Aquesta setmana hem viscut la notícia de la discussió de la gestió de la consellera Borràs al davant de la Institució de les Lletres Catalanes. A banda del que pugui resultar d’aquest cas, que té tot l’aspecte de ser l’enèsim episodi d’una cacera de bruixes generalitzada, és una bona ocasió per a una reflexió sobre el funcionament de la llei de contractes públics. Segons la llei, per a qualsevol contractació que faci l’administració, o qualsevol empresa o fundació pública que superi el llindar dels 15.000 euros, cal convocar un concurs públic, rebre un mínim de tres ofertes i triar, en general, la que té un cost més econòmic. Això sobre el paper és un procediment absolutament correcte però a la pràctica té moltes complicacions. Per exemple, recordo el cas d’un conegut que treballava al departament de ginecologia d’un hospital públic. Fa uns anys van haver de renovar els ecògrafs i van convocar el concurs corresponent. Es van presentar les marques europees de qualitat reconeguda amb el preu habitual, i una marca xinesa completament desconeguda amb un preu exageradament baix. No vaig saber quina va ser l’elecció final, però en cassos com aquest, ha de ser el preu el criteri principal? Suposem en aquest cas que heu triat el servei o aparell més econòmic, però arribat el moment els proveïdors us diuen que hi ha hagut problemes i que han d’apujar el pressupost. Què es fa en aquest cas? Doncs al que estem més acostumats és al fet que es paga l’excés i llestos... o, si no, quantes autopistes o aeroports hem vist en els darrers anys que s’hagin executat amb el pressupost del concurs? Per tant, tot i que el procediment és teòricament correcte, no ha servit per evitar els grans escàndols de corrupció dels darrers anys. En l’àmbit de la innovació, aquest funcionament té particular impacte en les empreses, sovint pimes, que reben ajuts de recerca de les administracions. Més enllà de la bona pràctica de comparar tres pressupostos, sovint és difícil ajustar els pressupostos de les activitats de recerca, i a vegades activitats que havien d’estar per sota el llindar s’acaben encarint. En aquest cas, les empreses pateixen auditories exhaustives, i a vegades, tot i haver executat correctament el projecte, no reben la subvenció per aquesta mena de tecnicismes comptables, fet que és una altra de les ineficiències paleses d’aquest sistema.