Política

XEVI XIRGO

PERIODISTA, AUTOR DE ‘M’EXPLICO’ DE CARLES PUIGDEMONT

“El llibre és el seguiment de Puigdemont en temps real”

“He viscut fets gairebé en pròpia pell que no hauria viscut. En els moments clau he tingut l’oportunitat de poder parlar amb el president”

“Si algú ha seguit o espiat l’entorn de Puigdemont, no li he passat desapercebut”

Fins a la recta final només dues o tres persones de l’entorn de Puigdemont han estat al cas del llibre”
Ens hem vist en llocs molt diferents, com a palau, trajectes d’autopista o àrees de servei
M’he limitat a observar i fer preguntes, mai m’ha consultat sobre cap decisió a prendre
Un any abans ningú visualitzava un 1-0, estic convençut que hi haurà una altra oportunitat”

Llegir un llibre escrit per un periodista sovint obliga a començar apartant l’ego de l’autor per poder arribar al contingut. No és el cas de Xevi Xirgo, que, tot i haver viscut en una privilegiada primera línia els moments més rellevants de la història recent de Catalunya, sap mantenir-se al marge del relat per posar el focus sobre els fets viscuts i el protagonista principal, el president Carles Puigdemont. Un centenar de converses durant quatre anys llargs, transcrites en temps real, han donat lloc a M’explico. De la investidura a l’exili (2016-2017) (La Campana), primer dels dos volums del testimoni de Puigdemont, escrit com un dietari indirecte des de la proximitat física però respectant la distància professional de seguretat. A finals d’estiu està prevista la sortida del segon volum, La lluita a l’exili (2018-2020) d’una feina que havia d’haver començat a veure la llum a l’abril i que la crisi de la Covid-19 ha endarrerit.

