Sí, sí. Fa tres anys es va voler fer una batalla política i mediàtica on no hi havia res i més tard vam patir una mica amb l’aplicació de l’article 155, que al CIDOB ens va tocar de ple. Va ser tota una reacció equivocada perquè, a més a més, tampoc teníem els mitjans necessaris per fer res del que ens atribuïen, la propaganda del procés. Així que continuem amb la nostra feina, que és treballar, investigar i reflexionar a l’entorn de temes que per a nosaltres són cabdals, com les migracions, el paper de la Unió Europea i el diàleg transatlàntic. I ara també estem explorant noves vies, perquè el món canvia, que tenen a veure amb el comerç i la geopolítica, especialment amb la manera com el comerç mundial ens està canviant. Volem aprofundir en les noves rutes comercials i el que ens està afectant més, les relacions entre la Xina i els Estats Units i les reaccions desencertades de Trump amb el país asiàtic, que ja és el principal exportador.

És arriscat, però, d’acord amb les dades de la CIA que apareixen a la publicació anual The World Factbook, hi ha dos elements clau: en termes militars i geopolítics caldria matisar-ho molt, però no ho seria, i en termes econòmics ja és el primer exportador mundial i el segueixen els Estats Units i Alemanya. Si observem el PIB en termes de paritat de poder adquisitiu, en allò que es pot comprar en aquest país amb el valor del PIB, el primer país ja és la Xina. No ho és si ens referim al PIB en valors absoluts. Una altra qüestió són les desigualtats internes, que al país asiàtic són més grans del que ens pensem, amb zones rurals molt extenses i amb un poder adquisitiu molt baix, i un capitalisme salvatge sorgit sobretot en zones del litoral i zones industrials com el territori on va sorgir precisament l’epidèmia. Són els grans nuclis de producció.

En termes geopolítics i d’armament, segueix mantenint el seu protagonisme, però no pas en temes econòmics. Rússia és el país més extens del món, però fins i tot ara hi ha països europeus més ben situats que Rússia en l’aspecte econòmic.

Pateix d’una certa manca de decisió política. En algun moment sembla que vulgui avançar i en d’altres se li endevina certa por de fer-ho amb fets incomprensibles com el paper que els deixen fer a Hongria i Polònia, que condicionen molt les polítiques europees pel poc pes que tenen. També ha estat important el treball que s’ha fet amb les vacunes, tot i que, si bé entenc que s’ha de ser respectuós amb les diferències nacionals, em sembla massa estricte que per aprovar la vacuna es necessiti un acord absolut dels 27 països membres i més quan és gràcies a la tecnologia europea, concretament a un component de la indústria alemanya, que s’ha fabricat. En canvi, s’ha pogut començar a vacunar abans als Estats Units i Anglaterra perquè a Europa la burocràcia és més complicada i necessitem més temps. Ha estat un èxit disposar d’una vacuna d’una manera tan ràpida i ha estat possible gràcies a la col·laboració, però la burocràcia europea també posa en relleu les presses d’aquests últims dies per avançar en la vacunació.

El paper de Trump ha influït d’una manera molt negativa en els Estats Units. El gran repte de Biden és refer tot el que Trump ha desfet. Trump va marxar d’una bona part dels acords i convenis que tenia amb la resta del món, va deixar l’Acord de París sobre el canvi climàtic i ara s’adonen que sols tampoc avancen. Estem en un món totalment dependent i, malgrat l’extrema dreta, que vol retornar al concepte de nacionalismes del segle XIX, tot això s’ha acabat perquè els nivells d’interdependència són molt grans, i la pandèmia així ho ha posat en evidència. Una mobilitat com mai no s’havia vist genera aquestes interdependències i ha transformat el món d’una manera impensable fa només deu anys.

Tots els col·lectius tenen dret a prendre les seves pròpies decisions polítiques i això no és incompatible amb una major coordinació política entre entitats: és el que anomenen principi de subsidiarietat. Tot el que puguis fer a prop del ciutadà, millor, però hi ha àmbits que requereixen un tractament global, com el canvi climàtic. No serveix de res tancar Ascó si les nuclears franceses continuen a ple rendiment, són temes que no podem solucionar únicament a escala local. Ara bé, crec que estem assistint a un procés d’empoderament polític dels ciutadans que es manifesta de formes diferents, i estaríem parlant de les mobilitzacions que hem vist a Catalunya durant el procés per un conflicte nacional, o les del 15-M per temes més socials, o les revolucions de la dignitat de la Primavera Àrab per fer front a potències exteriors i dictadures. Serà cada cop més difícil decidir pels altres, la gent s’ha guanyat el dret a poder decidir com a comunitat integrada per persones molt diverses i diferents, i això no té res a veure amb els nacionalismes del XIX. Som societats inclusives que valorem les diferències. Del que es tracta és de saber gestionar la diferència, i això s’oposa al concepte nació ètnica i a les lluites entre nacions que, portades a l’extrem durant el període d’entreguerres a la república de Weimar, van comportar l’ascens del feixisme.

