Economia

JOAN B. CASAS

Ex-degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya

“Els ajuts europeus han de servir per impulsar l’economia del futur”

Una economia de futur no es pot basar en molta contractació temporal, amb sous baixos i amb gent sense preparació
A les elits extractives els cal l’Estat i el seu BOE i això és Madrid. La llotja del Bernabéu té molta experiència

Joan B. Casas veu amb preocupació l’arrencada del nou curs econòmic no tan sols per l’impacte del coronavirus, que ha posat en evidència les febleses d’una economia que no es va reformar en èpoques de bonança, sinó també pel risc que les anomenades elits extractives espanyoles intentin, amb la complicitat de l’administració de l’Estat, aprofitar-se dels ajuts europeus.

La Covid 19 ha deixat despullada l’economia?
El que ha fet aquesta crisi sanitària és accentuar molt les limitacions que ja presentaven, amb algunes diferències i des de fa temps, tant l’economia catalana com l’espanyola. La baixa productivitat i la dependència de sectors amb molt baix valor afegit són problemes que ja existien abans del coronavirus. Els comptes públics, per exemple, ja reflectien, abans de la pandèmia, una situació de feblesa tant pel que fa al dèficit com a l’endeutament. El coronavirus ha accentuat tot això i ho ha posat d’una forma molt crua damunt la taula.
És possible en plena crisi afrontar un canvi de model que vagi més enllà del turisme i el totxo o s’ha d’esperar que es recuperi la situació econòmica?
L’experiència demostra, i d’això es queixen els europeus i especialment els països anomenats frugals, que en èpoques de bonança no s’han fet les reformes. Lamentablement, a l’economia espanyola i en la part que correspon la catalana, els canvis són forçats per una crisi, cosa que racionalment no hauria de ser així. I la prova és que els anys de bonança no s’han aprofitat per modificar el model turístic, ni per evitar un endeutament molt elevat de l’economia espanyola, ni per reduir el dèficit públic, ni per incrementar la productivitat. Per tant, si bé el raonable seria que en èpoques de bonança es fessin les reformes, l’experiència diu que a Espanya això no és així; al contrari, hi ha exemples de malbaratament obvi de recursos i, per tant, són les crisis les que provoquen aquests xocs i, consegüentment, els canvis amb un cost humà i social molt elevats.
Per tant, s’ha desaprofitat la bonança...
Per descomptat. Ara bé, tampoc és el mateix Catalunya i Espanya. L’estructura econòmica és diferent. L’economia catalana sempre tindrà un sector turístic i d’oci potent. Seria absurd no tenir-lo. No el tenen a Califòrnia? Seria absurd perquè tenim una situació privilegiada i uns bons equipaments turístics. Per tant, sempre tindrem una part de l’estructura econòmica catalana al sector turístic. Una altra cosa és que aquest sector no pot dependre de sous baixos com ha estat fins ara. I s’ha d’aprofitar la crisi per dignificar més el model. També vull dir que en un lloc que rep cada any 20 milions de visitants no es pot esperar que vinguin 20 milions de rics.
Fa anys que parlem d’avançar cap a un model de turisme de qualitat...
El turisme de qualitat en part hi és, el que passa és que també n’hi ha molt de l’altre. Per tant, una certa convivència entre un i l’altre inevitablement hi ha de ser. Una altra cosa és l’anomenat turisme de borratxera: una economia de futur no es pot basar en molta contractació laboral temporal, amb sous baixos i amb gent sense preparació. Sempre tindrem un sector turístic, però l’hem de reformar. I ho hem de fer no tan sols pensant que vindran milions de magnats, sinó que els que no ho siguin, que també hem de mirar que vinguin, no generin unes condicions laborals i socials com les que tenim, que són impresentables en una economia moderna i de futur com volem.
La crisi sanitària ha deixat Barcelona sense turisme, passant de tot a res. De fet, abans del coronavirus eren molts els ciutadans que es queixaven dels inconvenients que comporta el turisme massiu...
