El degoteig de males notícies sobre la salut de l’economia europea genera inquietud per una possible nova recessió. La guerra comercial de Donald Trump i la incertesa pel Brexit han estat una galleda d’aigua freda per als negocis del bloc europeu, que ara veuen perillar la remuntada de la crisi financera del 2008. Un risc per a una Europa econòmicament més sana però políticament més fràgil. Un panorama que també posarà a prova el pilar de l’estabilitat monetària a la zona euro, que ahir va passar a mans de Christine Lagarde, nova presidenta del Banc Central Europeu.

Quan encara una part de la societat europea amb prou feines ha gaudit d’un parell d’anys de bonança (i d’altres ni això), ara augmenten les especulacions sobre una nova crisi pels signes negatius de l’economia. Aquest mes l’FMI va alertar d’una desacceleració a gairebé el 90% del món i va constatar que el creixement serà moderat per a la zona euro aquest 2019, però especialment baix a Alemanya i Itàlia, dues de les economies més grans de la Unió Europea.

Si bé en els darrers mesos l’Estat espanyol presumia de mantenir-se’n al marge, els indicadors també li comencen a fallar. L’FMI va tornar a rebaixar recentment la previsió del creixement espanyol per al 2019, mentre que la Comissió Europea hi ha detectat un “descens significatiu” de l’optimisme econòmic per segon mes consecutiu.

Grégory Claeys, economista del centre d’opinió Bruegel, veu “probable” que la desacceleració continuï a Europa en els pròxims mesos, però no s’atreveix a predir si s’arribarà a una crisi generalitzada. Tanmateix, recorda que Alemanya i Itàlia ja estan gairebé entrant en recessió i avisa dels efectes col·laterals d’aquestes dues potències europees per als seus veïns.

Trump és el culpable principal de la sacsejada econòmica, però no l’únic. Claeys responsabilitza també els estats europeus que, aplicant la dura recepta de l’austeritat i menjant-se la demanda interna, han creat un model de negoci molt dependent de les exportacions. És el cas d’Alemanya i l’Estat espanyol, que Claeys veu particularment “vulnerables” a la guerra comercial. Per contra, destaca que l’Estat francès té millors resultats econòmics en desmarcar-se d’aquesta via per fer diners.

Malgrat la incertesa sobre l’impacte que podria tenir una nova crisi, aquest economista remarca que la salut econòmica d’Europa ara és millor que el 2007, però el sistema polític és més fràgil, especialment en aquells països on no s’han recuperat de l’anterior sotrac i tenen alts nivells d’atur. “Ara una recessió tindria més riscos des del punt de vista polític”, alerta. Amb aquests núvols negres a l’horitzó, la francesa Christine Lagarde ha ocupat el despatx del Banc Central Europeu com a nova responsable de la política monetària. Davant la inacció dels governs europeus en política fiscal per combatre la desacceleració, els ulls estaran posats en l’enginy de la nova dama de l’euro per afrontar aquesta etapa amb la caixa d’eines pràcticament esgotada pel seu antecessor, Mario Draghi, que va treure gairebé tota l’artilleria per salvar la moneda en els pitjors anys de la crisi del deute.

Tanmateix, el vell debat sobre l’ús de la inversió pública per estimular el creixement té tots els números per tornar a aflorar al club europeu en els pròxims mesos si s’accentua la desacceleració i els ferris defensors de l’austeritat, Alemanya i Holanda, no reconeixen els errors del passat.