Vostè es converteix en l’ombra de Carles Puigdemont pocs dies després que a ell el nomenin president. Quan s’hi va posar, quin era l’objectiu?
Sempre m’ha encuriosit saber què es viu darrere dels escenaris de la política, tant des del punt de vista polític com personal. Inicialment l’objectiu era retratar això. Quan m’hi poso, el febrer del 2016, encara no es parla ni de referèndum. Quan a Puigdemont el fan president, un munt de gent del meu entorn comença a publicar llibres per explicar com és ell. Un dia li dic: hi ha una cosa que no s’ha fet fins ara, que és deixar constància de com és el dia a dia d’un president. I li faig la proposta pensant més en un anecdotari personal i polític.
Va costar gaire de convèncer el president?
Va costar poc. Vam parlar de les condicions de com ho faríem, i crec que aquí és molt important la metodologia i el sistema de treball que hem seguit. És el que té de diferent, i d’important, aquest llibre respecte dels que s’han escrit fins ara. Molta gent deu pensar ‘mira, Puigdemont treu un llibre, ha aprofitat l’exili per fer memòria i reflexionar’. No. Aquest llibre està fet en directe, en viu. Ens hem anat veient cada quinze dies, i l’he anat escrivint a mesura que anava passant tot. Aquest llibre són fets i és el pensament de Puigdemont al moment i escrit al moment. Si haguéssim fet televisió, seria una història filmada en viu. Això no hauria funcionat si el president no hagués estat periodista com jo. Ha respectat la meva feina.
L’objectiu era fer un llibre?
En la primera conversa ell em diu: “Quina sortida tindrà això?” I vam quedar que la sortida la decidiríem més endavant, però em va advertir: “Saps que corres el risc que això acabi en un arxiu d’aquí a deu anys i que serveixi només perquè ho estudiïn els historiadors?” Per a mi això no era cap risc. Tenia la possibilitat de fer-ho i no podia deixar-la passar. Estaria igual de satisfet si hagués acabat en un arxiu.
Quan i per què es decideix fer un llibre?
Això s’explica en el segon volum. L’haurà de llegir.
Em podria fer un ‘spoiler’?
Sempre hi ha hagut una idea en l’aire sobre si la gent té dret a saber algunes coses que han passat. Hi ha un moment clau en què el president em truca i em diu: “Crec que és el moment que aquestes coses se sàpiguen.” El perquè s’entendrà quan surti el segon volum.
Professionalment, què ha representat tanta proximitat amb el president de la Generalitat?
He viscut fets gairebé en pròpia pell que no hauria viscut. En els moments clau he tingut l’oportunitat de poder parlar amb ell i analitzar. També hi ha hagut moments molt angoixants. La proximitat també fa que en algun moment vegis el seu patiment, que intento retratar.
Vostè i Puigdemont havien treballat junts a El Punt als anys vuitanta i noranta. Eren amics, abans de la seva presidència?
Ens coneixíem del diari i vam anar consolidant una amistat amb el temps, més enllà d’haver estat companys de feina. Per això vaig gosar fer-li la proposta, perquè aquest projecte passava per una altíssima confiança mútua en temes de confidencialitat. El seu entorn no va saber res d’aquest treball fins a finals del 2017. I fins a la recta final no ho han sabut més de dues o tres persones.
El fet de tenir aquesta proximitat personal, com a periodista no fa perdre distància crítica?
Això ho jutjaran els lectors. Si una cosa hem de saber fer els periodistes és abstreure’ns de qüestions personals i ideològiques i relatar el que veiem. He aplicat escrupolosament això.
En el llibre vostè ni opina, ni analitza, només descriu. Per què no hi trobem què en pensa el periodista Xevi Xirgo?
Perquè és irrellevant; no té cap interès en comparació amb explicar què pensa en cada moment el president del país.
Quantes vegades va anar a palau en 18 mesos? Quants dies ha passat per Waterloo?
En el còmput global, ens hem trobat més de noranta vegades en quatre anys, i arran de l’exili algunes d’aquestes vegades no han sigut unes hores o un dia, sinó estades a Bèlgica, o a Alemanya. Hem aprofitat moments en llocs molt diferents, des de la Casa dels Canonges, on en vam fer moltes, fins a trajectes d’autopista o àrees de servei, però com pot imaginar mai m’hauria imaginat que acabaria visitant-lo tan lluny.
Vostè és el director del tercer diari de Catalunya. Com es compagina la responsabilitat i una feina tan absorbent?
Posant en risc la família, perquè la feina del diari és molt intensa, i per tant al llibre m’hi he hagut de dedicar molts caps de setmana, viatges constants a banda. Són moltes hores robades a la família, que ho ha entès molt bé. I també discernint molt bé què era diari i què era llibre.
Hi ha exclusives que per confidencialitat no ha publicat?
Unes quantes. Però voldria pensar que els meus companys del diari ho han entès. Perquè trencar la confidencialitat en algunes coses era trencar el lligam amb el president que em permetia seguir la història.
En tot aquest temps, vostè s’ha limitat a observar? Ha participat en discussions? Puigdemont li ha demanat mai el seu parer sobre algun tema? I vostè, li ha donat alguna opinió?
Més enllà que en alguna conversa de cafè hàgim comentat l’actualitat, no. És a dir, si vostè em pregunta si en algun moment ell m’ha dit ‘haig de prendre aquesta decisió, tu què faries?’, la resposta és no. M’he limitat a observar i fer preguntes. I ell ha entès quina era la meva feina. Tots dos hem fet el paper que ens tocava, ell de president i jo de periodista. I estic molt agraït que sempre hagi complert la seva part del tracte, perquè ni en els moments més complicats de l’exili, que em podia haver dit ‘pleguem’, ha deixat de rebre’m.
Quin és el moment més impactant viscut al seu costat?
Un dels més impactants és el dia que entro a veure’l a la presó de Neumünster, que relato en el segon volum. No sabíem que al cap de quinze dies sortiria. I anar a veure el president del teu país en una presó estrangera és impactant. La conversa allà dins em va tocar. També em va impactar molt, un cop passat l’1 d’octubre, viure aquells moments de gran tensió a Palau quan havia de decidir què feia. Entre trucada i trucada, entre visita i visita, quan em donava dos minuts per entrar, vaig tenir la sensació d’estar vivint uns moments molt bèsties. Hi ha un moment en què ell escriu, en unes reflexions de pròpia mà d’aquells dies: “Em sento el parallamps de Catalunya.” Ho vaig veure així. La pressió que va rebre va ser inhumana.