Quants indrets del món no pagarien per tenir una ciutat com Barcelona? Serien molts perquè no n’hi ha tantes amb aquest poder d’atracció de visitants, fires i moltes altres coses. És evident que el turisme s’ha de mantenir a Barcelona. El que no es pot permetre és que a la Rambla hi hagi espectacles com els que hi ha a vegades.
Quin és el pes dels diferents sectors de l’economia catalana en relació amb el PIB?
El turisme representa aproximadament el 12% del PIB, mentre que la indústria depèn dels paràmetres que es tinguin en compte: el sector estrictament manufacturer és el 20% del PIB, però alguns estudis indiquen que si hi afegim totes aquelles activitats que es deriven de la indústria però que són externes a les fàbriques, com per exemple el transport de mercaderies, se supera el 50% del PIB.
Hi ha prou diversificació productiva?
Catalunya té una estructura productiva força diversificada, amb sectors molt potents com l’agroalimentari, el químic i l’automoció, i també alguns lligats a l’estat del benestar com la sanitat i el de la recerca. Per tant, més que transformar o canviar el model econòmic, s’haurien de modernitzar aquests sectors i incrementar la competitivitat.
El fons europeu de reestructuració preveu 140.000 milions en ajudes per a l’Estat espanyol: 72.000 en subsidis i 68.000 en crèdits. Tot plegat ha comportat moltes discussions i reticències d’una part dels socis europeus.
Al darrere de la discussió pels fons europeus hi ha l’experiència espanyola: ha estat receptora neta de recursos econòmics durant molts anys que s’han invertit en projectes sense fer la més mínima anàlisi cost-benefici social. S’ha fet un AVE que porta quatre gats d’un cantó a l’altre, costa una milionada i no contribueix absolutament a res. I a més, l’Estat espanyol té una targeta de presentació fiscalment molt dolenta: recapta quatre o cinc punts menys que la mitjana europea. Tot això fa que des d’Europa es miri amb algun recel justificat.
Les condicions imposades per rebre aquests ajuts són dures?
Poca broma amb les condicions. Això no serà el mannà caigut del cel. Els ajuts estaran lligats a moltes reformes i, a més, aquest any no vindrà d’Europa cap euro procedent del fons. Els diners arribaran el 2021 i el 2022 i aniran en funció dels projectes que presenti cada estat. A diferència d’altres vegades, aquests projectes els haurà d’aprovar la Comissió Europea i si hi ha algun estat que no ho veu clar pot demanar explicacions i aturar el procés. Òbviament, si una vegada aprovats, els projectes no s’executen no es rebran els calés. Recordem que l’Estat espanyol té una llarga experiència a no executar el que pressuposta.
Quins altres condicionants hi ha?
La idea de la Comissió Europea no és només tapar els forats produïts per la Covid. El coronavirus ha fet estralls a l’economia, però el pla no és deixar-ho tot com estava abans: els ajuts han de servir per preparar l’economia del futur i els projectes hauran d’anar encaminats a impulsar la digitalització incrementant la productivitat tant del sector públic com del privat a partir de la digitalització, i també a promoure l’economia verda i la formació. Però si algú pensa que arribaran diners d’Europa i ens apujaran el sou, que en alguns casos seria just, no anirà per aquí perquè si no modifiques el sistema no guanyes res.
Com es presenta econòmicament aquesta tardor?
Amb la crisi provocada pel coronavirus s’ha produït un increment brutal de la despesa i una disminució dels ingressos; per tant, la situació serà molt dolenta. Quan aixequem el cap, si l’aixequem i Déu vulgui que no hi hagi una tardor seriosa per l’agreujament de la pandèmia, ens trobarem amb una situació d’unes finances públiques literalment catastròfiques: amb un deute públic acumulat que a final del 2020 pot arribar al 120% del PIB i amb un dèficit públic que pot situar-se prop del 15%. Això són les estimacions i quan es tanqui ja veurem com acaba tot plegat. Aquest nou curs econòmic serà molt dur a conseqüència del dèficit i del deute espectaculars. Europa, tot i l’enfocament keynesià, és a dir despesa per superar la crisi, tard o d’hora reclamarà que es recondueixi el dèficit. Alemanya i els anomenats països frugals estan molt obsessionats amb aquest tema perquè, parlant clar, veuen el dèficit com una forma d’estar permanentment estirant més el braç que la màniga.
