Política

MARTA ROVIRA

SECRETÀRIA GENERAL D’ERC, EXILIADA A SUÏSSA

“No podem saber una remodelació del govern una hora abans”

“No ho entenc, que hagi estat impossible asseure’ns per acordar què farem JxCat i ERC al Parlament si hi ha una inhabilitació”

“Va existir i ens va permetre arribar a un objectiu comú. Ha de ser possible, recuperar la direcció unitària si volem guanyar”

O ens en sortim, a la taula de diàleg del referèndum pactat, o ens carreguem de legitimitat
S’ha de plantejar una proposta d’amnistia. Això permetria una sortida per als represaliats
El debat entre nosaltres hauria de ser més intern, és massa públic i molt obert
No visualitzo cap altre acord que no passi per JxCat. No ens podem plantejar cap acord amb el PSC
Hem de ser més per ser molt més forts. Hem de ser més al carrer, a les urnes, als ajuntaments...
Ens hem d’aclarir, i consensuar les diferents estratègies que expliquem públicament

La secretària general d’ERC acaba de publicar el manual Tornarem a vèncer (I com ho farem), conjuntament amb el president del partit, Oriol Junqueras. La primera pregunta de l’entrevista és òbvia:

Com ho farem?
Li podria resumir dues qüestions principals: primer, sent molts més dels que som, per ser molt més forts del que som per poder guanyar. I, segon, estant molt més ben preparats del que ho vam poder estar l’octubre del 2017. Amb això creiem que podem estar preparats per tornar-hi, i per guanyar.
Al llarg del llibret hi ha una aposta constant pel diàleg i per eixamplar la base. I diuen: “En la fase clau del conflicte hem de centrar la força en la reclamació del referèndum.” Vostè creu de veritat que el govern espanyol pactarà mai un referèndum?
Qui ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes són ells. Nosaltres no som qui hem d’assumir què faran o deixaran de fer. El que diem és d’apostar avui per una mesa de negociació del conflicte polític, atès que hi ha un govern que diu que és el més progressista que hi ha hagut a l’Estat espanyol i que vol polititzar el conflicte i no pas judicialitzar-lo. Doncs posem-los a prova! Generem les condicions perquè ens puguin demostrar que és així. I si ens en sortim, chapeau! Perquè el que anem a buscar és el que avui vol el 80% de la ciutadania de Catalunya.
Aquesta no és una pantalla ja passada? Fa temps, abans de l’1-O, que el 80% dels catalans aposten per un referèndum i no se’ls fa cas.
Nosaltres creiem en l’estratègia de ‘com millor, millor’, com expliquem en el llibret. Hi ha un precedent important, d’aquesta estratègia, i és la d’aquell govern progressista que ens deia que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament. Va ser un intent federalista d’encaix, i va fracassar. Va decebre les expectatives d’un gran consens, i l’independentisme va avançar, molts ciutadans es van adonar que l’Estat espanyol és immobilista, irreformable. Estem davant del mateix escenari, tot i que és diferent de l’anterior, amb un govern PSOE-Unides Podem, que diu que vol escoltar les nostres propostes. Doncs fem-ho, anem-hi i maximitzem la nostra posició de força a la taula de diàleg. Portem-hi el consens que tenim en la societat catalana.
I què passarà?
Que o ens en sortim, del referèndum pactat, o ens carreguem de legitimitat. I acabem de sumar molta gent al projecte que avui encara no hi és i que veurà que la independència i la república és l’única via possible.
La primera reunió de la taula de diàleg va venir perquè Sánchez necessitava la investidura. Ara necessita aprovar els pressupostos…
El moviment independentista, i el govern de Catalunya, a la taula hem de voler alçar la bandera del diàleg ben alt. No podem decebre aquesta via del diàleg i la negociació. Som nosaltres, el moviment radicalment democràtic, i negociarem amb tothom, dialogarem amb tothom, mentre ens preparem per si aquesta via no funciona. La majoria ciutadana del país ens demana que ho intentem, sense renunciar a l’autodeterminació i l’amnistia.
Aquest hauria de ser l’ordre del dia de la taula? Quins punts són irrenunciables?
