Sí, com també és una nosa un bebè, un infant desitjat i estimat, que potser ens impedeix viatjar o dormir d’una tirada, o exercir la nostra feina amb tranquil·litat. O un gat. L’altre dia escoltava una noia resident a la Xina que explicava amb orgull com va deixar de viatjar, quan podia fer-ho, per por que la confinessin en algun lloc i els seus gats es quedessin abandonats. La diferència és que els lligams emocionals amb els infants poden donar un immens sentit a la nosa, que els lligams amb certs animals de companyia –salvant les distàncies– també, però que la manca de lligams profunds amb els ancians, en general, tot el contrari: queda la nosa al descobert, i és tremendament injust.

Les residències són necessàries, però si parlem del concepte, és clar que no funciona! Allò de “viure com a casa” ofèn la intel·ligència. Per començar, i sense entrar en aspectes sanitaris o tècnics, sobre els quals no estic prou documentada, molt probablement t’estaràs en una habitació doble, i si estàs allitat les 24 hores però conscient, què vol dir “com a casa”? Que al llit del costat t’hi posaran la germana?... Caldria un nou concepte. Però un nou concepte, sense poder reclutar molts més professionals ben retribuïts i autènticament vocacionals –la retribució no fa la vocació–, és com un respirador sense ningú que el sàpiga fer anar. I encara que hi hagi un miracle i que les retribucions s’apugin, no podrem tenir més professionals vocacionals si no canviem la mirada sobre la vellesa i en descobrim alguna forta motivació.

Ara penso en una pel·lícula de ciència-ficció, La fuga de Logan. En el futur, dins d’una bombolla, a la Terra, hi viuen éssers humans que sempre tenen un aspecte jove. El dia que surten i troben el personatge que fa Peter Ustinov, el primer vell que veuen, en queden fascinats, en ressegueixen les arrugues, es barallarien per estar amb ell.

Sí, però un cant gairebé diria antierudit, estrictament experiencial. Un cant que, a pesar d’algunes imatges tristes o dures, tingués tons frescos d’humor, d’ironia. I potser no és tant una invitació a actuar diferent com a sentir diferent, tot i que és un peix que es mossega la cua. Crec que cal sentir que aquestes persones de la quarta edat són els nostres mateixos infants quan hi arribin. Cal desactivar, ni que sigui estratègicament, aquest mecanisme de defensa que tots tenim per allunyar-nos del que ens causa rebuig. I l’ancianitat, en general, ens en causa.

Sovint sento que ens allunyem de les persones molt grans, les d’aquesta nova quarta edat, perquè ens recorden la mort. I crec que no és ben bé així. La mort –si no ens toca de prop, és clar– té un cert glamur, una mena de morbo. Ens agrada molt més pensar en la mort i els seus enigmes, conversar sobre el tema des de la ciència o la filosofia, o veure pel·lis de guerra o de terror on els morts es prodiguen, que no pas pensar en la vellesa. Preferim anar al funeral d’un desconegut que anar a visitar un conegut a una residència geriàtrica.

Fins que la societat no deixi de veure els ancians, i em refereixo als que ens causen més distanciament (els dependents o sense cercle social que els avali), com si fossin alienígenes, no ens en sortirem. I, ep, rectifico: els alienígenes també mereixerien ser tractats amb dignitat, si no és que vinguessin a fer maleses.

El sentit de tot el que fem per amor o per necessitat. En tot cas, compto que el sentit l’hi acabin de donar els altres. Fa poc em va trucar l’amic escriptor Miquel de Palol i em va dir que tenia el meu llibre però que abans de llegir-lo l’havia deixat a la seva tia Maria, de 95 anys, i que li havia agradat tant i tant que me la passava al telèfon perquè m’ho digués ella mateixa. Escoltar les paraules de la Maria dient que el llibre l’havia fet plorar però també riure, va ser una experiència impagable. I jo que pensava que no era un llibre per regalar a la gent gran, justament els seus protagonistes! M’equivocava, ja m’han sortit uns quants fans nonagenaris. D’altra banda, una amiga més jove que jo, filòsofa, va dir-me: “L’he llegit i m’ha despertat unes preguntes de tipus filosòfic que voldria comentar amb tu.” I un noi jove em va explicar, entusiasmat, que després de llegir el llibre sortia al carrer i es mirava les persones molt grans d’una manera diferent de com ho feia abans de llegir-lo. El sentit del llibre, doncs, deu ser arribar a persones com aquestes.

