Les universitats, com els hospitals i les biblioteques, presten serveis que depenen de professionals altament qualificats. És el cas del personal docent i investigador que ha dedicat molts anys a l’estudi. Les tasques les desenvolupen en un model d’organització que es denomina burocràcia professional, en què els professionals qualificats empren els seus coneixements per dur a terme les seves activitats.

Una gran universitat només pot funcionar com una organització molt descentralitzada. Les activitats que desenvolupa són diverses i les relacions entre els professionals que hi treballen són específiques de cada activitat.

Un equip de recerca el formen investigadors que s’agrupen per treballar sobre un projecte concret. Passa igual amb la docència de grau o de màster. A més, hi ha tesis doctorals, transferència de coneixement i activitats de divulgació científica i, en alguns casos, participació en el govern universitari en equips de govern de departaments, centres o el mateix rectorat. En cada activitat el professorat pertany a agrupacions diferents.

Al professorat no el coordina ni el dirigeix ningú en tota la seva activitat. A la universitat hi ha escassa jerarquia i una gran llibertat d’actuació i, depenent de la seva trajectòria, pot tenir alguna o gairebé cap dependència d’un altre company.

El diagnòstic de la qualitat de l’organització mostra com a punt feble la falta d’una direcció o coordinació efectiva en cada activitat. La descentralització en la direcció és necessària, però l’absència d’aquesta, nefasta.

Contra el que es podria pensar, és possible que es pugui autoritzar i impartir un curs de postgrau o un màster, ben acreditat, a priori, amb uns programes elaborats complint tots els requisits formals establerts pels òrgans de govern i per les agències de supervisió, aprovat pel Consell de Ministres, i que immediatament després hi comenci a haver irregularitats. Malgrat lleis i normes, que en sobren, és difícil, més en uns llocs més que en uns altres, detectar aquestes irregularitats malgrat els controls que efectuen les agències de qualitat. Els mecanismes de supervisió es fan principalment a priori. Són exagerats i en molts casos voregen l’absurd. Al cap dels anys, es practiquen auditories a posteriori. Aquestes auditories, limitades, detecten les irregularitats, però no totes. Les auditories de seguiment durant el desenvolupament són escasses.

No convé treure conclusions sobre la qualitat i el rigor de les universitats per aspectes desafortunats o delictius que hagin succeït en el seu si. Només es poden concloure dues coses: 1) que si a la societat hi ha un percentatge determinats de persones mancades d’ètica, a les universitats el percentatge és similar, i 2) la universitat, en general, no té uns mecanismes de control per garantir la qualitat dels seus actes i procediments. L’auditoria integral no està incorporada a l’estructura de la universitat i, probablement, el consell social no fa tota la feina que té encomanada.

Fa pocs dies es va presentar el primer “Informe sobre la satisfacció dels graduats i graduades de les universitats catalanes”, elaborat per l’AQU. Un informe molt ben fet que mostra que la satisfacció és alta. N’hauríem d’estar contents, nosaltres i la societat en general. Amb tot, és molt significatiu que dues àrees que surten mal qualificades són: la resposta a les queixes i la coordinació de les assignatures.