La primera reunió de la taula, buida de contingut si voleu, va ser important. Perquè va ser una primera foto que va fer sortir el govern espanyol de la seva zona de confort. El govern espanyol nega a fora, a la comunitat internacional, que hi hagi conflicte. Però aquella foto va moure coses a escala internacional. Va ser el reconeixement del govern espanyol, per primer cop, de l’existència d’un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. En una segona reunió ja s’haurien d’assumir i prendre compromisos. No vull parlar en nom de la part catalana, però ERC ja va dir, al mes d’agost, que si hi havia una altra reunió de la mesa s’hauria de plantejar sobre la taula la proposta d’amnistia, com una proposta antirepressiva única i possible per resoldre la causa general. Permetria una sortida per als represaliats, els qui són a la presó i també per als exiliats. I per als que estan en el munt de causes que hi ha obertes. Ens agradaria posar damunt la taula aquesta proposta. Tant de bo ho puguem fer com a part catalana i sense fissures. Si ens concentrem en allò que estem d’acord, en l’amnistia i l’autodeterminació, crec que anem en una posició de màxims i de força a aquesta mesa.
Es pot fixar un calendari per a la reunió i que quan arribi el dia el president Torra ja estigui inhabilitat. És estranya, la situació.
Sí, però és una situació que ens permet destacar el president del govern de la Generalitat, també. També pot ser una oportunitat, per què no?, per dir que la repressió inhabilita el president de la Generalitat mentre el govern destaca el seu lideratge en el conflicte polític. Si fem això ens carreguem de raons.
Al llibre parlen en moltes ocasions de “ser més”. Quants són “més”? Hi ha enquestes que ja parlen del 51% d’independentistes.
Hem de ser més per ser molt més forts. Aquesta és l’estratègia que ha mogut ERC des dels anys vuitanta. Ha estat un treball constant, que l’independentisme fos una opció majoritària. I pràcticament ho som. Però encara no ho hem demostrat en unes eleccions ordinàries qualssevol. Ens ho hem de marcar com un objectiu, això que ens diuen les enquestes. Quan diem que hem de ser molts més, no és un eslògan. Hem de ser més a les urnes, al carrer, a les zones més poblades del país. Perquè l’octubre del 17, el referèndum va tenir alguns buits de participació, i ens va costar molt organitzar-lo en alguns llocs. Hem de ser més presents als ajuntaments de les grans ciutats del nostre país, hem de ser més en el món empresarial, i hem de ser molts més i explicant-nos molt millor als mitjans de comunicació.
Parlen d’èxit de l’1-O, però també que no es va consolidar la victòria.
L’1-O vàrem guanyar. L’embat democràtic el vam mantenir en termes democràtics: urnes, vots, paperetes, referèndum. I el govern espanyol no ho va poder aturar, tot i l’ofensiva que ens va caure a sobre. I el 2 d’octubre ho vam poder mantenir. Però a partir del 3 d’octubre comencem a perdre força, a perdre iniciativa, l’ofensiva de l’Estat és duríssima. El discurs amenaçant de l’Estat és dantesc, és brutal. I al llibret analitzem aquestes febleses pròpies i internes, però també aquestes amenaces externes que no havíem sabut preveure prou bé.
Al manual diuen que l’1-O va ser un èxit, però que vista la brutalitat policial d’aquell dia, ja s’entreveien les dificultats posteriors. Tot i això, però, determinats líders d’ERC van pressionar el president Puigdemont aquell 27-O perquè fes la DUI, i no pas perquè convoqués eleccions, com de fet havien acordat la nit abans.
El que diem al llibre és més complex. El que diem és que a partir del dia 3 d’octubre no hi havia cap escenari acordat. I que vam perdre una de les principals fortaleses que ens van fer guanyar l’1-O. No teníem objectiu, després de l’1-O, i això es va notar. Vam començar a dubtar, no vam saber superar l’ofensiva de l’Estat, que va ser en molts termes una amenaça de caràcter econòmic, judicial, polític... El dia 3 es va avalar tot tipus d’intervenció política, judicial i repressiva sobre Catalunya. I davant d’aquest escenari nosaltres vam perdre el lideratge.
Vostès parlen de la “direcció única” que va fer possible l’1-O. El president Puigdemont, al seu manual ‘Re-unim-nos’ parla de la necessitat d’una “direcció aliada”. Estan parlant del mateix?
Exactament del mateix. Aquesta direcció va existir en un moment determinat i va permetre marcar un objectiu comú. Hi havia coordinació única, hi havia objectiu, hi havia complicitat entre la gent de l’àmbit institucional i polític… I això va donar lloc a una victòria, un embat democràtic. Però això es va perdre a partir de l’1-O.
