Política

ÁNGELES GONZÁLEZ-SINDE

Exministra de Cultura

“Dels Consells de Ministres en sortirien bones obres de teatre”

Els papers de Salamanca s’havien de tornar en tres mesos i hi operaven forces ocultes. Em vaig barallar molt amb els funcionaris
Et capfica la polèmica de sortir al cable de Wikileaks i et ve un ministre amb cara de pena i et diu: “I jo, per què no hi surto jo?”

Guionista, cineasta i escriptora, Ángeles González-Sinde va ser ministra de Cultura del 2009 al 2011 però la pulsió literària no va dormir mai. “La limitació d’expressió que tens sent ministra és molt gran, no només per no ficar-te en embolics sinó per la responsabilitat de qui representes, has de mesurar el que dius. I per a algú que es dedica a l’expressió i al cinema és una cotilla que empresona”, recorda.

Ens rep al Museu Reina Sofía i no al saló d’un consell d’administració d’una empresa de l’Íbex-35. Què ha fallat? Hi ha molt de mite amb les portes giratòries?
Sí que hi ha una mica de mite interessat amb les portes giratòries. Desprestigiar la classe política i els càrrecs polítics no és un servei a la democràcia, com molts creuen, sinó permetre que creixi un caldo de cultiu que no és crític de manera saludable amb qui ostenta el poder sinó que és descregut. Això genera allunyament de les institucions i fa que gent valuosa que voldria fer un pas endavant no ho faci i que siguin altres que potser tenen altres interessos els que ocupin la representació pública. Si avaluem quins ministres de tots els de la democràcia van tenir més tard aquest suposat premi al qual s’accedeix sense mèrits i quants van continuar amb la seva vida professional normal, aquests últims són la majoria. I també passa el contrari: jo surto del Ministeri ara fa gairebé deu anys i em va xocar que ningú volgués aprofitar ni els coneixements ni l’experiència ni el bagatge que havia adquirit, que tot es malbaratés i que a ningú no li interessés gens ni mica incorporar-te al seu equip de treball. Vaig haver de fer una travessia del desert. Com a ministra van ser gairebé tres anys però sembla que és l’activitat principal de la teva biografia, quan tinc 55 anys i aquella etapa són menys de tres. I és com si perdessis la identitat de ciutadà i et convertissis en un organisme d’una altra espècie. A mi em molesta molt la meva entrada a Viquipèdia: qui ho redacta ho centra tot no en els meus guions i pel·lícules i novel·les, sinó en la llei Sinde i els tres anys de la vida de ministra que ho marquen tot per sempre.
Dels Consells de Ministres en sortirien bons guions?
En sortirien bones obres de teatre. És una única localització, un únic espai. Per als temps actuals al teatre seria un repartiment massa ampli, i més amb el govern actual que té molts ministres, això ho faria car. Podria ser també una pel·lícula barata d’una única localització, i en podria sortir una bona història... Difícil d’escriure, això sí. És un espai molt seriós, almenys en el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, on hi ha torn de paraula i cadascú s’expressa. Però per a mi era el moment políticament més apassionant: es parla dels problemes més urgents del país i tens una vista d’ocell com mai, no només del que administres sinó de la resta, com per exemple la seguretat social a càrrec del ministre de Treball. És un privilegi. I després tens moments previs a l’avantsala on fas un cafè i posteriors on veus els col·legues ministres i que són necessaris perquè humanitzen.
Per què als Estats Units s’atreveixen més que aquí amb el cinema polític i amb els seus presidents?
Al cine i la televisió espanyols hi ha una prevenció enorme, es pensa que no serà d’interès de l’espectador. I en política vivim situacions humanament molt riques i d’un dramatisme important, però costa molt convèncer els productors. Si veus una sèrie política com ara Borgen o Sí, ministre o House of Cards –la britànica, la nord-americana és una mica mamarratxada– són grans sèries. I si veus The Good Fight és impressionant l’agilitat de producció a l’hora de fer una sèrie sobre Trump mentre és escollit. Aquí ningú et finançaria una sèrie que parlés del president que està al govern, semblaria arriscat o impopular. Només cal veure la polèmica pel cartell de Patria. Als Estats Units no hi ha aquesta por a parlar del poder mentre succeeixen les coses.
Com va viure sortir als famosos cables de Wikileaks dient a l’ambaixador dels Estats Units, Alan Solomont, que la llei del cinema català era “antinatural”?
