Política

JOSEP CASAJUANA

EXDIPUTAT AL PARLAMENT

“Tenim un gran poble i ara ens falta trobar bons dirigents”

Es necessita aclarir qui té l’hegemonia dins el camp nacionalista a Catalunya, entre ERC i el món postconvergent
Iceta és un bon estrateg però veig més amb fusta de líder Salvador Illa, amb una imatge de governant seriós

Ve de la vella escola sorgida a finals del franquisme i el moment de la reviscolada política arran de la transició. Va començar el 1974 a Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, va contribuir a fundar el PSC el 1978, va ser disset anys regidor a Terrassa i diputat al Parlament tres legislatures, dues d’elles en l’equip de Pasqual Maragall amb el primer tripartit, i una tercera amb la reedició del tripartit amb José Montilla de president. De la fornada que aposta pel consens, defuig les polèmiques declaratives estèrils, no alça la veu i opta per un discurs didàctic, com a docent que també va exercir en llicenciar-se en història.

Què fa ara Josep Casajuana?
A banda d’estar de president de l’agrupació local del PSC de Terrassa, que té un caràcter simbòlic, soc president del comitè català de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), que tenim uns 70.000 socis a Catalunya i 550.000 a Espanya. Som una associació que, via Ginebra, es dedica a la canalització de recursos dels ciutadans, institucions, corporacions i altres fundacions que capten donacions i les donen, per muntar camps de refugiats a la vora de països en conflicte, o dins dels territoris en guerra que estan en zones més o menys lliures o bé en països limítrofs. És el cas de Síria, on tenim campaments a Turquia, Palestina o Jordània, entre altres països; o en el cas de Somàlia, a Kenya; o el de Veneçuela, a Colòmbia....
Fa temps que hi és.
A la junta deu anys i com a president en fa tres en substitució de Victòria Camps, que va anar al Consell d’Estat.
Però fa més coses, perquè sempre ha sigut una persona activa.
Estic en el patronat de l’Antiga Fundació Caixa Terrassa, on tenim el repte que l’antiga obra social no es malmeti garantint-ne la sostenibilitat, sobretot a la Fundació President Amat Roumens (Fupar), d’integració de persones amb diversitat funcional, la Llar Terrassa, dedicada a l’atenció de gent gran amb necessitats, i el Centre Cultual. I com a entitat de dret privat amb finalitats de tercer sector i bé comú, i amb ajudes petites de les administració, hem de pagar més de 500 nòmines. I ens hem de buscar la vida pels 350 nois que atenem amb diversitat funcional. Són coses que podem fer els jubilats. No podem pensar que tot ho resoldran els poders públics. Com deia Kennedy, has de pensar què pots fer tu pel teu país més que en el que pot fer el teu país per tu. Si no, no ens en sortirem. Hi ha massa necessitats sense cobrir.
Segueix l’actualitat política?
Sí, és una droga, i no precisament de les toves [riu].
I què n’opina?
Hi ha molt curterminisme, massa tàctica i poca estratègia i mirada llarga. El món canvia molt ràpid, amb reptes com el canvi climàtic, les pandèmies, les guerres biològiques que poden aparèixer, els espionatges a gran escala i una tecnologia tan capdavantera que està trencant les maneres de fer de la democràcia clàssica. Amb una societat molt mediatitzada, molt influïda per les xarxes, amb una cultura política bastant superficial i que funciona amb excés d’emotivitat. I per tant la idea de la Il·lustració, de Kant i del racionalisme està posada en qüestió. Funcionen les piulades, qui sap aglutinar més els seus com si fos el cap de la tribu i trobar l’enemic exterior a qui fotre la llufa. Això és cultivar la cultura de l’odi que no comparteixo en absolut.
I quan es produeix aquest canvi?