Al principi va haver-hi un component màgic. Mai no m’havia passat que un editor amb qui no ens coneguéssim em digués que si alguna vegada tenia un projecte l’hi digués, que tenia una intuïció. Però van passar uns quants anys sense que ens veiéssim ni ens diguéssim res, i just uns dies abans que morís la mare, el setembre del 2019, el Jordi Puig, de Comanegra, em va escriure. Continuava amb la idea que teníem alguna cosa bona pendent. I aleshores tot va encaixar. Vaig anar arreplegant les càpsules de reflexions disperses que havia anat fent sobre el tema i les vaig sumar a petits relats i anècdotes autobiogràfics que s’esperaven també en algun calaix o arxiu de Word. Tot va anar creixent, intensificant-se, però m’hi faltava un catalitzador. I se’m va aparèixer la Carmina!, una anciana que jo coneixia des que era nena i de la qual havia perdut la pista en estranyes circumstàncies. La recerca força detectivesca que en vaig fer és el leitmotiv del llibre. I no puc fer més spoiler. En tot cas, ara sé que la Carmina ens calia.

La meva àvia va viure fins als 97 anys, i gairebé va morir cantant. Era molt divertida i coqueta, i al final tenia moltes fragilitats, molt malestar, però no l’extrema dependència que tenia la mare, física i psicològica. Els últims anys la mare estava completament allitada. Ens unia un vincle misteriós, com de germanes siameses. Com ho vaig patir jo? Gaudint-ho, encara que sembli un contrasentit. El que vaig tolerar pitjor d’aquell temps va ser que algunes persones em qüestionessin que la cuidés personalment i tan intensament. Jo “havia de fer la meva vida”. Ah!, però és que allò no entrava en la meva vida? Quan no tenia parella, una amiga va dir-me: “I si un dia t’enamores i hi ha una persona que vol tenir un projecte de vida comú amb tu, què faràs?” Doncs aquest moment va arribar, ara fa nou anys, i no només vam poder fer el projecte en comú, sinó que aquesta persona em va ajudar a cuidar la mare amb la mateixa naturalitat que si hagués estat un fill d’una anterior relació meva. I segur que mai ningú, si en comptes de la mare hagués tingut un fill, m’hauria suggerit que el portés a un internat per si trobava algú amb qui poder fer la meva vida.

Això va ser fa bastants anys. Ella sempre havia tingut problemes greus, ja de més jove, i potser per això jo tenia més esmolat l’instint de protegir-la. Hi havia petits respirs en què ella pujava a planta i jo podia dormir millor, però sempre acabava tornant a l’UCI. Ho vaig resistir, com abans he dit, també gaudint-ho –i que quedi clar que no soc masoquista–. Un dia, el fill d’una altra senyora que també s’estava a l’UCI, veient que jo m’hi quedava, també s’hi va apuntar, a l’acampada mig clandestina, i això em va ajudar força. Durant mesos vaig dormir amb aquell home, cap contra cap, en aquell banc de dos pams. Cada dia, a les deu del vespre, l’un o l’altre anàvem a buscar cafè a una de les màquines per no adormir-nos abans de poder parlar amb alguna de les infermeres que treien el cap cap allà a la una.

L’amor no té edat, i hauria de ser més que una frase feta. Per això en el llibre he volgut parlar no només de la quarta edat –que d’altra banda no és un col·lectiu homogeni–, sinó de totes, de l’edat en si mateixa i els prejudicis amb què ens la mirem, sobretot la de les dones. Ningú no li diria a un gai: “No ho diguis, que ets gai, que ho dissimules molt bé”, però sí que encara diem: “No ho diguis, que tens cinquanta anys, que ningú no te’ls faria.” Quan una vella es mostra enamorada del seu marit igual de gran, diem: “Que macos”, però si aquesta senyora tingués una relació amb un senyor vint anys més jove, ja arrufaríem el nas.

Poderosa, no ho sé. Jo diria que n’he sortit més enriquida i més tranquil·la. Part d’aquesta tranquil·litat és haver pogut introduir un capítol que potser és l’únic que no hauria existit sense la pandèmia i on em permeto concentrar la meva indignació, més enllà d’aspectes mèdics, per l’aïllament brutal que tants ancians han patit i que en molts casos els ha dut a morir de pena o de terror. Que no passi més, si us plau. Que s’afanyin els protocols a humanitzar-se, a preveure excepcions, com sospito que ho farien si els més afectats i amb pronòstic desfavorable fossin els infants.

Ha, ha! Moltes. Un dia el vaig dur a Cadaqués a escoltar poesia. Cap dels presents devia imaginar que entre el públic hi havia el Peret. En el darrer aniversari de l’àvia ell va venir a casa i van estar tots dos cantant. Era un geni, com a músic però també com a persona, i ja ho vaig dir a la pel·lícula Peret, yo soy la rumba, de Paloma Zapata. Els malabarismes, les astúcies que va haver de fer per navegar, sense trair les seves conviccions, entre el món dels gitanos i dels paios, va ser bestial. Ara que parlem de la quarta edat, penso que els gitanos ens guanyen en el tema de valorar els ancians. Potser perquè, sobretot temps enrere, com que no acostumaven a estudiar, reconeixien en els vells els seus mestres. Però ara, encara que estudiïn i alguns facin carreres, no han abandonat els vincles forts amb els seus avis o besavis i rebesavis, i espero que aquests no “mig amics”, sinó mig parents meus, continuïn així.