Això va ser... [riu] Tu estàs capficat amb el que et sembla que és un problema de comunicació, et veus als diaris amb unes paraules en què no et reconeixes i penses: quin horror de polèmica que no et permet centrar-te en la feina... I et ve un ministre que et mira amb enveja i cara de pena i et diu: “I jo, per què no surto jo a Wikileaks?” [riu] I tot era una mica ingenu: què pensem que fa l’ambaixador? Anar a veure el govern del país on és i demanar-li coses en favor dels seus ciutadans. I aquí l’ambaixador sempre venia pel cas del quadre de Pissarro [Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de pluja] del Thyssen perquè cedíssim en favor del ciutadà nord-americà, per la pirateria... I pren notes de tot i ho reporta als seus superiors del país d’origen.
Li va doldre aparèixer com a insensible amb el català quan al final vostè és la ministra que acaba retornant els papers de Salamanca a la Generalitat?
La premsa no em preocupava tant com els fets. A mi em va doldre molt, i és de les coses que més em va pesar, que la devolució dels papers no es fes en tres o quatre mesos, que és com s’havia de fer. No entenia quines forces subterrànies operaven allà i impedien que es retornés tot a qui legitimament tenia tot el dret a rebre aquells objectes. Perquè sovint no eren només papers sinó un passaport de la República, un carnet de la FAI, que eren de persones molt grans i per a les quals representava molt. O per als fills o nets o familiars. No ho entenia! I internament al Ministeri jo em barallava molt amb els funcionaris. Però com pots trigar tant a escanejar un document i que quedi en un arxiu digital? I que no tinguis pressa a retornar-ho a persones grans que potser no viuran gaires anys! Allò m’exasperava! Allà hi operaven forces ocultes, segurament d’altres interessos, del partit i de Salamanca per por a la seva imatge si sortien els papers... Com passa molt en política: tu tens clara una acció política que vols fer i hauria de ser una acció mecànica, tenir un arxiu històric i retornar els papers als legítims propietaris, i algú va decidir que era una ocasió perfecta per agitar la confrontació i així va ser. I jo, que no venia de la política ni de la vida de partit, no ho entenia.
Allà va descobrir el poder del funcionari de l’Estat espanyol. Al final els ministres manen però passen, i ells es queden...
És això, aquestes resistències internes, aquesta filosofia de l’administració espanyola... Que per una banda és molt bona perquè defensa l’Estat com si fos propietat individual seva, però en ocasions no ho és perquè tu no ets el propietari de res sinó que ho són els ciutadans.
El seu predecessor, César Antonio Molina, aireja amb desdeny que Zapatero li va dir que el cessava perquè buscava “una noia jove amb glamur”.
Em va sorprendre i em sorprèn quan li ho escolto dir encara ara. Perquè ell és molt intel·ligent i molt culte i va ser un gran ministre. M’esperava una altra cosa de qui admiro. Segurament es va sentir molt dolgut per la manera com se’l cessa. Aquests canvis de govern solen ser molt violents i durs. Es fa tot molt de pressa i t’agafa desprevingut. I deu sentir que no tenia el reconeixement idoni, i no el vaig acollir i podia haver estat més atenta.
Troba a faltar que els homes com Molina diguin que Espanya té ara un president jove i guapo? O això no es pot dir?
[Riu] Felipe González també era jove i guapo. Si es mira la fotografia del primer govern de González, en què la majoria tenien 32, 33 i 34 anys, eren nois. Allà sí que hi havia jovenets i guapos, i mai he sentit cap comentari al respecte.
Com es porta el fet de donar nom a una llei, la llei Sinde? El 2011 es feia el joc de paraules “Sindemocracia” i ara tothom ha assumit pagar per Netflix o HBO.
Estava clar que passaria. Ni els preus eren un disbarat ni el que proposava la indústria ho era. Érem un petit Ministeri de Cultura i estàvem enfrontats a les tecnològiques, enemics poderosos amb més advocats i influència a les xarxes. Ara sabem que no totes les suposades grans mobilitzacions a la xarxa són tan grans. Internet ha de ser un espai de convivència, i no hi ha firmes bones i dolentes. Això de “fem la revolució bolxevic i Apple ens sembla bé però Warner, no”. Si no t’agrada el capitalisme, no te n’agrada cap! Que unes són guais i altres dolentes, no té sentit. I això d’iniciar la revolució per la cultura... No per la propietat privada dels immobles, no, la inicies per la propietat intel·lectual. Doncs quina revolució, que dispara al pianista! A mi el que m’alarmava amb la llei Sinde és que és un cognom que portem tota la família i jo em sentia terriblement malament pels germans, pels cosins, pels nebots, per la meva tieta... Quan estàs en política i es personalitza molt la crítica i l’insult ho passes malament per la família. Quan al president Torra li van posar en circulació fotografies de les filles... A mi això em fa sentir fatal. I t’has de contenir molt perquè saps que ho fan per ferir-te.