A Catalunya el malestar es produeix quan amb el govern d’esquerres veuen que el PP no ho posa fàcil per fer un nou Estatut. Maragall va intentar que Josep Piqué s’incorporés a la ponència, però Aznar no el va deixar. Maragall intenta a través de l’Estatut forçar una reforma constitucional i el PP se’n desmarca, després s’aprova amb 120 diputat sobre 135 el 30 de setembre del 2005 i es produeix un procés de deteriorament de la negociació quan es porta a Madrid. Zapatero s’entén més amb Artur Mas que amb Maragall, que queda descol·locat. A ERC li van fallar les cames, va triomfar el sector més intransigent, i va demanar el vot en contra com el PP. L’Estatut va néixer amb una participació de vots baix, va néixer tocat i llavors va acabar venint la sentència del Tribunal Constitucional, després de quatre anys nefastos i agònics. I la gent el 2010 i el 2012 va sortir en manifestació lògicament empipada. Quan portes un text a un referèndum acordat entre tots i amb les regles del joc acceptades per tothom, i no com el de fa tres anys que respecto però era d’una part de Catalunya, no te’l pots saltar a la torera. Estàs dient a la gent que el seu vot no val res. D’allà venim. Tenim feina a dignificar el vot del ciutadà.
I ara?
Han sigut anys perduts i s’ha anat a pitjor. Tots plegats hauríem de tenir una certa intel·ligència col·lectiva i veure on hi ha el mainstream català, la part central, tenint en compte que hi haurà els ultranacionalistes catalans i els ultranacionalistes espanyols que no hi estaran d’acord.
Ningú ha fet res bé?
Tots ho hem fet malament, els meus també. Els catalans en moments durs, i això ho va estudiar molt bé l’Ernest Lluch, després de l’11 de setembre del 1714 vam perdre, n’hi va haver uns que van marxar a Àustria i altres que van dir que com que no podien fer política, farien economia. I van preparar les bases de la revolució industrial del segle XIX. Tenim un gran poble, una gran gent, i ara ens falta trobar bons dirigents. Crec que aquest és un dels grans dèficits que tenim.
I com canviaria aquest panorama?
Hi ha un sector del món postpujolista o postconvergent que és molt variat. Hi ha hagut una Catalunya antifranquista i una altra que li ha anat molt bé per fer negocis i acomodar-se i que defensa els seus interessos fiscals. La Marta Pascal vol fer un PNB a la catalana, ERC també té dues ànimes, però el Carles Puigdemont té molta tirada i tenen por que els ho torni a robar en les eleccions com el desembre del 2017. Fins que no hi hagi eleccions catalanes no es clarificarà el panorama i veurem la correlació de forces. Primer per tenir un govern que governi i no dos partits que formen una confederació de govern. Amb la gestió del coronavirus es veuen mancances greus de governabilitat. I estic molt d’acord amb el ministre Salvador Illa que ara s’ha de donar suport al 100% als nostres governs.
Veu les eleccions aviat?
Avui (dijous) el president Puigdemont deia que hi havia temps fins al segons semestre del 2021, però que creia que no s’arribaria a exhaurir. I convindria tenir un bon govern ja, però prima més el tacticisme, fer números, les enquestes...
I del PSC, què me’n diu, no ha canviat?
El PSC en tot el conflicte de Catalunya amb Espanya ha de ser part de la solució, que vol dir tenir la teva posició i demanar una Espanya federal que forçosament serà asimètrica perquè és un puzle de pobles. I més quan hi ha cultures i llengües que estan arrelades. En el nou pacte hi ha d’haver un sistema de finançament clar, que hi ha d’haver ajudes i és lògic que hi hagi tensions, però s’ha de poder explicar, que no sigui insuficient, que no penalitzi el que creï més riquesa sinó que ho estimuli, que el sistema competencial sigui clar i no un d’interpretatiu que acaba constantment en litigis al Tribunal Constitucional. I hi ha d’haver un sistema de reconeixement simbòlic del caràcter nacional de Catalunya a nivell de llengua o símbols. Per què hem d’esperar a ser un estat independent perquè el català sigui llengua oficial a Europa si el maltès ja ho és i el parlen quatre gats?
Amb Maragall en el PSC, de tot això sembla que se’n parlava més...
No rebaixem plantejaments respecte de l’Estatut pactat el 2006, però s’ha de reformar i hi ha d’haver un diàleg, un nou acord. Però prèviament hi ha d’haver un clima de confiança, que tothom se sinceri, ensenyi les cartes i es tradueixi en lleialtat federal. Que tu et sentis català i vegis que el govern espanyol no te la fot, sinó que és el govern de tots, seguint el model de la Unió Europea que somniem els europeistes.

Complicada com està la cosa.

