Una part de la resposta és en el segon volum.

Hi ha un factor que m’hi ha empès, i és que, ateses algunes narratives interessades que han explicat els fets d’una manera que crec que no es correspon amb la realitat, cal una explicació, perquè alguns dels fets m’afecten directament. Em sentia amb el deure i l’obligació d’explicar-me.

Només podia ser d’aquesta manera, perquè és com havíem treballat el material amb Xevi Xirgo. Jo no podia dedicar-me, ara, a recordar uns fets que són molt delicats, en què de vegades els detalls poden ser rellevants, perquè no els recordava amb detall; és impossible. No podia idealitzar o seleccionar una memòria, perquè corria el risc de no ser honest. I com que Xirgo va tenir la idea d’anar documentant la presidència, crec que valia la pena aprofitar tota aquesta documentació sonora i escrita per donar-hi autenticitat i veracitat.

L’atzar ha fet que sortís en aquest moment. Estava previst que sortís per Sant Jordi i la pandèmia ha fet que no poguéssim ser totalment amos del calendari editorial.

Puc entendre que algú pensi que el llibre té un objectiu polític. És exactament el contrari. Quan l’havíem previst treure inicialment potser algú especulava que hi hauria eleccions.

El president Torra va dir “quan s’aprovin els pressupostos, anunciaré la data”, cosa que no vol dir convocar les eleccions immediatament. Torra va ser molt precís perquè vam voler que fos així. En aquell moment, doncs, ens semblava que hi hauria prou distància entre la sortida del llibre i les eleccions. De fet, però, en aquests últims tres anys, qualsevol moment triat hauria coincidit amb alguna precampanya de les cinc eleccions que hi ha hagut. És molt difícil trobar el moment. I fent-ho l’abril passat, vam pensar que podíem tenir alguns mesos de marge.

No, no és un llibre oportunista. En primer lloc, perquè no té una tesi concloent. Hi ha més tesi en el segon volum. És un conjunt d’instantànies d’aquests anys. Si vols treure alguna instantània de context i donar-hi un sentit polític llegit amb ulls d’avui, de precampanya, ho pots fer, però és un acte conscientment tergiversador de la intenció que té el llibre.

Ha estat com mirar-me al mirall, perquè em reconec en cada passatge i m’hi sento la pròpia veu. Per això no ha estat un llibre fàcil. Perquè hi ha molts passatges dolorosos i molts episodis que, encara que els recordaré sempre, no deixen de reobrir algunes ferides o alguns moments d’angoixa. Però el resultat crec que és útil per tal que la gent arribi a les seves pròpies conclusions sense que les hi hàgim de donar cuinades.

És evident que hi ha un canvi de posició radical. I, segurament, aquest punt d’inflexió és per la tesi que alguns defensem, que és que veritablement hi ha hagut un cop d’estat a l’Estat espanyol. De fet, és un cop d’estat permanent, que comença el 2010 amb la sentència del TC, una clara esmena a la totalitat del pacte constitucional del 78. I allò no ha parat. Felip VI ha estat el cap d’estat d’un cop d’estat. Però no tinc prou detalls per explicar, perquè el 3-0 decideix abdicar en directe de ser el rei dels catalans.

Això és especulació, però és evident que entra dins de les hipòtesis. L’encara rei també hauria de fer un M’explico, perquè crec que ens el deu a tots, a les víctimes de l’a por ellos i als espanyols, que tenen dret a saber qui mana realment i per què, i què passa en aquests cercles tan foscos del poder espanyol que ho acaben decidint tot sense retre comptes a ningú.

La monarquia entra en un punt crític el 3 d’octubre del 2017. Fins aleshores, tenia possibilitats d’esdevenir una monarquia europea que, davant de crisis serioses, feia el que s’espera de qualsevol monarca de les democràcies de referència. Aquell dia va començar el seu declivi i la caiguda, que veig inevitable.

A mi tampoc em queda clar. I potser això és el que defineix millor Mariano Rajoy: no acabem de saber quin és el veritable Rajoy. Aparentment, fa la sensació que els fets el superaven, o que li feien mandra, o que tenia tan clara la decisió que ni es molestava a posar-se en la pell de l’altre. Una barreja de tot plegat. Sí que hi va haver un moment determinat, cap al final, que va semblar que llançava la tovallola pel que fa a intentar qualsevol tipus de diàleg i de contacte directe amb mi, cosa que és una gran irresponsabilitat, perquè sempre li vaig explicitar que jo no tenia cap problema a parlar amb ell en el moment que fos.

