Societat

MAR ROSÀS

VOCAL DE JUSTÍCIA I PAU

“Cap vida té més valor que una altra”

Ens inquieta que en una societat de l’abundància s’hagi hagut de recórrer a sistemes de triatge, que hauríem pogut evitar
Si es diu que hi ha vides amb més valor, això implica que hi ha vides amb menys valor, una idea que és molt perillosa
Amb la pandèmia sembla que el model de salut biomèdic ha substituït el model integral, que havia sigut un gran avenç

La inesperada pandèmia de la Covid-19 i la gran mortalitat que ha causat ens ha fet adonar de la nostra extrema vulnerabilitat. L’entitat catòlica Justícia i Pau (JP) ha reflexionat al voltant del sistema de salut i de com ha suportat la crisi i a partir del missatge de l’Evangeli i de la doctrina social de l’Església. Ha publicat el comunicat Lliçons de la pandèmia: la necessitat d’un sistema fort de protecció universal i integral de la salut, un text que s’assembla al que fa uns dies també va publicar en l’àmbit internacional la Comunitat de Sant Egidi. Mar Rosàs, vocal de JP, és una de les persones que han treballat aquest text.

En el seu comunicat valoren el sistema sanitari que tenim però denuncien mancances.
La pandèmia ha posat de manifest que falten recursos i això s’ha traduït en el fet que no hi ha hagut tractaments, respiradors o EPI per a tothom. Alhora hem vist que un sector rellevant dels professionals del sistema de salut tenen règims contractuals molt precaris. Una part del personal sanitari, auxiliars d’infermeria, per exemple, ja són col·lectius vulnerables per si mateixos. Molts, persones migrades.
Una pandèmia com aquesta, per més ben preparat que s’estigui...
Sí, sempre superarà la capacitat de fer-hi front, però veiem que entre la capacitat de fer-hi front que hem tingut i la que podríem tenir hi ha un tram que s’hauria de recórrer de cara al futur, i no només per si hi ha una nova pandèmia.
Lamenten que per la insuficiència de recursos s’ha hagut de prioritzar.
S’han hagut de prioritzar els recursos, que vol dir els pacients. Ha calgut fer triatges. És veritat que sempre es fan, sigui en donacions d’òrgans, en llistes d’espera..., però el que ens inquieta és que en una societat de l’abundància com la nostra s’hagi hagut de recórrer a sistemes de triatge que haurien pogut evitar-se o no haurien sigut tan necessaris si haguéssim estat més ben preparats. I em preocupa que s’hagi seguit una lògica utilitarista. L’utilitarisme és un enfocament ètic que postula que cal fer allò que maximitza la felicitat del màxim nombre de persones possible. Els sistemes de triatge de tipus utilitarista incrementen aquelles estratègies perquè més pacients es beneficiïn més de les decisions. Ha passat amb els respiradors, amb els llits de l’UCI...
Aleshores...?
El que ens preocupa és que hi ha hagut un salt conceptual: com que hem de triar, triem aquelles vides que tenen més valor. I si es diu que hi ha vides amb més valor, això implica que hi ha vides amb menys valor. Aquesta idea és molt perillosa, inacceptable dins del marc dels drets humans i de les constitucions democràtiques. En aquesta pandèmia potser hem abraçat massa ràpidament i de forma acrítica l’utilitarisme. No diem que l’utilitarisme sigui dolent, té molts avantatges. Però abraçat de forma acrítica, despullat o no acompanyat d’altres famílies ètiques, pot dur a aberracions, com postular que hi ha vides que tenen més valor que d’altres. S’ha deixat morir gent més gran, gent més malalta, discapacitats...
Com?
Ens ha arribat que a alguns discapacitats intel·lectuals se’ls han negat els respiradors amb l’argument que la seva qualitat de vida si es recuperaven seria tan baixa que no valia tant la pena ser viscuda. Legitimar sistemes de triatge basant-se en la idea que hi ha vides que tenen més valor de ser viscudes que unes altres, i això amb un clar consens ciutadà, és inquietant.
I si no hi ha més remei que triar...?
...Mira, donaré un exemple: el MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts) va dissenyar un estudi en l’àmbit internacional i va crear el web Moral Machine, en què preguntava als ciutadans: “Hi ha un vehicle autònom i es troba en una situació en què l’accident és inevitable. Què faria vostè? Giraria a la dreta i mataria dos delinqüents i una senyora vella, o giraria a l’esquerra i mataria tres gats i un banquer?” Aquest experiment utilitarista ni tan sols et dona l’oportunitat d’adonar-te que és utilitarista. No pregunta: a vostè li semblaria bé triar entre diferents vides? Directament pregunta quina triaries. Creiem que hi ha una altra resposta bona, que és una esmena a la totalitat, el silenci. Jo seria incapaç de dir si seria més vàlida la vida d’un obès (que és un altre dels exemples que posen al MIT) o d’un rodamón o d’un executiu. En la majoria de casos hi ha la tendència a abraçar l’utilitarisme.
És un reflex del neoliberalisme?
Sens dubte. Filòsofs polítics i de l’economia han vist que, a diferència del principi de la industrialització, en què el treballador era presentat com a víctima d’un cap que l’explotava, ara cada vegada més en el món occidental el mateix treballador està esdevenint i per voluntat pròpia en víctima i botxí. M’autoexploto per treure de mi el màxim valor, valor en el mercat laboral...
Empresaris de nosaltres mateixos.