Ningú ha dit que la política sigui fàcil. Allò fàcil és una guerra civil o una dictadura, la política és difícil, però també es necessiten polítics fins. És important trobar persones que no pensin com tu per intentar no quedar ancorats i encallats i obrir el camp de joc.
No sembla que hagin de canviar gaire les persones que estaran al capdavant.
Crec que a Catalunya anirà apareixent un nacionalisme més pragmàtic. Però es necessita aclarir qui té l’hegemonia dins el camp nacionalista a Catalunya entre ERC i el món postconvergent, posar fi a aquest empat indefinit.
Torno al PSC. Ara és menys catalanista?
Hem tingut sortides de militants per les dues bandes. Una part va fundar Ciutadans (Cs), d’altres han marxat amb el procés, com Joaquim Nadal, Marina Geli, Montserrat Tura o Toni Castells, però alguns encara estan propers, com el Joan Majó, exministre, exdirector de la UE i exalcalde de Mataró, i en Miquel Iceta encara parla amb alguns d’ells, no hi ha hagut un trencament. Però el procés ha esquinçat els projectes més transversals com Convergència i Unió (CiU) i el PSC. I la solució és ser facilitadors i no part del problema, per això rebem crítiques de Cs, que ens acusa de ser poc constitucionalistes. Creiem en la posició d’un catalanisme federal. Hi ha sectors que legítimament són independentistes, però això a l’Europa Occidental cap estat d’Europa ajudarà a obrir el meló d’una Espanya que es fraccioni en Catalunya, Euskadi, Galícia o les Canàries. Potser hi jugaria Putin i Erdogan, però has de mirar quins socis et busques. La UE té prou problemes per crear-se’n de nous, i per tant, no ens enganyem, no ho facilitarà.
la política no és intentar fer possible allò que sembla impossible?
Sí, però no pots perdre el marc d’actualitat, no et pots moure per idealisme. És a dir, has de tenir ideals i ser pràctic. D’aquí a 25 anys veurem quina configuració tindrà la UE. Potser s’hauran incorporat tota la resta de l’antiga Iugoslàvia, potser integren Rússia... No ho sé, l’important és gestionar bé el mentrestant, i això fins i tot ho ha dit Jordi Sànchez. No ens hem d’enlluernar, i això no vol dir que ens capem, sinó saber quin marge tens per moure’t i aspirar al màxim.
És el que intenta ERC amb la taula de negociació que no arrenca?
Les eleccions semblen ser tan immediates com per no facilitar que no sigui productiva aquesta taula. ERC i el món de Waterloo sembla que també s’estan mirant de reüll.
Abans parlava de falta de dirigents. Quins han sigut els últims grans líders?
Dos han marcat molt: Pujol i Maragall, i algun, com en Narcís Serra, ho va esgarrar apujant-se el sou a la presidència de Caixa Catalunya amb una crisi de cavall com la del 2008, però va fer una bona feina com a ministre de Defensa i vicepresident desactivant la possibilitat d’un nou cop d’estat mobilitzant els militars cap a l’OTAN a foguejar-se.
Em diu noms de fa temps. I d’ara?
Han de sortir líders d’entre 30 i 50 anys, perquè hi ha gent massa reciclada.
Miquel Iceta no és nou precisament.
És un bon estrateg però veig més amb fusta de líder el Salvador Illa, amb imatge de governant seriós, que inspira confiança i el moment requereix més aquest tipus de lideratges.

De lletres i arts

De professió educador, són moltes les facetes que ha desenvolupat Josep Casajuana i Pladellorens, aquest terrassenc nascut el 13 de gener de 1949. Reconeix que l’etapa en què va disfrutar més de la política va ser la de l’àmbit local (1979-1985), especialment coincidint amb l’any 1992, quan la ciutat va ser subseu dels Jocs Olímpics en hoquei. A banda de la seva llarga trajectòria política de la qual reconeix el mestratge de Josep Pallach, també va contribuir a la refundació de la UGT i va ser impulsor del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Amant i implicat en la cultura local, va ser en dues ocasions president de l’entitat local dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals el 1999 i del 2013 al 2016. Europeista convençut, és un home de lletres i estudiós, com ho delata la motxilla plena de retalls de premsa amb els quals es presenta a l’entrevista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.