I el moment més emocionant?
Per a mi, el dia que es va a lliurar a les autoritats belgues, casualment jo era allà i el vaig acompanyar en el trajecte de Lovaina a la gendarmeria. I m’ha quedat gravat el moment que, quan arribem, es queda un moment dins del vehicle parlant per telèfon amb la seva filla, que feia anys aquell dia, just abans d’entrar a comissaria sense saber què li esperava. Un president que està a punt de lliurar-se a la policia, l’últim que fa és trucar a la seva filla. En aquest sentit, he vist i constatat que l’exili és duríssim. Quan llegia informacions sobre suposades xefles i la bona vida a Waterloo, puc dir que res és més lluny de la realitat; hi he vist patiment molt gran i una angoixa i incertesa altíssimes.
Algun episodi perillós?
La sensació de sentir-se observat o seguit, sobretot a l’exili, hi ha sigut. Ja queda clar, pel que estem veient aquests dies, que tot això de l’espionatge no és cap pel·lícula. Ara bé, també li podria preguntar: “I vostè, que és periodista, quina certesa té que no el segueixen? Com ho sap, que no té el telèfon punxat?”
No m’espanti.
L’Estat i la repressió no s’aturaran, i no sabem fins on pot arribar. Jo sempre he actuat professionalment, sabent que estava fent la meva feina. Però a vegades això no serveix de res...
Què hi trobarà, el lector, al llibre que no se sàpiga?
Molts dels fets que el lector llegirà ja són coneguts, però el que no sap és què en pensava i com els va viure el president en el moment que es produïen. A partir d’aquí, trobaran relats inèdits molt fidels de converses amb Zapatero, amb Rajoy, amb Pedro Sánchez, amb Iglesias, amb el rei..., perquè, ho reitero, no és un relat elaborat a partir del que recorda d’aquelles converses, sinó explicat en el moment que es produïen o amb pocs dies de diferència. També es reprodueixen documents manuscrits d’ell, especialment reflexions durant els moments més tensos de l’octubre del 2017, i en el segon volum hi ha un dietari manuscrit dels dies de presó a Alemanya. I també les converses i correspondència amb el lehendakari Urkullu.
Aquest llibre trencarà els pocs ponts que queden entre el món d’Esquerra i el de JuntsxCat?
Aquest és un llibre dur. Qui s’esperi un llibre amable quedarà decebut. La meva editora, Isabel Martí, i la gent de Penguin Random House, que són un equipàs i m’han ajudat molt, després de llegir-ho em van dir: aquest és un llibre tan fàcil de llegir com dur de pair. Se saben amb tota la profunditat algunes coses que s’intuïen. Potser algunes coses a algú li doldrà saber-les, però crec que Puigdemont fa un exercici d’honestedat i transparència total. Es despulla i no ha corregit ni matisat res amb el pas del temps per quedar més bé. Ell mateix diu en el pròleg del llibre que hi ha passatges on no queda bé ningú, ni tan sols ell mateix. Les relacions amb Esquerra són les que han sigut en cada moment. Creure que això trenca o no trenca coses, queda en mans del lector; i fer-ho o no, dels partits. Hi ha una cosa que no s’ha de perdre de vista, i és que l’adversari de Puigdemont en tot el llibre és l’Estat espanyol. És amb qui té la batalla. Amb les relacions que pugui tenir amb Esquerra, o amb la Marta Pascal o amb algun dels seus, algú hi podrà sucar pa, certament, però per a mi és un error llegir aquest llibre a partir de fragments. Cal llegir-lo en conjunt, i fins i tot esperar-se al segon volum abans d’extreure’n conclusions. Seria massa simple dir que aquest llibre és un relat de les relacions amb ERC.
Segons explica en el llibre, vostè va participar en unes quantes reunions privades clau entre Junqueras i Puigdemont amb les famílies respectives, per reforçar la sintonia entre ells. Va fer de mitjancer?
Sempre vaig aprofitar per fer de periodista, però és cert que vaig propiciar algunes trobades, sempre a petició d’un dels dos, i no sempre del mateix. Vaig facilitar algunes trobades, però a partir d’aquí el meu paper era irrellevant. I aquí sí que he considerat que no seria honest ocultar al lector que hi era present. En altres moments es pot sobreentendre, o m’ho explicava el president sense haver-hi sigut jo, però en aquest cas m’ha semblat que ho havia de deixar clar, per incòmode que em resulti o per lectures malinterpretades que es puguin fer. No seria honest no haver-ho dit.
Com va influir la falta de sintonia personal entre Puigdemont i Junqueras en el procés?
Sobre la sintonia entre ells, que cada lector arribi a les seves conclusions. Probablement no han estat tan fluïdes com podien haver estat, cert. Ara bé, crec que les relacions personals entre Puigdemont i Junqueras no han condicionat.
Hi ha evidències que els moviments de líders independentistes han estat monitoritzats pels serveis secrets espanyols. Vostè va en el ‘pack’?
Malgrat que tot l’entorn i moltíssima gent m’ha alertat que sí, i més enllà que algun dia el mòbil em fa coses estranyes, no en tinc cap evidència. Però ja no m’estranya res. Si algú ha seguit o espiat l’entorn de Puigdemont, no li he passat desapercebut. Era allà, fent aquest dietari. No em sembla cap delicte.
Respecte del 7 de gener del 2016, data de la primera entrada del llibre, som més a prop o més lluny de la independència?
Més a prop, indiscutiblement. No diré que ho tinguem a tocar, perquè en algunes coses hem pecat d’ingenuïtat o excés de confiança, però mai havíem tingut una radiografia tan clara com ara. Ara sabem com és l’Estat. El primer pas per arribar a un lloc sempre és saber com serà el camí. Ara, vist l’1-O i el 3-O, ja sabem segur on volem anar i, a còpia de patacades, som conscients de quins són els perills. Tot és obert. Sembla que hi hagi desconcert, però en part és perquè sabem on volem anar i les dificultats que hi haurà. I de la mateixa manera que un any abans ningú visualitzava un 1-0 i hi va ser, estic convençut que hi haurà una altra oportunitat. No hi ha marxa enrere possible.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.