Inconcreció i escarni. És el que traspuen les nou resolucions del Tribunal Suprem, comunicades ahir i redactades pel magistrat Manuel Marchena, en les quals tomba la semillibertat concedida als nou presos polítics per la Generalitat, i validada per tres jutges de vigilància penitenciària, així com les sortides de voluntariat i per treballar que ja havien fet en segon grau amb l’article 100.2 del reglament penitenciari. Ahir a la tarda, els penals de Puig de les Basses i de Barcelona avisaven l’expresidenta Carme Forcadell i l’exconsellera Dolors Bassa, les úniques en semillibertat des de mitjan juliol passat, que havien de reingressar-hi perquè retrocedien tots al segon grau.

Per l’alt tribunal espanyol, el tercer grau és “prematur” en vista de les elevades penes per sedició i malversació de fons públics que els va imposar (de 9 a 13 anys de presó). I ho justifica tant per als quatre que ja han complert la quarta part de la pena (Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Quim Forn i Josep Rull) com per als que no. El Suprem admet que la llei no fixa cap termini perquè un reclús canviï de classificació, i que, a més de la durada de la pena, cal valorar el comportament i l’entorn –i ni una referència al penediment com insistia la fiscalia–. Amb tot, hi afegeix que, a més de la reinserció, una condemna també compleix “la finalitat retributiva i de prevenció general” i, per això, considera que és prematur el canvi de situació per als independentistes catalans que ja han complert tres anys del càstig.

En totes les resolucions, el magistrat Marchena s’expressa ofès perquè “es reinterpreti” la seva sentència, que qualifica d’“històrica”, i aclareix que no hi van acceptar aplicar l’article 36.2 del Codi Penal com volia la fiscalia –i que implica no tenir permisos fins a la meitat de la condemna– perquè ja hi havia mecanismes de control i que al final seria el mateix tribunal, el sentenciador, el que tindria l’última paraula, com així ha estat. En les resolucions d’ahir, el jutge Marchena abusa de frases barroques que no aclareixen res. La primera mostra d’indefensió per als presos polítics és que no precisa quant temps considera que han d’estar tancats (en complir una quarta part de la pena, el reclús té 36 dies de sortides a l’any), i només repeteix, en tots els casos en què és necessari, “un període de temps major”. Res més.

Pel que fa al tractament rehabilitador, el president de la sala penal del Suprem també reitera una mateixa resposta per als nou presos polítics, un aspecte que la fiscalia criticava a la Generalitat. Així, Marchena manifesta: “La falta de connexió entre el programa de tractament i el delicte comès fa injustificable un règim en semillibertat”, en tots els casos. És una segona indefensió, ja que no detalla si han de fer un curs de dret o de civisme per haver comès sedició, un delicte contra l’ordre públic (en aquest cas, “incomplir lleis i decisions judicials”).

Abans, el jutge reprodueix el mateix paràgraf, però hi canvia el nom de l’independentista condemnat: “Ni el senyor Junqueras ni cap dels altres acusats en aquest procediment han estat condemnats pel fet de perseguir la independència de Catalunya.” I hi afegeix: “És una obvietat que en aquest ni en cap altre cas el tractament penitenciari ha d’estar dirigit a modificar el pensament polític de l’intern.” I renya la jutgessa de vigilància penitenciària número 5 de Catalunya, que va validar el tercer grau dels set presos de Lledoners, per haver comès “un error que crida l’atenció” i haver partit d’una “premissa equivocada”: que quan la fiscalia reclama aquesta connexió entre el delicte i el tractament, es persegueix la seva ideologia. Aquest raonament, però, també el va fer el jutge que va aprovar el tercer grau de Bassa i Forcadell i la secció 21 de l’Audiència de Barcelona, tot i que dividida.

El Suprem carrega més obertament contra la Generalitat i sosté que “l’administració penitenciària no pot convertir-se en una extravagant tercera instància que s’atorga la tasca de fer més justa la decisió de la sentència.” Totes les accions del Departament de Justícia, des dels primers dies de permisos, han estat referendades pels jutges competents.

I, sense gaire arguments jurídics, el Suprem exposa que el tribunal sentenciador és l’ens que ha de revisar l’aplicació del 100.2, perquè és un canvi de règim, i reprodueix el que va dir amb Forcadell al juliol.

El Suprem insisteix que “és rellevant la reflexió i l’assumpció de conseqüències” dels presos, però que s’ha d’explicar millor “la seva evolució i progressió en el tractament”. Per exemple, del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, accepta que, “com diu la seva defensa [la penalista Marina Roig], tots els mètodes de reinserció són vàlids”, però “han d’existir i explicitar-se”. A mitjan gener vinent, les juntes dels penals han de tornar a proposar una classificació per als presos polítics (cada sis mesos, fixa la llei), i podrien tornar a plantejar-los un nou 100.2 i “explicitar-lo més”, com exigeix el Suprem.