És possible recuperar-la, aquesta direcció única, on hi havia les formacions polítiques però també les entitats?
Ha de ser possible si volem guanyar. Allò que l’octubre del 17 identifiquem com a fortaleses, les hem de poder potenciar. Hem d’organitzar-nos a l’entorn de l’objectiu comú. I hem de veure com superem les febleses i les amenaces. Aquí és on ens fem la pregunta: confrontació o no? unilateralitat o no? Tot és un sí, sempre que hàgim treballat per ser més i ens haguem preparat per superar totes aquestes amenaces. Si no, no podem plantejar un altre embat democràtic.
Deia en una entrevista a RAC1, aquest dilluns, que es veu sovint amb el president Puigdemont. Estan refent ponts?
Hem de refer tots els ponts. La repressió ens ha fet molt de mal. Tot això que ens està passant són els efectes d’una repressió molt pensada. Recordem les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol quan deia: els decapitarem, no quedarà ni un líder independentista. Fixem-nos què han atacat les causes judicials: el que els mitjans de comunicació en deien l’estat major, la direcció única, els lligams entre nosaltres. Per tant és un objectiu imprescindible: construir, refer ponts, confiances, fixar objectiu estratègic, unitat estratègica. Tot el que faci falta, però hem d’enfortir el moviment independentista.
La president de l’ANC, Elisenda Paluzie, es lamentava aquesta setmana en una entrevista en aquest diari de la retòrica dels partits i dels pocs fets. Fan retòrica, les formacions independentistes en aquest moment?
Penso que el debat que tenim entre nosaltres hauria de ser més intern, el tenim molt públic i molt obert. A mi m’agradaria poder trobar la fórmula de poder-ho dir tot, saldar comptes, si m’ho permeteu, i començar a debatre quins són els punts en comú. I com podem fixar un objectiu per avançar.
A les portes d’unes eleccions, això deu ser molt complicat…
Les eleccions, quan siguin, han de ser un incentiu per a nosaltres. Si el que volem és que a les eleccions es visualitzi que una de les opcions majoritàries per a la societat catalana és la independència, hem de fer possible arribar a algun tipus d’acord, de confluència estratègia. Hem de rebaixar la tensió pública d’aquest debat intern que no ens porta enlloc, i hem de sortir a esperonar la gent i demostrar-nos que som majoria realment.
La gent està desorientada. Ho entén?
Absolutament. I és lògic; venim d’una etapa molt dura, d’una etapa de repressió i resistència que ha consistit a recuperar uns mínims, a recuperar les institucions intervingudes pel 155. La repressió el que busca és aturar-nos i complicar-nos la vida, posar-nos en debats interns que no ens aporten res. Però crec que estem sortint de tot això tots plegats. I hauríem de donar exemple. I és el que demano: unitat estratègica, consensuar un objectiu i pensar que el que volem és que guanyi la república catalana. I treballar per ser més i estar més ben preparats.
En aquesta unitat estratègica o direcció única, hi hauria d’haver els comuns?
El primer és que en el món independentista ens hem d’aclarir; hem de saber on som i què volem; hem de consensuar les diferents estratègies que estem explicant públicament tots plegats. Aquesta és la primera assignatura pendent; després, tal com diem en el llibre, el que hem de fer els independentistes és participar de les lluites compartides que tenim amb tantíssima gent del nostre país i que no són forçosament independentistes, que encara creuen que el nostre conflicte es pot resoldre d’alguna altra manera. Hi hem de ser, en aquestes lluites compartides. I algunes impliquen els comuns.
El president Torra hauria de convocar eleccions, si és inhabilitat? Vostès reivindiquen que es pacti, el que ha de passar després?
Nosaltres reivindiquem un pacte de tot. El que no podem entendre és que un nou cop de la repressió política espanyola, d’un Tribunal Suprem, acabi prenent decisions polítiques. No volem que el Suprem decideixi quan comença o quan acaba la legislatura; ni qui ha de presidir el nostre país. Reivindiquem asseure’ns i parlar per superar aquest altre moment repressiu. D’altra banda, és evident que també hem de poder parlar, com a coalició de govern, amb JxCat, i poder acordar fins i tot remodelacions de govern. No ens en podem assabentar una hora abans, o deu minuts abans. No és assumible, com a coalició. Hem de poder parlar també de si hi haurà eleccions o no, de quina data, amb quin escenari… De com motivem el moviment independentista… Si el que volem és guanyar, és la república, i no unes eleccions, ho hem de poder fer. Ho reivindiquem en positiu: seiem, parlem, fixem objectius…
