No tinc cap ganes de tornar a l’Argentina. No vull saber res del que fins ara era el meu país. Ara mateix puc dir que l’odio per tot el que ens ha obligat a fer, tot i que l’amor i l’odi massa sovint es toquen.

La raons són de tipus personal i, sobretot, social. Nosaltres teníem una vida organitzada a l’Argentina, ordenada, en què les coses ens anaven més o menys bé, però vam haver de fer les maletes per culpa de la inseguretat, de la gran quantitat de delictes que s’hi cometen i que no et poden deixar indiferent. Estàvem cansats que ens robessin i, sobretot, de viure amb por. No pots viure pensant si tornaràs a casa o si et mataran pel camí només per robar-te el mòbil. Allà les coses són així. Buscàvem seguretat i per això vam venir. Si aconseguim que les nostres vides funcionin mínimament bé aquí, no tenim cap intenció de tornar. 

Crec que la sensació d’inseguretat té molt a veure amb l’edat. El meu fill, que té 33 anys i resideix a l’Argentina, no ho vivia de la mateixa manera que nosaltres. Els de la meva generació vam tenir una infància diferent. L’Argentina no era un lloc insegur, llavors. En canvi ell, des de petit, ja va créixer amb aquesta situació. Forma part d’una generació que ha naturalitzat la inseguretat i això, per mi, és terrible. Aquí, si algú t’explica que li han entrat a robar, la gent es preocupa pet tu, però a l’Argentina ja no. S’han naturalitzat els delictes i no els donen importància. Si no t’han fet mal ja pots estar content i mirar cap a una altra banda. I amb els anys aquesta situació no millora, sinó tot el contrari. En aquests tres anys i mig tot ha anat a pitjor en aquest aspecte. 

Els primers mesos els vam passar a Andalusia, perquè hi teníem uns amics, però no hi vam trobar el que esperàvem. Hi havia molt poques oportunitats de feina i ens costava molt integrar-nos. A més, vam tenir alguns entrebancs amb la documentació, que ens posaven les coses més difícils. Al final vam fer un pensament i vam traslladar-nos a Figueres, on hem trobat una realitat molt diferent. Al cap de pocs dies d’instal·lar-nos ja vaig rebre petits encàrrecs de feina i vam conèixer força gent. La diferència entre Catalunya i Andalusia, almenys pel que nosaltres vam conèixer, és com la nit i el dia. 

La nostra idea, abans de la pandèmia, era llogar un local i obrir una merceria amb el meu marit. El mes de maig van passar els tres anys necessaris per poder tramitar per fi el permís de residència legal a l’Estat espanyol i tot semblava estar a favor dels plans, però la pandèmia va aturar els processos de documentació, i ens va deixar, a nosaltres i a moltes més persones, en una mena de buit legat, sense la documentació correcta. A més, la crisi econòmica que acompanya la pandèmia va frenar en sec bona part de l’activitat. Els negocis tancaven i hi havia locals buits a tot arreu. Vam veure com tot s’enfonsava, i evidentment vam haver d’abandonar els plans d’obrir una merceria. Ens vam quedar amb la incertesa total i, sobretot, molt malament en l’aspecte anímic. El meu marit, encara pitjor, perquè va caure en una depressió. Jo per sort intento agafar-me les coses d’una altra manera, intento ser més positiva, però aquestes coses van com van.

Durant la pandèmia vam estar cosint, primer mascaretes solidàries per a entitats i després em van contractar per confeccionar mascaretes, aquesta vegada amb un sou. Vam estar treballant en la confecció de mascaretes durant tot el primer confinament. La veritat és que estàvem força ocupats. Per sort, poder treballar des de casa feia les coses més senzilles i va donar-nos una mica d’aire fresc que no ens va venir gens malament donada la situació i després d’haver de canviar tots els plans previstos en un primer moment. La idea d’obrir un negoci legal era ja impossible. No podíem arriscar-nos a fer una inversió com la que necessitava aquella idea quan la inseguretat econòmica anava en augment.