Els aturats i els afectats per ERTO són sectors de població que necessitaran mesures urgents...
No sabem quants dels afectats per ERTO es reincorporaran a la feina ni els que aniran a parar l’atur. Aquesta és la gran incògnita. Tot dependrà de la capacitat que es tingui en temps i forma de presentar projectes que siguin validats per la Comissió Europea i puguin generar llocs de treball. Si estem un any marejant la perdiu no hi seran. De moment, els 20.000 milions en préstecs que el govern espanyol ha demanat del programa europeu SURE serviran per allargar el temps de vigència dels ERTO.
Perillen les pensions dels jubilats?
El 40% de la despesa pública global de l’Estat són les pensions, mentre que, comparativament, la sanitat és el 13%. És un sistema amb moltes contradiccions. Al costat de jubilacions molt baixes n’hi ha que en relació amb el salari mitjà són de les més altes d’Europa. Hi ha altres coses que no poden ser, com per exemple les jubilacions anticipades. En qualsevol cas, el sistema cal reformar-lo per fer-lo sostenible i només es podrà fer amb un gran acord entre totes les forces polítiques i socials.
Tornem als fons europeus. Quins són els riscos per a Catalunya?
Les institucions i les empreses catalanes hauran de presentar projectes i per sort el darrer filtre serà la Comissió Europea. Tot i això, com que Catalunya, en no ser un estat, no pot interlocutar directament amb la Comissió Europea, serà el govern espanyol qui canalitzarà els projectes. En aquest sentit, tinc els meus recels que, com mana la tradició espanyola, el que es coneix col·loquialment com la llotja del Bernabéu no hi vulgui jugar un paper. No n’hi ha prou que des d’aquí presentem bons projectes i que les empreses i les institucions catalanes es belluguin, que ho han de fer, sinó que després has de tenir influència i has de poder estar en el lloc on donaran el vistiplau. I la llotja del Bernabéu té molta experiència en això.
Pot concretar?
Tinc el temor que no ens perjudiquin les actuacions d’allò que els economistes en diem les classes extractives i que es concreta en aquesta capacitat d’algunes elits de gestionar en funció dels seus interessos i amb la complicitat de l’administració tot aquest tipus de fons.
La llotja del Bernabéu sempre ha mogut els fils del poder. Les elits extractives són genuïnament madrilenyes?
Bàsicament estan vinculades a Madrid perquè la capital espanyola és l’expressió d’aquest poder i necessiten estar-hi molt a prop. Els cal l’Estat i el seu BOE i això és Madrid. És allà on hi ha el poder.
A Barcelona no hi ha poder?
Hi ha empreses potents però al poder econòmic català li costa moure’s perquè per fer-ho has de conèixer tots els mecanismes i tenir capacitat d’incidir. No dic –que quedi clar– que no vulgui moure’s. A més, si mires els pressupostos i la capacitat de Madrid i de Barcelona, no hi ha comparació possible. Els pressupostos de la Generalitat, a causa del model de finançament vigent, tenen molt poc marge de maniobra tant en els ingressos com en les despeses i cap ni un en el dèficit i l’endeutament.
Però hi ha participació d’elits catalanes en aquestes activitats extractives?
Jo diria que sí, però tinc la impressió que molt subordinadament.

Llarga trajectòria

Nascut a Caldes de Montbui el 1949, Joan B. Casas va començar a treballar als catorze anys en una fàbrica del seu poble, i va iniciar així un llarg itinerari professional que el portaria del sector industrial al financer, passant per l’administració catalana, la docència a l’Escola d’Empresarials de la UAB i, finalment, el món de l’auditoria com a soci fundador de Faura-Casas Auditors-Consultors, una de les empreses líders del sector. A tall de resum i de manera molt gràfica i molt pròpia d’un economista, Casas explica que té cotitzats ni més ni menys que 51 anys, una xifra que fa respecte. Auditor de comptes i doctor en economia amb una tesi i un llibre sobre l’euroregió de l’arc mediterrani, ha estat degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya des del 2008, any de l’inici de la crisi, fins al 2018. Actualment és president de la Fundació 1859 Caixa Sabadell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.