Llegeixo que la creativitat musical acostuma a estar bastant relacionada amb la improvisació. Aquesta improvisació es dona molt més, segurament, en estils com el jazz i el blues, en què ja fa temps que s’ha popularitzat l’expressió jamming. Em pregunto si és bo improvisar i suposo que no hi deu haver una resposta absoluta. Les persones més creatives improvisen més que les que no ho són tant?

A ESALEN vaig aprendre del meu professor George Kohlrieser que no cal preparar gaire les coses perquè sovint apareixen “cignes negres”, és a dir, imprevistos. Cal preparar una reunió, una pluja d’idees, una negociació, una conversa? Potser sí, però no cal tampoc obsessionar-s’hi, perquè més enllà de la preparació cal ser flexible i adaptar-se a les circumstàncies que es vagin produint. La resposta, com quasi sempre, es troba en el terme mitjà: preparar i ser flexibles alhora.

Segurament, les persones més deliberades (lògiques, seqüencials, racionals) odien improvisar. I a les més espontànies, en canvi, no els agrada preparar-se gaire i ser escrupolosament ordenades. Potser estaria bé que no caiguéssim en els extrems i que procuréssim moure’ns una mica fora de la nostra zona habitual de confort.

Jo crec que improvisar és interessant. Et permet no estar determinat al cent per cent per una planificació massa rígida. Per exemple, jo m’acostumo a preparar les classes, però sempre deixo un espai important per als imprevistos, les preguntes... i procuro deixar-me endur per la meva intuïció i sorprendre’m a mi mateix amb plans folls de darrera hora. És molt més divertit i crec que molts alumnes ho agraeixen. Posar una mica de rauxa al seny fa que aquest sigui molt més creïble.

Un bon actor, per exemple, segur que improvisa una mica. Fer cada representació exactament igual deu ser avorrit. I crec que això deu passar en gairebé totes les professions. Els humans no podem estar permanentment tancats a la gàbia del mètode i la monotonia. Necessitem respirar, moure’ns, canviar una mica, fer variacions, provar coses noves...