Sí, no hi ha cap dubte que tot, encara que sembli impossible, pot empitjorar i en aquest cas es va complir i s’hi va afegir un altre problema. L’Argentina, que també estava molt afectada per la crisi sanitària i econòmica, va implantar unes taxes d’impostos molt altes per treure diners del país. Per tant, si volíem treure diners dels nostres estalvis a l’Argentina i portar-los aquí per poder-nos mantenir amb els mínims, ens castigaven amb uns impostos altíssims, de gairebé un 65%. Aquesta mesura també va afectar el projecte d’obrir un local propi, perquè era una manera de perdre amb impostos bona part dels diners que teníem estalviats. A tot això cal sumar-hi un drama d’ordre personal, i és que no he pogut veure el meu fill, per totes les restriccions actuals i per seguretat, òbviament. Ell continua a l’Argentina, un país que, tot i que aquí no se’n parla gaire, també ha rebut un impacte econòmic molt fort de la crisi sanitària, amb l’agreujant que ja partia d’una situació econòmica molt delicada.

Soc dissenyadora tèxtil de professió. A l’Argentina tenia un taller de costura, feia producció en sèrie i a més impartia classes en un institut de disseny. Fa 30 anys que em dedico a tasques en aquest sector, tot i que aquí la qüestió està organitzada d’una manera una mica diferent a la del nostre país d’origen. 

En aquest moment estem pendents d’un últim paper de l’administració per aconseguir regularitzar la nostra situació legal. Parlo d’un paper, però en realitat és un procés llarguíssim i molt més complicat, amb molts buits legals, i, sobretot, molta incertesa. El camí de les persones que migren a l’Estat espanyol és molt més difícil del que la gent es pensa. Nosaltres venim a treballar, a aportar riquesa, i sovint ens tracten com si fóssim delinqüents. Per sort ja estic treballant amb encàrrecs de modista per compte propi i això ens està fent la vida una mica més amable.

La pandèmia ha estat devastadora per a molta gent que mai s’hauria imaginat que hauria de recórrer a l’ajuda d’entitats públiques o privades per sobreviure en aquesta situació. Nosaltres hem estat rebent ajuda de Càritas durant nou mesos. Mai ens havíem imaginat que ens faltarien recursos per aconseguir el més bàsic, com és el menjar. Gràcies a l’entitat i a les persones que hi treballen, hem estat acompanyats durant aquests temps tan difícils i hem rebut els aliments bàsics necessaris, a més del contacte directe amb les persones de l’entitat. Per sort, amb la feina que va sortint, ara ja no ho necessitem i altres famílies es poden beneficiar de les ajudes.

La paradoxa és que jo, abans de la pandèmia, era voluntària de Càritas i participava en un projecte molt bonic. Ensenyava tècniques de costura a un grup de dones immigrades amb l’objectiu que aprenguessin un ofici per tenir oportunitats laborals o per millorar la seva qualitat de vida. Malgrat els entrebancs com ara la llengua o tenir en molts casos una cultura molt diferent a la nostra, ens enteníem bé i era un projecte molt engrescador. Va ser un xoc emocional molt fort haver d’abandonar aquest projecte i els dos grups de dones que hi participaven, que eren de diverses edats i procedències.

El que m’ha aportat és reafirmar-me en el treball que fan aquestes entitats i en la necessitat de donar-los un cop de mà. Avui són uns altres els que les necessiten, però demà pots ser tu mateix encara que et sembli inimaginable. He viscut l’experiència de Càritas com a voluntària i com a beneficiària. Les dues cares d’una mateixa moneda. Una altra cosa curiosa és que a Andalusia, tot i la tradició catòlica de la qual fa bandera, no vaig tenir cap tipus de contacte amb Càritas. Des del meu punt de vista, no hi era tan present. Aquí, a Figueres, l’he trobat molt més a prop del carrer, de la gent que necessita ajuda per sobreviure, un ajut que l’administració pública no vol o no pot donar. Aquí m’he trobat un molt bon equip de persones, gent que, a banda de fer la feina ben feta, t’enriqueix en l’aspecte personal, un equip que et convida a continuar mantenint el contacte encara que hagis superat l’etapa de més necessitats.

Ara miro de pensar de manera positiva i reafirmar-me en els objectius que tenia abans de començar la crisi sanitària. Continuo mantenint la idea d’obrir una merceria pròpia i de poder oferir cursos de nou, ja sigui com a voluntària o des d’un punt de vista professional, això no ho sé. De moment haig de treballar des de casa, però no perdo l’esperança de poder obrir un local propi que em permetria fer més visible la meva feina. Quan les coses millorin ens ho tornarem a plantejar. És evident que, mes aviat o més tard, tornarà la normalitat, encara quer a hores d’ara sembli una cosa llunyana, i podrem reprendre els nostres projectes. Malgrat totes les dificultats, intento ser positiva.