Com ja és sabut, comparar-se mai acostuma a ser una bona idea. Imaginem-nos que algú rep un salari de 3.000 euros mensuals i n’està força content. Però un dia descobreix que un col·lega seu amb fama de mandrós cobra una mica més. Salten totes les alarmes: enveja, gelosia, incomoditat, frustració... El que semblava satisfactori esdevé problemàtic. Els humans (no tots) som bastant així, ens comparem massa i mai no estem del tot contents amb el que tenim. Com diria Erich Fromm, això ens passa perquè, segurament, centrem la nostra vida molt més a tenir que no a ésser.

Creativament parlant també tenim la malaltissa tendència a comparar-nos. I sovint ho fem amb persones que han excel·lit amb la seva creativitat, els anomenats genis (tècnicament “persones altament creatives”): Leonardo da Vinci, Picasso, Frida Kahlo, Einstein, Dalí i tants altres.

L’experta en neurocreativitat Anna Abraham proposa distingir quatre nivells de creativitat, en funció de la intensitat o magnitud de l’acció creativa. Són aquests: mini-c, petita-c, pro-c i gran-c. Anem a pams.

Exercim creativitat de nivell mini-c quan, per exemple, fem petits canvis en la nostra activitat vital (experiències, accions, fets) que tenen sentit per a nosaltres mateixos sense anar gaire més enllà. Fregar els plats d’una determinada manera o posar ordre a l’oficina poden ser accions il·lustratives en aquest nivell. La creativitat petita-c tindria lloc quan executem una acció creativa en un entorn on hi ha persones fent coses semblants i som capaços de destacar d’alguna manera. Guanyar un concurs de poesia a l’escola o ser bons negociadors quan anem de viatge en podrien ser bons exemples.

Fem el salt a la creativitat pro-c quan evidenciem habilitats creatives en l’entorn professional a través de l’assoliment de fites o innovacions de certa rellevància. Per exemple, descobrir una nova manera d’abordar una determinada cirurgia o ser anomenat el millor conferenciant d’una ciutat. Finalment, la creativitat gran-c correspon ja a l’àmbit de les persones extraordinàries o genials, capaces d’innovar i aconseguir canvis profunds en camps diversos. El cubisme de Picasso o els telèfons intel·ligents de Steve Jobs en serien exemples esclaridors. No cal dir que aquests nivells de creativitat poden ser estrictament individuals però que, sovint, es donen també en equip o com a resultat de xarxes de col·laboració.

A vegades pot ser complicat encabir una acció creativa de manera clara en un dels quatre nivells proposats, però en general aquest sistema senzill ens ajuda a diferenciar estrats o capes d’intensitat creativa. L’important és que hom pot ser creatiu de moltes maneres: la creativitat mini-c és sovint, en l’àmbit íntim, molt important. Descobrir la manera de recuperar-se millor d’un refredat i fer bones croquetes a casa són coses satisfactòries, útils i interessants.

Ha de quedar clar que, després d’aquesta classificació, ningú no tindrà ja mai més dret a dir que no és una persona creativa. Tots ho podem ser d’alguna manera, uns dies a un nivell i potser uns altres dies a un altre. L’important és fer-se preguntes, explorar, experimentar i, si pot ser, divertir-se.