la Crida; en tot cas el nucli impulsor té clara una cosa: “No volem ser un partit, no volem substituir els partits, no serem un partit.” La Crida neix per donar una resposta unitària des de l’acció política institucional. I la confiança és que la Crida Nacional per la República contribuirà a sumar. Sumarà tant veus plurals de l’independentisme com noves veus que s’hi afegiran per seguir ampliant la majoria social.
Quan es constituirà?
A finals d’octubre farà la primera trobada constituent. I no demanem que els partits es dissolguin i s’integrin a la Crida, demanem als ciutadans que reforcin la Crida i que ho facin preservant cadascú la seva ideologia. En el seu interior hi conviuran espais plurals ideològicament parlant, buscant el mínim comú denominador imprescindible per seguir avançant en aquests temps excepcionals. Des d’ecologistes, socialdemòcrates, social-liberals, fins a l’esquerra dels nous moviments socials. De la mateixa manera que un govern de coalició es fa entre partits polítics d’ideologia diferent, i no per això el govern es bloqueja, la Crida tindrà la força de presentar un programa republicanament ambiciós i d’ampli consens.
I aquest programa el presentaran també a les municipals de l’any vinent?
Fins a data d’avui no treballem amb la hipòtesi que la Crida es presenti a les eleccions municipals. Sí que serem actius per buscar amplis acords perquè hi hagi candidatures conjuntes en tantes ciutats com sigui necessari per encarar les eleccions en aquests municipis amb possibilitats reals de ser la llista més votada i aconseguir l’alcaldia.
S’ha d’eixamplar la base de l’independentisme? 
Òbviament que hem d’aspirar a ser més. La qüestió és com fer-ho. Hem de ser conscients que la majoria de la població està posicionada a favor o en contra de la República després d’anys de tanta intensitat política, i la que a hores d’ara no ha pres partit, difícilment mai en prendrà. Sabent que no hi ha fórmules màgiques, per mi la millor opció per seguir creixent és oferir una bona acció de govern i mantenir una exigència molt alta, sense por al conflicte, en les nostres demandes per fer efectiva l’autodeterminació.
El president Quim Torra aposta per una mobilització permanent amb vista al judici. Això no és traspassar la responsabilitat del pols del procés a la gent i les entitats de la societat civil?
Crec que ningú pot dubtar que el president Torra i el seu govern no són dels qui tiren pilotes fora. Dit això, és evident que cadascú té el seu rol, les seves responsabilitats i que ningú farà deixadesa de les seves capacitats per seguir avançant. L’1 d’Octubre sense el govern no hauria estat possible, però sense les entitats de la societat civil implicades com ho van estar no hauria estat un èxit. L’únic camí que ens portarà a guanyar passa per reforçar la unitat entre formacions polítiques i la complicitat i la complementarietat entre les entitats i les institucions.
Què n’espera, del judici?
Si hi ha justícia, que s’anul·li per sobreseïment de la causa. I si no hi ha justícia, que tinguem l’encert de convertir-lo en l’acte de denúncia més gran mai fet contra els abusos antidemocràtics de l’Estat, a favor dels drets i les llibertats civils i polítiques (expressió, manifestació) i una defensa del dret a l’autodeterminació com a via per solucionar democràticament el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Creu que la sentència ja està escrita?
En sentit estricte és evident que no. Però temo molt que la tenen al cap!
Oriol Junqueras ha alertat que la sentència serà duríssima.
És el que tots preveiem si fem cas de les interlocutòries que fins ara el Tribunal Suprem ha dictat. Personalment estic convençut que no serà un judici just. La justícia ens arribarà quan es digui la darrera paraula al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
Creu que és una oportunitat perquè Europa i el món vegi el que està passant? Ho dic perquè es van passar uns mesos dient-nos que Europa no acceptaria les imatges de violència policial de l’1-O, i que no acceptaria que a Espanya hi hagués polítics presos. L’ha sorprès que a Europa, més enllà d’una part de la premsa, pocs polítics s’hagin implicat públicament en la seva situació?
Els qui em van poder escoltar en alguns dels molts actes que vaig fer quan era president de l’ANC recordaran que sempre em mostrava molt escèptic amb el suport d’Europa. Li diré el que deia aleshores: la política internacional és sempre molt pragmàtica. Ningú ens posarà cap catifa vermella. Els estats –tots –, i particularment els europeus, són conservadors en el sentit que normalment prefereixen mantenir l’statu quo abans que abraçar grans canvis.