Ara que presideix el patronat del Reina Sofía, com veu el batec de la cultura i el futur en plena pandèmia de Covid-19?
El moment és molt crític. Despatxo amb Manuel Borja-Villel i una preocupació enorme del museu és com està afectant la pandèmia els artistes i galeristes del país, que ja ho passen malament. I el Reina Sofía té una obligació pel fet de ser el museu més important d’art contemporani, no és una qüestió de Madrid sinó que hem de ser la locomotora que estiri tot el sector. Que hi hagués una dotació extraordinària del Ministeri de Cultura de fons per comprar obres d’artistes vius per a tots els museus seria fonamental. I si s’hi sumen les comunitats, millor. I així tots els sectors: teatre, audiovisual, músiques en viu, dansa... Tot el que abans fèiem a distància ara és massiu i una activitat et pot aplegar cinc-centes persones per Zoom, que és el màxim, i al departament digital hi tenim una persona perquè l’organització del museu és dels anys 80 i el món digital no existia. I així està tothom: ningú té el desenvolupament digital que demana el moment. I als museus no tens visitants estrangers i són clau: visites més els museus quan ets en una ciutat que no és la teva. Com a societat ens sembla legítim donar tot el suport a l’hostaleria perquè tenim una consciència clara que és un sector que dona molts llocs de treball, i si ho traslladem a la cultura és com si fos d’una altra categoria. Ens falta més consciència del valor que té la cultura i que la cultura és nostra. I que un centímetre quadrat del MNAC et pertany. I cito el MNAC perquè m’encanta, i en moltes coses és superior al Prado. I és poc visitat, i hauria de ser més protagonista de la nostra cultura.
Escriu la novel·la ‘Después de Kim’ amb una dedicatòria a tres absències –el seu pare, el seu germà i la seva parella– i diu que carrega amb un cementiri a sobre. Escriure-la era la forma d’estar en pau?
L’escric al llarg de cinc anys arran de la mort del meu germà David, que mor en un accident de trànsit amb 37 anys quan jo era al Ministeri. Quan deixo Cultura escric El buen hijo i després ja em poso amb Después de Kim el 2013 i durant cinc anys, i la mala sort és que quan es publica mor la meva parella, Claudio López Lamadrid. La meva vida està marcada per aquestes tres pèrdues dramàtiques perquè a més tots tres van morir sense un procés previ de malaltia: un infart, un accident i un vessament cerebral. No hi ha una preparació possible, però això et deixa KO. Suposo que sí, que ha estat la manera de digerir la realitat i d’elaborar el dol i la pèrdua i que la via és ordenar tot allò a què dones voltes al cap en un escenari extern com és una novel·la i amb uns personatges. I la novel·la té la part dura del dol i la pèrdua que viuen uns pares ja divorciats, John i Geraldine, per la mort de la seva filla Kim, però també té la part afectiva i de l’amor. Jo havia conegut Claudio en aquella època i m’havia enamorat d’una manera en què segons el clixé ja no pots pel fet d’estar en una edat madura, i resulta que l’amor et pot arrossegar com quan tens quinze o vint anys. M’interessava parlar de la gent de la meva generació que ens hem ajuntat i separat, que tenim fills de pares separats i que no viuen la família clàssica, del que es perd i del que queda.

Guionista de Goyas

“Un Ministeri? Quina cosa més vulgar!”. Amb aquesta boutade de qui sap riure’s de si mateixa acudia als Goya del 2020 Ángeles González-Sinde (Madrid, 7 d’abril del 1965). Abans de ser ministra de Cultura de l’abril del 2009 fins al desembre del 2011, va presidir l’Acadèmia del Cine i va conquistar dos Goya, un pel guió de La Buena Estrella (1997) amb Ricardo Franco i un altre com a millor direcció novell per La suerte dormida (2003). Uns èxits que no va poder veure el seu pare i cineasta José María González-Sinde, que va ser empresonat per Franco quan ella era una nena. En deixar Cultura, s’ha abocat de nou a les lletres i ha escrit literatura infantil, El buen hijo (finalista del Planeta) i Después de Kim (Duomo Ediciones), en què explora el dol després de perdre la seva parella, l’editor barceloní Claudio López Lamadrid. Presideix actualment el patronat del Museu Reina Sofía.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.