A Barcelona és segurament on ho passarem pitjor, perquè la nostra temporada turística és tot l’any, i vivim, sobretot, del turista estranger, el que no pot venir. Tenim un sector molt important, que és el client de negocis, congressos, convencions, etc., un mercat que té molt poder adquisitiu i fa molta despesa a tota la ciutat. El Mobile n’és el màxim exponent. Els mesos de gener-febrer d’aquest any tot feia molt bona pinta; teníem unes perspectives molt positives i en qüestió d’una setmana tot se’n va anar en orris.

En aquell moment no ho vam entendre, perquè vèiem que a Amsterdam sí que es feia l’Integrated Systems Europe (ISE). Allò va ser l’inici. A partir d’aquell moment, tot es va precipitar. Amb l’estat d’alarma van fer tancar els hotels, alguns dels quals, i en principi per iniciativa nostra tot i que després ja va ser obligatori, es van convertir en “hotels salut”. I ja està: des d’aleshores, amb els hotels tancats l’ingrés ha estat zero. Ens han ajudat els ERTO, tot i que molts treballadors encara no han cobrat, i ens han ajudat els ICO, que hem de tornar amb interessos..., però no hem ingressat res i hem arribat a una situació insostenible, perquè en sis mesos hem deixat d’ingressar 850 milions, i cada setmana que passa la situació s’agreuja.

Això és molt poc: 3.200 persones allotjades als hotels per dia, quan normalment n’hi havia 58.000, divuit vegades més. Alguns hotelers van decidir obrir, però ha estat un desastre. El Regne Unit va tancar mercat; Alemanya, també; França va dir als francesos que es quedessin al seu país... Pràcticament tot Europa va tancar els corredors aeris, les companyies aèries estan fatal, i aquí no ha arribat ningú. A Barcelona ho hem perdut tot: el turista d’empresa i el turista d’oci. En el sector dels congressos, que és tan important, les empreses han dit que no es viatja. També cada cop viatgen menys els professionals que venien aquí a fer reunions. Entre el teletreball i les videoconferències, les empreses van fent.

Són els que han pogut arribar en cotxe, bàsicament francesos, algun holandès... Però la ciutat està buida. Sí que hi ha alguns hotels que tenen gent, els que tenen al costat un hospital, perquè hi van els familiars dels malalts. Poca cosa més.

El Nadal el donem per perdut, i potser amb una mica de sort salvem la Setmana Santa del 2021, però ja ho veurem; ho veig molt just, i tot condicionat a l’aparició d’una vacuna o alguna millora molt important en l’àmbit sanitari. Bona part dels pocs hotels que es van atrevir a obrir ja se n’estan penedint, perquè tenen molt poca ocupació i no els surten els números. Han hagut d’abaixar preus i no tenen la garantia de la cancel·lació! Si les coses no canvien i no se’ns ajuda, podria ser que d’aquí a sis mesos a Barcelona només hi hagi 25 hotels oberts. Això és un 5% dels que hi ha en total.

Nosaltres el que hem de dir perquè tothom estigui tranquil és que estem preparats amb les mesures higièniques i de prevenció per rebre gent, i amb el personal molt format. Dit això, nosaltres hem parlat amb totes les administracions, que saben perfectament quina és la situació, i en aquests moments ja no estem demanant només ajudes d’ERTO, que volem que siguin més flexibles, i ICO. El que estem demanant és un rescat, ajudes que no s’hagin de tornar. Si no ens rescaten com van fer amb la banca al seu dia, la nostra capacitat financera no podrà resistir més. Molts hotelers estan pagant una hipoteca o un lloguer, i això s’ha de continuar pagant; estan intentant aconseguir moratòries, però això només és ajornar un problema. I després hi ha tots els nostres treballadors.

500 milions només a Barcelona, on els hotels donen feina directa a 35.000 persones, deu vegades la Nissan, perquè el nostre sector representa el 5% del PIB de la ciutat. Tal com està la situació, correm el perill que molts hotels siguin comprats per fons voltor.

Ja hi ha fons voltor ara mateix mirant quins hotels estan en pitjor situació per comprar-los a la baixa. Moltes companyies al final els hauran de vendre, i què passarà? Que passarem de tenir negocis familiars d’aquí, de fa molts anys, de moltes generacions, a tenir fons d’inversió que els compraran i faran una política molt diferent, més de maximitzar beneficis per vendre a un altre fons al cap d’uns anys.

Molt tocades, perquè en altres països que ens consta que sanitàriament també tenen problemes no han fet tanta publicitat negativa. Aquí hi ha hagut molt alarmisme. Em costa creure que països com ara Grècia i Turquia tinguin un millor sistema sanitari que el nostre. I, en canvi, ells han tingut turistes, i això és perquè nosaltres ens hem tirat pedres a la nostra teulada. Després, els pocs turistes que han vingut aquí ens asseguren que s’han trobat molt còmodes i segurs, fins i tot més que als seus propis països.