No em creuria que, vista la situació dels exiliats polítics, vostè i els que són a la presó no hagin fet en algun moment comparacions. Van fer bé, els qui van marxar a l’exili? I els que van decidir anar a declarar?
Avui, després d’onze mesos de presó, tornaria a fer el mateix que vaig fer. És a dir, tornaria a anar a declarar. Vull que se m’entengui molt bé: no només no tinc cap retret a cap dels qui van marxar a l’exili, sinó que la contribució que, per exemple, ha fet el president Puigdemont a Alemanya per desmuntar el relat dels tribunals espanyols és impagable. Les meves raons per no marxar a l’exili van ser dues i segueixen intactes: n’hi ha de personals i familiars i n’hi ha de polítiques. La presó injusta és per a l’Estat més difícil de digerir que l’exili. L’exili els irrita, la presó erosiona la seva legitimació. Si l’Estat volia reprimir, crec que la millor resposta és la que hem acabat articulant: la combinació entre exili i presó.
Pedro Sánchez proposa una reforma sobre l’autogovern, votar una reforma de l’Estatut...
Sánchez ja sap que aquesta proposta no té recorregut, no és ingenu. Prefereixo posar en relleu que es comencen a instal·lar a Espanya dues idees marc imprescindibles per la solució de la crisi amb Catalunya: assumir que és un problema polític i que s’ha de resoldre amb un referèndum. Aquestes idees no són menors. Ara cal seguir fent política. Sense presses, sense pausa i sobretot sense perdre el nord. Hem de saber sempre què és el que volem.
El diàleg obert amb el govern espanyol té sentit si no es vol parlar sobre el dret d’autoderminació de Catalunya?
En primer lloc, el diàleg sincer, el que va a fons a buscar solucions, no pot tenir línies vermelles. En segon lloc, i el més important, el diàleg, passi el que passi, sempre té sentit. De fet el diàleg sobretot té sentit amb aquell que és el teu adversari i amb qui busques posar-te d’acord per evitar crisis majors. No oblidem dues coses: no hi haurà mai acord si abans no hi ha diàleg i el diàleg imprescindible és amb el teu adversari. Qualsevol diàleg té alts i baixos. Si es persisteix, al final, es trobarà la manera d’abordar el dret d’autodeterminació.
L’oferta de diàleg del govern del PSOE és seriosa? S’ha de mantenir ‘sine die’ aquesta oferta de diàleg, si no hi ha resultats? Ho dic perquè vostè sí que tindrà aviat una data i un judici...
Ja li he dit abans que soc de l’opinió que la situació dels presos no pot condicionar la negociació ni l’acció política. I això tant és vàlid per evitar autocensures o rebaixes de demandes i accions pensant en els presos, com per desaprofitar espais de diàleg – per minsos i poc productius que siguin–. Els presos no podem ser ni un fre a les demandes i accions que vulguem formular ni un obstacle per al diàleg.
Veu Pedro Sánchez fort, en disposició d’arribar a acords i que aquests els accepti la societat espanyola i, és clar, el Congrés dels Diputats si els ha de ratificar?
Tothom necessita el seu temps, i crec que Sánchez sap que ha de resoldre el conflicte més important que afecta Espanya des de 1978. Una altra cosa és si té força per fer-ho i capacitat per articular una resposta. Li toca, però, començar a fer gestos clars.
Si no és així, quina és l’alternativa?
Per superar la crisi no hi ha alternativa al diàleg ni al pacte. I sobretot no hi ha alternativa a un referèndum d’autodeterminació
Què passarà si la sentència és condemnatòria i exemplar? Quina reacció li agradaria que hi hagués de la classe política? I de la ciutadania?
Cada cosa al seu temps. Des de la presó demanem que ens concentrem a explicar als quatre vents que no hi ha delicte i que l’absolució seria l’única sentència justa. La millor contribució a la restitució de la justícia que ara es pot fer és crear entre tots un estat d’opinió massiu contra aquest judici pel que té de judici polític i d’amenaça a drets i llibertats democràtiques.
El president Torra va dir que no acceptaria una sentència condemnatòria. Què vol dir, no acceptar-la? No acatar-la?
No em pertoca a mi concretar les paraules del president Torra.
El president va dir també que es posaria a disposició del Parlament si això passava. Què ha de decidir el Parlament?