És un dels elements que ara centren el debat al CIDOB: quin és el món que ens ve. En això treballem. Hi ha impressions generals, hi ha efectes positius que espero que hagin vingut per quedar-se, com l’esforç realitzat per fer possible la vacuna. Abans era impensable que els grans centres de recerca es possessin d’acord per trobar una solució a un tema global. És gairebé inèdit. Perquè cal pensar que aquí hi ha una important transferència d’informació: sense anar més lluny, s’ha compartit el genoma del virus per anar treballant des de diferents línies però similars. En recerca i medicina s’ha fet un pas important. I també ha posat en evidència que hi ha produccions que esdevindran essencials i que no es poden abandonar ni deixar a mercè del mercat, com ara la confecció de mascaretes i productes sanitaris. El teletreball en les relacions internacionals i la diplomàcia ha vingut per quedar-se i crec que tot aquest intercanvi d’informació i experiència ens farà més forts i les relacions seran més intenses.

Es tendeix a situar-la dins d’aquesta crisi social i econòmica en què vivim i molt relacionada, cada vegada més, amb el canvi climàtic, tot i que encara és objecte d’estudi. Jo tendeixo a ser pessimista i personalment penso que tot forma part d’un mateix problema: l’esgotament del sistema capitalista, per al qual, i això és el més preocupant, no hi ha sortida ni alternativa. Hi ha una obsessió per conquerir noves fites sense saber cap a on anem i que ha comportat una degradació del medi ambient que causa canvis greus en l’hàbitat de moltes espècies i nínxols nous de propagació de virus i mutacions.

Hi ha un factor bastant determinant anomenat “soft power” en anglès o “ poder tou”, que va ser creat pel politòleg Joseph Nye als anys noranta i que té a veure precisament amb el poder que té un país de ser convincent i influent a partir de la seva forma de vida, la seva cultura, la vida política. En aquest sentit, per exemple, la Xina no el té, tot i que encara s’ha de determinar la seva influència en països d’Àfrica i l’Amèrica Llatina, perquè està oferint unes prestacions econòmiques que els Estats Units no estan fent i que Europa no està en condicions d’aportar. Amb tot, els Estats Units, malgrat la desfeta de Trump, encara el guarden, i Europa, per exemple, el té i encara disposa de terreny per jugar perquè som models de ciutats envejables que gaudeixen de confort, seguretat, on es fomenta el diàleg i l’intercanvi d’opinions. Això es projecta en les relacions internacionals i en els fòrums, té un cert pes. I per això pot arribar un Trump i destarotar tot el sistema, que és el que ha passat, i ara Biden té el repte d’arreglar-ho.

El tema més important –acabem de guanyar tres projectes de recerca de la UE– és el de les migracions. En aquest àmbit tractem l’arribada dels refugiats, les polítiques d’acolliment, les polítiques europees, la influència dels mitjans de comunicació en la percepció que la societat té de la immigració, l’ascens del populisme, l’ús que en fa l’extrema dreta amb un discurs de rebuig de l’altre, la vulneració dels drets humans i també les migracions que ja està provocant el canvi climàtic, com les que arriben a les Canàries des de l’Àfrica subsahariana. També investiguem com quedarà la UE després del Brexit i la divisió nord-sud a Europa –molt present des del punt de vista econòmic–, el diàleg transatlàntic, l’Amèrica Llatina, l’Orient Mitjà i en general tot el que té a veure amb les relacions internacionals. I ara especialment també estem dedicats al comerç, a les noves vies comercials que s’obren, i a la geopolítica.

Per les institucions d’aquí, sí. Un dels projectes estel·lars és el de les ciutats globals, i aquí s’hi han implicat l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i l’Àrea Metropolitana. Pensem com han de ser les ciutats de futur i la ciutat post-Covid. Pel que fa a les de l’Estat ho relativitzo més, tot i que em consta que el Ministeri d’Afers Exteriors ha fet servir informes del CIDOB.

La manera de produir després de la Covid-19 no sembla que canviarà gaire, tot i que hem vist que el model turístic que tenim no sembla sostenible i quan s’acabi la pandèmia no hi hauríem de tornar, si no, no haurem guanyat en saviesa. Actualment hi ha una preocupació pel model de ciutat, hi ha la sensació que tal com estan concebudes les ciutats no estan funcionant, hi ha problemes comuns i es troba a faltar un model en la majoria de ciutats de l’arc mediterrani. Pot agradar més o menys, però el de la Barcelona olímpica va ser el darrer, i ara es tracta de posar-hi pedaços. Hi ha interès a buscar un model nou, i en això estem treballant. Un factor important, per exemple, és l’arribada d’immigrants i refugiats, perquè qui rep la gent són les ciutats i, en canvi, qui ho regula és l’Estat i Brussel·les, i això cal resoldre-ho. Barcelona té un pes i és difícil que el perdi mentre mantingui els referents culturals i no perdi aquesta percepció de ser una ciutat de dimensions humanes.