Les eleccions europees d’avui es presenten com l’enèsima revàlida del procés sobiranista i una oportunitat per fer-se sentir amb més força que mai a les institucions europees. Després que les llistes on s’englobaven ERC, que va guanyar, i CiU, que va ser segona, rebessin en conjunt el 45,53% dels vots en els comicis del 2014 a Catalunya, algunes enquestes apunten ara que la suma podria assolir el 50%, un fet altament simbòlic que dependrà en gran part de si el Procés aconsegueix repetir la mobilització de fa tot just quatre setmanes en les estatals. Més important en la pràctica, això sí, serà veure com es traduiran aquests vots en escons, és a dir, quants eurodiputats defensaran a Brussel·les una República catalana –tot just tres el 2014–, fet que, en haver-hi una circumscripció única a tot l’Estat, dependrà també en gran part de la participació global. I el preu de l’escó anirà força més car que en les últimes convocatòries, perquè serà el primer cop en 20 anys que les europees no seran l’única cita del dia amb les urnes, un fet que hi ha restat afluència aquests anys i, en conseqüència, ha facilitat que amb pocs vots s’hagi obtingut representació.

Només cal veure les xifres de participació, que aquest segle no han arribat mai al 50% ni al conjunt de l’Estat ni a Catalunya, on fins i tot el 2009 es va assolir el mínim històric del 37,5%. Com ara, en canvi, les europees del 1999 també van coincidir amb les municipals, i amb les autonòmiques en diverses comunitats, i això en va fer minvar l’abstenció, tal com va passar en les primeres que es van fer, el 1987. De fet, són les dues úniques vegades que han coincidit i les dues europees en què més participació hi ha hagut (en global, un 68 i un 64%, respectivament), fet que fa preveure que avui també es dispari i que, per tant, faci més difícil que els vots independentistes, òbviament amb l’únic graner destacable a Catalunya, guanyin pes en el conjunt. Una dada il·lustrativa: el 2014, amb una participació del 45%, per obtenir un eurodiputat n’hi va haver prou amb uns 248.000 vots. En canvi, si avui es repetís la mobilització del 28-A en el conjunt de l’Estat, on va votar més del 75% del cens –30 punts més–, un escó a Brussel·les costaria uns 440.000 vots. Seguint el fil, tot i haver assolit l’independentisme xifres de rècord el 28-A, si es fa una projecció dels eurodiputats en què es traduirien (vegeu el gràfic) quedaria en els mateixos tres (dos d’ERC i un de JxCat), quatre si s’hi suma el representant de Bildu que va segon a la llista republicana. Comptat i debatut, una representació força semblant a la del 2014. En resum, doncs, només si es manté una mobilització similar de l’electorat independentista i en canvi baixa un pèl –com de fet es preveu– la participació a l’Estat respecte al 28-A, tindrà l’opció d’esgarrapar algun altre eurodiputat. En aquest sentit, les xifres de vot per correu demanat, l’únic termòmetre a priori objectiu, diuen que a l’Estat s’han triplicat les peticions –de 305.000 a 961.000– respecte de fa cinc anys, si bé han baixat força en relació amb els 1,35 milions de fa quatre setmanes. En canvi, a Catalunya les sol·licituds sí que s’han mantingut en termes similars (112.000 ara, per 116.000 el 28-A), molt per sobre de les vora 30.000 del 2014.

És clar que hi ha molts factors distintius que intervenen avui i poden dibuixar un mapa molt diferent del del 28-A, començant per si el vot de les municipals condiciona el de les europees. O a l’inrevés. Les eleccions avui també s’interpretaran com un torcebraç entre les dues grans forces independentistes, i més encara perquè hi concorren com a caps de llista els seus líders: el pres Oriol Junqueras, per la coalició Ara Repúbliques –i, com a tal, també candidat de l’Aliança Lliure Europea a presidir la Comissió–, i l’exiliat Carles Puigdemont, al capdavant de Lliures per Europa. Després que el republicà refusés la possibilitat d’encapçalar una llista conjunta, serà de fet el primer cop que tots dos s’enfrontaran a les urnes des del 21-D, fet que pot mobilitzar més els seus votants i/o provocar transvasaments. El canvi d’aliances de l’un i altre també s’haurà de tenir present. A diferència del 2014, quan CiU es va presentar integrada en la coalició CEU amb el PNB i Coalició Canària, qui n’hereta ara l’espai polític, JxCat, hi concorre en solitari per la negativa d’aquests partits a associar-s’hi amb Puigdemont com a cap de llista, fet que a priori els debilita a tots. En canvi, ERC, que el 2014 es va presentar sola –només amb la Necat d’Ernest Maragall–, ara va en coalició amb Bildu i el BNG, fet que ja li garanteix d’entrada alguns milers de vots al País Basc i a Galícia.

Tot just aquesta serà una altra de les grans curiositats del dia: veure quin suport tenen a la resta de l’Estat les llistes de Junqueras i Puigdemont. El 2014, ERC va rebre uns 35.000 vots fora de Catalunya (sobretot a les Illes i el País Valencià), que en la pràctica van ser intranscendents en l’obtenció dels seus dos eurodiputats. Igualment, només amb els vots que CEU va rebre a Catalunya, CiU hauria obtingut ja els dos escons que va treure –un de CDC i un d’UDC–, si bé amb la resta de vots la coalició en va assolir un tercer que seria per al PNB. Avui els suports que l’independentisme rebi en altres territoris, per pocs que siguin, podrien ser decisius si els quocients de la llei D’Hondt són ajustats. Les respostes, aquesta nit.