“És inacceptable que encara no sapiguem quants morts tenim”

Avaluem com afecten la salut dels humans els factors de l’entorn, des de la contaminació atmosfèrica dins d’una casa fins a l’escalfament global o les radiacions dels mòbils. Els temes més candents són el canvi climàtic i les ciutats, amb incidència en la contaminació atmosfèrica, però també en si hi ha espais verds, sorolls, possibilitat de fer esports i la contaminació per químics. Aquí és on cal finançar la recerca i fer polítiques més contundents.

Si mirem el nombre de morts, per a nosaltres hauria de ser la contaminació de l’aire, sense cap mena de dubte. Però a l’Àfrica subsahariana, hauria de ser l’aigua. Al planeta cada dia moren un miler de nens de menys de cinc anys per diarrea.

L’aigua de Barcelona ha millorat molt, però continua sent de les pitjors d’Europa pel que fa a la contaminació de químics. Però no recomano veure’n d’embotellada perquè no és aquesta la situació i, a més, es contamina amb plàstics. Més de la meitat de l’exposició a alguns químics de l’aigua també es fa per absorció dèrmica i inhalació quan ens dutxem o rentem els plats. Per tant, la solució és millorar l’aigua, perquè tampoc no et dutxaràs amb aigua d’ampolla. De fet, les plantes potabilitzadores estan fent un miracle perquè els entra una aigua molt contaminada dels rius.

Respecte a Delhi, Pequín o Mèxic estem fantàstic. Però ens hem d’emmirallar en Berlín, París, Milà i aquí estem a la part més baixa de la classificació. S’han d’abaixar més els nivells de contaminació i això té relació directa amb l’estil de vida que tenim. El tema és com s’estructuren les ciutats, si cal usar el cotxe, si hi ha transports públics, si pots anar en bici, si tens espais verds a prop. Tot això afecta directament la salut.

Nosaltres no hem de prendre decisions, però podem assessorar i dir que si Barcelona aplica el pla de les superilles les estimacions científiques assenyalen que cada any hi haurà uns 700 morts menys, perquè baixaran la contaminació atmosfèrica i el soroll i augmentaran l’activitat física i els espais verds.

Un dels problemes que tenim és que la tecnologia canvia molt ràpid. El càncer cerebral no apareix d’un dia per l’altre i, per tant, són investigacions que requereixen un recorregut molt llarg de temps. Estem estudiant-ho ara amb gent jove, però el problema és que estem avaluant la tecnologia de fa deu o quinze anys. Les evidències amb humans no són contundents encara, però tenim investigacions en curs que potser aportaran dades noves. En tot cas, és important saber que si separes el telèfon dos o tres centímetres de l’orella redueixes molt l’exposició, perquè els camps electromagnètics tenen una penetració molt curta, de pocs centímetres. Millor parlar amb el mòbil allunyat, amb l’altaveu o auriculars.

Hem hagut d’aturar moltes investigacions que fèiem, perquè era difícil fer recerques que necessiten contacte proper amb la gent: anàvem a casa de les persones per cedir monitors per avaluar diferents factors ambientals, preníem mostres biològiques..., tot això s’ha acabat. Ara estem canviant els protocols i promovent molta investigació relacionada amb la Covid-19. És el que tocava.

És interessant plantejar-se per què sorgeix aquesta malaltia infecciosa. I, com moltes altres, té a veure amb els canvis globals del planeta, com ara la desforestació, la pèrdua de biodiversitat, etc. Són factors que promouen l’aparició de noves malalties zoonòtiques. Les arrels d’aquest virus són a molts canvis globals, alguns dels quals són ambientals i ja els hem dit, però d’altres, com la major mobilitat de la societat, no.

No hi estic gens d’acord, amb aquesta posició. Els científics som tècnics consultors i no hem de prendre decisions polítiques. Quan es perd aquesta distinció hi ha un problema i crec que hi ha col·legues que l’han perduda. A ISGlobal hem intentat estar molt calmats, no entrar en polèmiques, i no hem sortit tant com voldríem a la premsa, però era la decisió correcta.

Sí, però són temps molt especials. Està bé ser supercrítics amb tot, però s’ha de tenir en compte que no vivim un temps normal. Jo, per exemple, seria més crític amb la manera com s’ha gestionat la crisi des de l’administració, tant de Catalunya com d’Espanya. Que el ministeri encara no sàpiga comptar els casos de Covid és una cosa que no es pot entendre. S’entenia els dos primers mesos: és una cosa nova, el doctor Simón tenia un servei molt petit, d’acord. Però ara ja fa set mesos i encara no sabem quants casos o morts tenim. Això no pot ser.

És cert que és difícil comptabilitzar i saber què causa què, però després de tants mesos ja hi hauria d’haver uns criteris homologats per a tothom. Les diferències que hi ha no són acceptables. Si sumes els casos que diuen les comunitats, no dona el total que diu el ministeri. És intolerable.

I tant! Acceptem que cap govern estava preparat per a això, però després de més de mig any esperaries tenir protocols més elaborats, fer les coses amb temps, no és acceptable reaccionar en el darrer moment. Que necessitem rastrejadors? En formem 10.000 en dos dies! No es fan així les coses. Hi ha falta de protocols i també problemes en posar-los en marxa. En això també hem fallat molt i hem de ser molt autocrítics. No ho sé, potser els científics hauríem hagut de ser més actius en les declaracions, mobilitzar i exigir més.

Grècia té 11 milions d’habitants, una quarta part que Espanya, i ha tingut 200 morts. Amb el mateix patró, aquí haurien d’haver estat unes 800, però segons el ministeri en tenim 28.000, tot i que amb tota probabilitat en realitat són més de 40.000. La diferència és la falta de previsió i de mesures ràpides. A Grècia es van mobilitzar molt perquè el sistema sanitari no és tan fort com aquí i tenien por perquè si haguessin tingut les taxes d’infecció que hi va haver aquí hauria estat molt difícil de gestionar. Aquí s’ha gestionat prou bé per part del sistema de salut. Però no és acceptable anar així.