La primera lliçó: menystenir, invertir menys o deixar d’invertir en allò que millora el capital humà és un pèssim negoci perquè limita la nostra capacitat de progrés. I una bona mostra la tenim en la nostra situació actual i en l’evolució recent quan la comparem amb la dels principals socis comercials. Fa uns dotze anys, quan va esclatar la crisi financera, l’Estat espanyol se situava per sota dels socis comercials en totes aquelles polítiques que caracteritzen l’estat del benestar. I avui encara estem molt més avall. Això ha estat així perquè mentre aquí es va interpretar l’austeritat com una forma de retallar aquests serveis essencials, els nostres socis, que també van aplicar polítiques d’austeritat, van optar per prioritzar els serveis essencials. Les societats poden optar per prioritats i models socials diferents. Aquí hem construït estacions d’AVE i aeroports.

Retallar en tot allò que ens fa millorar el capital humà, que ens fa ser més productius, que millora el benestar, la salut, els sistemes d’aprenentatge... Retallar en aquestes coses, insisteixo, és un negoci molt dolent, i això, vist el que està passant, tothom ho hauria de tenir ben clar.

No hem d’acceptar que l’anomenada nova normalitat sigui tornar a la situació anterior a la crisi del coronavirus, per més que ara tothom signaria tornar-hi davant la situació econòmica tan delicada que ens espera. Però si féssim això, desaprofitaríem novament una oportunitat i seríem altre cop vulnerables quan es tornés a produir una pertorbació similar. És una oportunitat per fer una transició que permeti fer front a la feblesa d’un teixit productiu en què més d’una quarta part del treball es basa en la contractació temporal. Cal saber rendibilitzar molt més el bon talent que hi ha i oferir productes i serveis de qualitat. I també disposar d’un pla B que eviti situacions de vulnerabilitat i dependència pel que fa a l’accés a determinats productes, com ha succeït ara amb els respiradors, les mascaretes, els tests...

Ja sabem que sortirem de la crisi sanitària més endeutats, però el primer que hem d’aconseguir és que la reconstrucció no ens porti ni més deute ni més austeritat, ni una societat més desigual. Hem de ser molt conscients que estem en un procés molt radical de canvis tecnològics, i malgrat que aquests canvis beneficien el col·lectiu, sempre generen desigualtats. La clau és que en sortim amb una societat més inclusiva.

No n’hi ha prou amb buscar vies de finançament que no ens penalitzin el marge d’actuació del govern. Hem de tenir molt clares les prioritats. La política econòmica hauria de posar davant de tot el benestar de les persones, promovent tot allò que ens fa créixer i que ens fa ser més productius des d’un punt de vista de millora del benestar col·lectiu. La crisi actual ha despullat la realitat del nostre estat del benestar, en salut i sobretot en dependència i atenció a la gent gran, i ha posat en evidència la nostra vulnerabilitat. I a més, no tenim cap garantia que no es torni a repetir un episodi similar en el futur.

Les estructures sanitàries, el sistema de recerca, el sistema d’atenció a les persones dependents, el sistema educatiu, tot això hauria de tenir una solidesa molt potent. Cal uns fonaments ben bastits des del punt de vista del finançament perquè el talent, l’esforç, la implicació i el compromís els tenim. Però també és cert que quan veiem les condicions de treball d’aquests professionals que ens estan demostrant cada dia la seva vàlua, sabem perfectament que les seves condicions laborals són molt precàries i que en molts casos no disposen dels mitjans materials necessaris per fer la seva feina de la forma més eficaç possible. Això és el que hem de reforçar, i això al final són diners.

Hi ha un acord per utilitzar els fons d’emergència per la via del crèdit per atendre i contenir l’impacte de la crisi sanitària, però la prova de foc serà la negociació d’un paquet financer, molt més important, per a la reconstrucció, que hauria de ser per transferències directes, mutualitzant el deute o fent-lo perpetu. Si no avancem cap a un major compromís i una major solidaritat col·lectiva davant d’un repte que afecta tothom igual, la Unió Europea haurà perdut una oportunitat històrica, s’agreujaran les tensions internes i creixeran els moviments populistes i antieuropeus.