Les botigues tancades no afavoreixen la imatge de la ciutat. Però és que ja veníem d’uns anys molt complicats: el 2017 hi va haver els atemptats i l’1 d’octubre, i tots els aldarulls al carrer, que no han parat. La pandèmia ha estat la cirera, i el pitjor és que no sabem quant durarà.

Que la gent té por, sobretot per la incertesa. Però, al marge d’això, i encara que la gent no tingués por i recuperés la confiança, el tema és que no hi ha vols. Mercats molt importants, com l’asiàtic i el nord-americà, no venen perquè no tenen manera de fer-ho.

És possible. Però no només les companyies aèries. Jo crec que això passarà en l’economia en general. Ningú té una bola de vidre per saber què passarà, però nosaltres estem convençuts que fins que no hi hagi una vacuna o algun remei que curi la Covid-19, la gent no tindrà la tranquil·litat suficient per viatjar i fer vida normal. O, com a mínim, que hi hagi aquests tests ràpids que permetin a la gent bellugar-se.

Jo vaig ser escollit president del Gremi d’Hotels de Barcelona el juliol del 2019 i en la meva proposta ja parlava de canviar l’equilibri turístic i apostar per menys quantitat i més qualitat. El que no es pot fer és estigmatitzar el turisme com s’ha fet, perquè ara ja hem vist el que representa. Per desgràcia, ha hagut d’arribar aquest daltabaix perquè molta gent s’adoni del que representa el turisme per a la ciutat, tant el d’oci com el de negocis. El que passa és que s’ha de gestionar. Jo ja sé que hi ha zones a Barcelona en certes èpoques de l’any on s’han de gestionar les ocupacions, el trànsit de gent, etc. Això ho sabem i s’hi ha de treballar. Però aquí el veritable problema són els pisos turístics.

Molts. Ja fa set o vuit anys que ho estem dient: compte amb els pisos turístics, que no tenen cap tipus de control, no compleixen cap normativa i, a més a més, els il·legals no paguen cap impost.

No ens agrada aquesta opció, perquè una casa que llogui tres habitacions ja és un pis turístic! Però com a mínim és una regulació, perquè això ja existia i no estava subjecte a cap norma. Nosaltres, quan obrim un hotel o un edifici d’apartaments, que no és el mateix que un pis turístic, hem de complir unes normes urbanístiques, d’higiene, d’incendis... Els pisos turístics no ho compleixen. I, a més, creen conflicte amb els veïns.

No, al contrari. La gent ha de saber que si a Barcelona se celebren congressos com el Mobile, l’Alimentaria i el Seafood, que aporten tanta riquesa, és gràcies a la capacitat hotelera que tenim, és gràcies al fet que nosaltres en som interlocutors. Hi ha d’haver una proporció d’hotels i apartaments i anar traient pisos turístics. L’any 1990 ja es debatia si després dels Jocs Olímpics a Barcelona hi hauria excés d’oferta hotelera. Al final ha resultat que no, perquè l’oferta s’ha anat ampliant; s’ha doblat i triplicat la capacitat de l’any 1992, i, a més, s’ha fet amb hotels de molta qualitat, perquè hi ha demanda. Una altra cosa és que el govern de Colau va refusar un Four Seasons, que, si no és la cadena hotelera de més prestigi del món, és de les tres primeres. Havia d’anar a la casa Seat i ha acabat anant a Madrid.

I recuperar la imatge de la ciutat. Però no sabem on són les campanyes de promoció i de gestió dels fluxos que s’havien de fer amb els diners de la taxa turística!

Pel que fa als impostos, n’hi ha dos: el turístic, que depèn de la Generalitat, i la taxa turística, que depèn de l’Ajuntament. El 2012, quan es va aplicar l’impost, se’ns va dir: “Aplicarem aquest impost i d’aquí a un any seurem i mirarem a veure què ha passat.” Encara estem esperant aquesta reunió! Aquest impost no sé ben bé a què es destina, perquè, de promoció, pràcticament no se’n fa. Amb l’Ajuntament, últimament hi tenim millor relació, perquè parlem amb els regidors del PSC, que ja veuen que no s’han de posar més pals a les rodes del sector, i han acceptat aplicar la taxa amb una moratòria i de manera gradual fins a arribar als quatre euros per persona i dia, que nosaltres considerem que és molt. El problema és que moltes mesures que ha pres l’Ajuntament d’Ada Colau han estat unilaterals. El Peuat, per exemple, que ara estem en converses per revisar-lo. Si tot això, com el pla de mobilitat d’ara, s’hagués parlat amb els afectats, potser ens hauríem pogut posar d’acord. O arribar a un pacte.

El que seria ideal és que ens donessin els Jocs Olímpics d’hivern Barcelona-Pirineus. Quan s’organitza un esdeveniment així, són totes les infraestructures i tot el país que obtenen inversions. Tothom hi guanya. I hi ha un component psicològic molt important, perquè és tenir un projecte, una il·lusió i un recorregut d’uns anys.