Em venc per ser més ben valorat, una autoexigència que sovint desemboca en depressió, en estar cremats, i això també porta a desentendre’ns dels altres. La meva carrera professional ja no és viscuda com la realització d’un encàrrec que he rebut sinó com una mena de cursa amb mi mateix per augmentar el meu valor a costa del que sigui.
La societat neoliberal dona més valor a unes vides que a d’altres?
En la societat neoliberal, l’altre és concebut com a sospitós, o com un competidor, i, per tant, jo el que haig de fer és protegir-me de l’altre. En canvi, des d’altres paradigmes, en què creiem des de Justícia i Pau, per exemple, l’altre, en comptes de ser concebut com l’aliè, com a sospitós meu, ha de ser concebut com a algú proper, igualment vulnerable, i, per tant, tots dos som interdependents.
Ell em necessita a mi, jo a ell.
I, per tant, tenim cura l’un de l’altre. Hi ha un filòsof que m’interessa molt, en Roberto Esposito, italià, que diu que en comptes de concebre l’altre com a sospitós i d’estar tot el dia protegint-nos d’ell, hauríem d’exposar-nos a l’altre i tenir cura els uns dels altres. Diu aquest pensador que avui les comunitats estan esdevenint immunològiques i dissenyen un conjunt de lleis, que ell anomena artefactes immunològics, per protegir-nos els uns dels altres.
La pandèmia, en aquest sentit, ha intensificat aquesta posició.
D’una banda, hem tingut cura els uns dels altres –això és cert, hi ha hagut mostres de generositat extremes–, però, d’altra banda, el virus ha fet que l’altre sigui sospitós perquè tothom és susceptible de ser portador del virus. Això intensifica una lògica de sospita de l’altre. Això el que fa és minar les comunitats, fer malbé les comunitats. No dic que no ens hàgim de protegir...; el que vull dir és que quan ens protegim físicament estem donant per descomptat que l’altre és sospitós per naturalesa.
En el seu document diuen que s’hauria de prioritzar l’atenció primària enfront el sistema hospitalari.
Des dels anys setanta-vuitanta es va començar a fer una transició en els sistemes de salut d’un model que anomenem biomèdic, fonamentalment centrat en la patologia, en la malaltia, a un model que anomenem biopsicosocial, és a dir, un model que també té en compte la vivència subjectiva del pacient i les implicacions socials de la malaltia. Postula tenir cura del pacient d’una forma integral. I arriba la pandèmia i la sensació és que, de cop, aquest avenç que s’havia fet ha fet passos enrere i s’ha tornat a prioritzar la dimensió estrictament biomèdica de la malaltia. El que calia era curar aquests malalts o evitar que contagiessin altres persones i, en nom del bé comú, s’han descuidat, al nostre entendre, les dimensions socials, psicològiques, de moltes persones. S’ha vist en persones de la tercera edat que han contret la Covid-19 i han estat aïllades tant en hospitals com en residències pel seu bé en l’àmbit biomèdic, però amb gran patiment perquè no s’han tingut en compte les seves necessitats afectives, socials i psicològiques.
Però s’ha fet pel seu bé, no?
Intuïm que moltes vegades a la gent gran se’ls amaguen els diagnòstics, no se’ls explica què passa..., segurament per protegir-los. Però a vegades no hauria de ser així. Hauríem d’oferir-los una atenció que fos aquella atenció que ells desitgen i que els porti cap a aquell lloc on ells voldrien ser, en la mesura que sigui possible.
Les seves reflexions les fan partint de les ensenyances de l’Evangeli.
El manifest inclou diverses referències de la doctrina social de l’Església i en concret alguns textos elaborats pel papa Francesc, que posa èmfasi en aquesta idea, que també és dels drets humans, que és que totes les vides tenen el mateix valor i el missatge evangèlic que diu que cal tenir cura dels més vulnerables. Davant el que hem vist, el sistema de triatge que s’ha fet en alguns casos, hem vist que es pot haver vulnerat el dret dels malalts. Hem vist que en alguns casos com més malalt estàs i més vulnerable ets pitjor t’ha tractat el sistema sanitari. Des del missatge evangèlic creiem que això hauria de ser al revés: com més vulnerable ets, com més malalt estàs, més mereixes l’atenció de tots, la predilecció de tots.
El manifest inclou algunes frases del papa Francesc.
Sí. Una de les frases, que va dir en un discurs molt abans de la pandèmia, en una trobada de la comissió de Caritat i Salut de la Conferència Episcopal Italiana ara fa un parell d’anys, parlava del model empresarial en l’àmbit sanitari i deia que “si s’adopta una forma discriminada en comptes d’optimitzar els recursos disponibles, es corre el risc de produir descarts humans”. És un discurs molt anticipatori i lúcid perquè explica una mica el que està passant ara. Seguint el model empresarial, optimitzant els recursos es pot acabar penalitzant el més fràgil. Per tant, el que nosaltres diem és que cal buscar sistemes mèdics on no passi això.

Promoure una societat més justa

Filòsofa de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada de la Universitat Ramon Llull (URL), és vocal de la junta de Justícia i Pau (una associació que treballa per promoure una societat més justa i una cultura sòlida dels drets humans i de la pau des de la perspectiva de l’Evangeli i el pensament social cristià). Rosàs és una de les redactores del document Lliçons de la pandèmia: la necessitat d’un sistema fort de protecció universal i integral de la salut, en el qual aquesta entitat es pronuncia sobre la necessitat d’un sistema fort de protecció universal i integral de la salut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.