No sembla que les relacions entre ERC i JxCat passin pel millor moment.
Doncs és a les nostres mans resoldre-ho. Depèn de nosaltres. El que més em sorprèn de tot plegat és que per exemple es pugui arribar a un ple del Parlament quan el president Torra ja té el comunicat d’una primera part de la inhabilitació, i que durant tot el cap de setmana previ hagi estat impossible asseure’s per acordar què farem al Parlament de Catalunya JxCat i ERC. No ho entenc. Hem de tenir un escenari acordat, que generi fortaleses. Si el que busquem són escenaris electoralistes, qui perjudiquem és la república catalana, i el nostre govern. Si volem guanyar, la nostra responsabilitat és arribar a acords, recuperar la unitat estratègica, marcar-nos objectius.
O ara o després, sembla que hauran de continuar governant junts, JxCat i ERC, no?
Jo només imagino una possible aliança si volem passar a la reconstrucció del país. Tenim un país amb uns reptes brutals, on la pandèmia ens obre unes crisis econòmiques, sanitàries, humanitàries, de primer ordre. Llavors, això també és la nostra responsabilitat com a govern ara, i volem que ho sigui després. Jo no visualitzo cap altre tipus d’acord de govern. Per tant, és imprescindible començar a parlar, a consensuar, des d’aquest moment.
“L’adversari que s’ha de batre a l’àrea metropolitana és el PSC”, diuen en el llibre. I són contundents en dir que no hi haurà cap pacte de govern amb els socialistes.
El moviment independentista no pot fer de crossa del PSC, un partit clarament unionista, que ni tan sols ha acabat abraçant un consens molt majoritari al nostre país, basat en la radicalitat democràtica, que és apostar per un referèndum. Això és un consens del 80% al qual el PSC ha renunciat. No ens podem plantejar cap acord amb el Partit Socialista.
Diu que amb el PSC no es poden entendre, però en canvi volen arribar a acords amb el PSOE. No és contradictori?
No. És la mateixa estratègia. Quan nosaltres tenim la possibilitat de fer que un govern progressista de l’Estat espanyol es comprometi per una sortida dialogada, es comprometi per fer avançar el nostre país, cal fer-ho. No som ingenus, no creiem que ens en sortirem: de moment el govern espanyol no demostra assumir la mesa amb l’exigència i la responsabilitat que necessita el nostre país.
Al llibre parlen de la necessitat d’internacionalitzar més el cas català. Hem vist com Puigdemont viatjava arreu d’Europa i posava en escac l’Estat amb les decisions judicials de Bèlgica i Alemanya. Vostè ha sortit poc de Suïssa. És una decisió voluntària? Diu al manual que Ginebra és el centre de la diplomàcia. No li cal sortir?
Ginebra és la seu de Drets Humans, de Nacions Unides… Els principals països del món tenen una missió permanent amb Ginebra per participar de les sessions de Nacions Unides. I això confegeix aquí un món, un àmbit internacional, des de fa anys, en el qual treballen quaranta mil persones. És un feu molt important en les relacions internacionals en el qual Catalunya ha de ser present, i el moviment independentista també. No entra en la meva agenda política sortir més del país.
ERC ha demanat que es paralitzi l’activitat del Consell per la República fins després de les eleccions. No és contradictori, fent com fa una feina d’internacionalització que vostès defensen?
No demanem que s’aturi l’activitat. Demanem que no es barregi el Consell per la República enmig d’aquestes properes eleccions amb temes més polititzats o partidistes, perquè creiem que és un espai importantíssim i a preservar.
Han insinuat que el president Puigdemont no podria presidir el Consell per la República i al mateix temps ser candidat a les eleccions, no?
Si es fa un bon ús del Consell per la República, crec que nosaltres no estem dient això. No volem qüestionar-ho. Però se n’ha de fer un bon ús, del Consell per la República.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.