Aquesta és una versió benpensant sobre les intencions de Mariano Rajoy i jo no tendeixo a ser tan ben pensat. Crec que era perfectament conscient que, petés qui petés, tenia una agenda prevista, que no volia donar explicacions i que n’assumíssim les conseqüències, perquè li era igual si teníem raó o no. M’ho va dir, que no havia vingut a reformar Espanya. Ell defensava la idea històrica de la sagrada unitat de la pàtria.

Això no és just en el cas de Pablo Iglesias, perquè clarament es va oposar al 155. Crec que va intentar ajudar en el que va poder. I crec que, fins ben bé el 3-O, el PSOE tampoc estava on va acabar estant. La preocupació de Sánchez era certa, com també era cert que no tenia cap solució. Si ho recordem, arran de la violència a la turca de l’Estat espanyol l’1-O, el PSOE mateix va registrar al Congrés una reprovació a la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Poques hores després del discurs del rei, la va retirar. A partir d’aquí, sí que es converteix en comparsa.

No he pretès que la gent en surti malparada o ben parada. No he fet un llibre per salvar ningú ni per matar ningú. Senzillament, he fet una descripció de com veia les coses en cada moment. En Santi potser en el segon llibre no queda tan bé, i hi ha crítiques raonades. Però, per exemple, el Vila conseller de Cultura que defensa l’art de Sixena és un 10. És un conseller que està al costat del govern, està al costat del Parlament i que arriba fins al final i en paga les conseqüències. I en el tema del procés, hi afegiré una altra cosa: sé que no era l’únic que tenia converses amb membres del govern de Madrid. Però era l’únic que me n’informava sempre, abans i després de les converses.

He de dir que hi va haver coses d’aquells dies que tampoc vaig entendre. No entenc com és que el rei em truca tan tard, gairebé de matinada. No entenc com és que el president Rajoy sembla que ens cedeixi tot el protagonisme posterior a l’atemptat a nosaltres i als Mossos, si és perquè tenia confiança que ho faríem bé, o amb la pretensió contrària. Hi ha alguns elements que precisament pel bé del rigor s’haurien d’aclarir per no alimentar teories de la conspiració. Què hem proposat alguns? Comissió d’investigació. Quina ha estat la resposta, que és la que alimenta els dubtes? La resposta ha estat que d’això no se’n pot parlar, hi ha interessos de l’Estat a preservar. Estem parlant de molts morts! Ens poden explicar quins són aquests interessos que passen per sobre del dret dels familiars de les víctimes a saber què va fallar? Quan l’Estat decideix tancar portes a aclarir aquest atemptat, està alimentant sospites. Si, a més a més, hi ha proves, circumstancials o no, que reforcen aquestes sospites, crec que hi ha el dret de tothom que algú faci també un M’explico sobre els atemptats.

Aquest tràngol va ser molt dur, perquè tampoc sabíem si podia augmentar, si formava part d’una cadena d’accions terroristes contra interessos catalans, com ja havia passat a França, a Bèlgica i a Alemanya. Això ens preocupava. Un context d’escalada terrorista era molt delicat. Però hi va haver un fet que ens va reforçar més, que era la brillant gestió de la policia catalana d’aquella crisi. La gestió i la comunicació de la crisi. I el referèndum el teníem a punt.

No és un moment concret, sinó un període temporal, des que decideixo convocar eleccions si s’accepten unes condicions fins abans de l’inici del ple de declaració d’independència, perquè, un cop el ple va començar, ja estava tot decidit. En aquell lapse, vaig tenir sobre la taula una decisió difícil, que probablement hauria estat contestada per una part de l’independentisme, però que tenia clar que, si l’Estat acceptava aquelles condicions, de guanyar temps per obrir un diàleg, era la solució que convenia al país. El fet que cap dels intermediaris tingués certeses va ser molt angoixant, perquè, a més a més, a la nit, quan em quedava a dormir a la Casa dels Canonges, sentia un helicòpter sobrevolant permanentment el Palau de la Generalitat damunt del cap, amb clara voluntat intimidatòria. Són moments en què, malgrat aquella tensió tan forta, saps que la teva decisió haurà de respondre a criteris que puguis explicar, sigui una decisió encertada o no. Això és el que em va guiar. I avui puc explicar tot el que vaig decidir i per què ho vaig decidir.