És normal que el Parlament s’expressi, des de la pluralitat, en moments especialment importants. Tothom sap que si hi ha una sentència condemnatòria l’impacte social i polític serà immens, a Catalunya, Espanya i Europa. El Parlament no en quedarà al marge. Sobre el que ha de decidir, no crec que ara sigui raonable fer-ne especulacions. Treballem, també des del Parlament, per aconseguir l’absolució.
En la carta conjunta que feien el dia abans de la Diada els presos i els exiliats feien una crida a la gent a no caure en provocacions. Ho deien per Ciutadans?
Ho dèiem per alertar sobre una estratègia unionista minoritària que de moment busca confrontacions per imposar-nos un nou relat, el de la fractura social.
Continuen rebent tantes cartes?  Què els diria a la gent que pateix i s’interessa per vostès?
Les cartes són la finestra més important que ens connecta amb l’exterior. Estaré eternament agraït a les més de 35.000 cartes rebudes en aquests onze mesos. La meva força, la de tots els presos, en gran part prové de tantes paraules rebudes, de tanta dignitat i escalf . Ens en sortirem en gran part per aquest suport i aquesta constància de tanta i tanta gent.
Els presidents Puigdemont i Torra deien en una entrevista conjunta en aquest diari que tot haurà valgut la pena si acaba bé. Ha valgut la pena, fins ara? És evident que vostè n’està pagant un preu molt alt...
Sí, ha valgut la pena, sense dubtes. Lògicament no m’agrada la presó. No estic orgullós d’estar a la presó. Em sap greu per la família. Però la intento viure dignament, no només sense renuncies a allò en què sempre he cregut sinó intentant ajudar perquè el nostre empresonament no sigui un punt final del procés, sinó al contrari. Avui els anhels de llibertat nacional són més forts que mai i estem més a prop de la solució que mai. Soc conscient que l’assoliment de la República no és un trajecte fàcil ni ràpid. De la presó en sortiré i algun dia proper Catalunya serà un estat independent en forma de República.
Li fa por que a Catalunya es caigui en una certa ‘normalitat’ i s’“oblidin” de vostè i de la resta de presos?
En absolut, només cal veure la Diada i els mesos i mesos de mobilització constant. La lliçó de solidaritat és immensa. El més important no és que no s’oblidin dels presos i exiliats, sinó sobretot que ningú s’oblidi de la defensa de la causa última que ens ha portat fins aquí: la defensa de la República.
Va seguir la Diada? Quin creu que va ser l’encàrrec que el milió de ciutadans que van sortir al carrer van fer al govern?
La gent va deixar un missatge inequívoc: “Hi som, seguim aquí. Digueu-nos què hem de fer per seguir avançant cap a la República i ho farem.”
Què el preocupa? Què el fa patir?
El tacticisme dels partits, la manca de visió estratègica i de generositat d’alguns. Tot això ens afebleix i ens fa perdre oportunitats. Espero que abans de les municipals es pugui corregir. Deixar perdre l’alcaldia de Barcelona per manca d’unitat seria l’error més greu. Només quan anem junts avancem.
I què el fa ser optimista?
Les veus que se senten, a Catalunya i a fora, dient que cal trobar una sortida democràtica a la crisis política al voltant de l’autodeterminació de Catalunya són moltes més que les que hi havia fa un o dos anys. L’1 d’Octubre no és passat, és ben present i ens empeny amb força cap al futur. Per sort sí que són passat bona part dels dirigents polítics espanyols que van provocar el col·lapse de la tardor passada. Ens en sortirem!

Ve de la pàgina anterior

La darrera fotografia, l’endemà de l’1-O

A Jordi Sànchez, empresonat des d’aviat farà un any, no es permet fer-li fotografies. Ni a la família, explica la seva dona. Més enllà de les periodístiques d’abans de l’entrada a presó (de la concentració del 20-S, o de l’entrada a l’Audiencia Nacional) no hi ha, doncs, fotos actuals. Aquesta és, probablement, la darrera foto no periodística de Jordi Sánchez. L’expresident de l’ANC compleix l’aniversari l’1-O i l’any passat uns quants dirigents de l’entitat, entre ells Núria Guillaumes, li havien preparat un pastís per celebrar-ho. L’1-O, però, vist com va anar, va ser impossible. El pastís li van donar l’endemà, el 2-O, aprofitant una reunió del comitè permanent de l’ANC. Van celebrar l’aniversari (en feia 53, ara en farà 54) i els resultats de l’1-O.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a