No pateixo per la meva salut, però he d’admetre que noto que, físicament, tots aquests anys pesen molt. Faig un esforç molt gran perquè cap sensació no transcendeixi, perquè soc conscient del que represento i, formalment, he de mostrar-me en òptimes condicions, però aquests anys m’han passat factura, seria infantil negar-ho. I tinc una edat en què aquest tipus de coses comencen a tenir conseqüències. Però, bé, no cal exagerar, simplement passa que un té la carrosseria més atropellada.

No he patit mai per la meva vida. Sé que hi ha hagut plans clars per agafar-me, com en el cas del dia de la manifestació d’Estrasburg, que s’explica en el segon volum, però no ho visc amb gran angoixa.

No van ser les millors relacions que hi hauria d’haver hagut entre un president i un vicepresident. I tampoc van ser tan dolentes per impedir que féssim les grans coses que vam fer junts. De discrepàncies, és normal que n’hi hagi, perquè pertanyem a dues famílies polítiques diferents i venim de llocs diferents. Si ho he volgut explicar tot, és perquè la gent vegi, primer, en quines circumstàncies s’han hagut de prendre algunes decisions i, segon, perquè doni més valor encara a tot allò que hem fet junts, perquè, malgrat que hi hagués divergències, el que vam saber fer va ser important: es diu 1 d’octubre. I això és el que ens fa molt forts. No ens enganyem sobre el fet que tenim visions diferents o que hem fet accions, ell i jo mateix, que han pogut ferir l’altre, o que el poden haver decebut. Hem estat i som prou adults i prou madurs per tenir clara quina és la nostra responsabilitat. Per això ho explico, perquè el que hem fet té més valor així que no pas si haguéssim estat amics d’infantesa.

No només ho entenc, sinó que ho comparteixo. He treballat i treballo per la unitat, perquè he cregut i crec que quan hem anat junts hem guanyat i hem derrotat un estat molt poderós, com va passar l’1-O. Quan hem anat separats, ens ha costat molt més. Com que continuo pensant que encara estem en un procés de confrontació amb un estat molt poderós, crec que hem de ser molt forts. I el fet que hi hagi coses que ens allunyen d’aquesta unitat, a mi m’entristeix i em decep, i de vegades em fa més mal això que no pas els atacs de l’Estat.

És un llibre que cal llegir-lo com ha estat plantejat, com una successió d’instantànies que van repassant el pas del temps. Només es pot entendre la pel·lícula sencera si no et falla cap fotograma. Com que no està fet per passar comptes amb ningú, apel·lo a la maduresa i a la majoria d’edat del lector, del ciutadà. Hem d’explicar les coses com són. No em fa por que la gent pugui saber que hi ha hagut moments en què hem estat lluny o en què ens hem fet la traveta els uns als altres, perquè ha estat així. No em fa por, sinó al contrari; crec que comencem a ser més forts si ens adonem que, malgrat tots els enfrontaments, hem estat capaços de fer grans coses. Que ningú no es preocupi si avui tenim discrepàncies, perquè les grans coses les farem igual. Hem de superar l’esperit derrotista i desmobilitzador per intentar tenir molta més confiança en nosaltres mateixos.

Amb en Gonzalo hem passat de la confiança inicial a la confiança empírica, perquè he vist la qualitat del seu treball i del seu compromís democràtic i això dona molta seguretat. Lluitem amb esperit de victòria. Tenim esperança certa en els nostres arguments. El que transmet Boye correspon no a un desig, sinó a la realitat.

Per la voluntat del poder espanyol, segur. El que es va pactar el 78 no és el que tenim ara. Només fixi’s que, després de dues reunions de la taula de diàleg, avui tenim menys autonomia i menys recursos que abans de començar les reunions. Hi ha un procés regressiu. Això va començar amb la sentència del TC del 2010.

Estaríem encara pitjor. Convocar eleccions sense les garanties que demanàvem hauria obert la porta a una rendició absoluta i a plegar veles. Quan l’Estat no va voler habilitar un espai per guanyar temps per tornar a seure i dialogar, la declaració d’independència ens ha permès ser aquí i defensar la legitimitat dels nostres actes i que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Si haguéssim claudicat i acceptat la derrota, avui no podríem estar discutint cap reclamació. El valor històric que té la DUI és aquest. No són les conseqüències immediates sobre el desplegament de la República a partir de l’endemà, sinó que el que vam fer aquell dia és el que avui ens permet continuar. I sobre la renúncia sense condicions no es podria construir res. Aquest és un fet molt rellevant per entendre històricament el perquè de les decisions.