No es pot saber, només sabem el que diuen les projeccions de canvi climàtic: que tendirem a tenir menys episodis de precipitació però que quan els tinguem probablement n’hi hagi de més intensos que abans.

És més que probable que tinguem episodis extrems. Però jo no faria entrar el Filomena dins els episodis extrems. Potser sí que ha donat una gran quantitat de neu, però no ha estat una depressió tan activa com va ser el cas del Glòria, que va ser molt excepcional; el que passa és que es va trobar una Península molt refredada després d’un episodi fred de llarga durada i gairebé tota la precipitació que va provocar va caure en forma de neu.

Mirant de construir, planificar i tenir preparat el país d’una manera diferent de com el teníem fins ara. El que no té sentit és que quan ens passa una cosa com el Glòria anem a reconstruir-ho tot com estava abans. Per tant, coses que construíem massa a prop del mar no les hem de refer al mateix lloc si tenim altes probabilitats que en un període de no gaire temps es tornin a veure afectades. Cal ser curosos perquè no ens torni a passar el mateix, i això, d’alguna manera, ja s’està fent, no s’està construint com abans. Els ports, per exemple, s’han reforçat molt.

Les dades climàtiques, de llarg termini, ajuden a fer planificació territorial, perquè, per exemple, necessites saber en una determinada zona a quant pot arribar la temperatura per dalt i per baix, a quant pot arribar l’acumulació o la intensitat de pluja, quines avingudes hi pot haver... I després es treballa amb períodes de retorn per decidir com i on es pot construir. Però tot això que s’ha fet històricament, en aquest moment es pot posar en dubte, en el sentit que les dades amb què s’havien calculat aquests períodes de retorn ja no són representatives perquè cada cop seran més freqüents els valors extrems. Per tant, és més complicat tenir ara una bona referència per poder dissenyar com s’ha d’urbanitzar el territori.

Es repeteixen d’alguna manera, però amb valors més alts que la majoria dels que havíem vist. Si busques prou enrere acabes trobant situacions similars, el problema és si es donen amb més freqüència que abans. Abans passava cada cent anys un episodi de l’estil del Glòria i ara potser ens passarà cada deu o cada quinze anys. No ho sabem. Els temporals potser seran menys nombrosos, però alguns dels que arribin seran més intensos. Una mica aquest seria el missatge. Els estudis de canvi climàtic ens diuen que la quantitat total de pluja que caurà no serà gaire diferent de la que queia però que se’ns distribuirà diferent, en uns pocs episodis que donaran molta precipitació alternats amb períodes més llargs de sequera. Potser és la idea més clara del que significa aquest canvi.

És el més clar de tot. En temperatura estem a uns dos graus per sobre de l’època preindustrial i 1,2 graus per sobre del període 1970-2000, que és el que s’ha utilitzat més fins ara com a referència per al canvi climàtic. I esperem que pugi 1,5-2 graus més fins al 2050. Pel que hem anat veient, l’augment ha estat més alt del que havíem projectat, per tant és possible que vagi una mica més enllà d’això. I això sí que és evident. Així com en els temporals sempre acabes trobant un precedent –quan va passar el Glòria vam trobar-ne un el 1932 que per quantitats de pluja i patró per zones s’hi assemblava–, en canvi, quant a temperatura, aquesta pujada, des que hi ha dades meteorològiques, no s’havia observat mai.

Hi ha gent que diu que això del canvi climàtic no és veritat perquè ha fet fred. Això no és cert, perquè també fa temps que ho diuen les projeccions climàtiques: la mitjana de la temperatura va tirant cap amunt, els episodis extrems de calor seran més freqüents i amb més calor que abans, però no perdrem tots els episodis freds. En tindrem menys, però continuarem tenint episodis freds i nevades importants.

Nosaltres no treballem directament en contaminació, però, bé, sí que sabem que s’ha notat molt en zones properes a les emissions contaminants, de vehicles... En ciutats i zones densament poblades, es van reduir enormement, en canvi no es nota gairebé gens en la concentració de diòxid de carboni, que és el compost principal que col·labora al canvi climàtic. Hi ha hagut una petita frenada d’increments de CO2, però pràcticament insignificant, perquè hi ha una inèrcia molt gran. És com el que ens va passar fa anys amb el forat de la capa d’ozó. No s’acaba de manera immediata. La concentració de diòxid de carboni està tan estesa a l’atmosfera, que encara que redueixis una mica les emissions no es nota.

No ho sabem, difonem algunes prediccions amb tres mesos d’antelació que es fan al centre europeu de predicció, però no les elaborem nosaltres ni tenim gran confiança en les previsions estacionals, i encara menys anuals. El més fàcil és dir que probablement tornarà a estar entre els cinc o sis anys més càlids de la història, perquè els darrers anys sempre ha estat així, per molt que hàgim començat amb força fred. Difícilment trencarem aquesta tendència per aquest motiu.

Sí, és una data molt important perquè el fet que Catalunya el 1921 tingués ja un servei meteorològic, que en aquell moment arribés a pertànyer a l’Organització Meteorològica Internacional (OMI), que arribés a fer treballs reconeguts com l’atles climàtic, observatoris de muntanya, temes referents a estudis d’inversions tèrmiques, estudis de la brisa..., pels anys de què parlem, allò va ser revolucionari. Llàstima que només va durar 18 anys, perquè amb el final de la Guerra Civil es va clausurar, confiscar i destruir i vam trigar 57 anys a tornar a començar un projecte de servei meteorològic, que ara està ja molt consolidat però que no té accés als organismes internacionals com havia tingut el primer servei. És una de les nostres mancances.

L’OMM actual posa la condició que els serveis meteorològics que es reconeixen són només els estatals.

Bona però escassa. Tenim un conveni de fa molts anys pel qual tenim alguns intercanvis de dades. No és una relació excessiva, però és correcta. Però trobem a faltar, sobretot, l’àmbit internacional. La reivindicació més gran que tenim és poder disposar d’un accés a tota la informació que genera el centre europeu de predicció, que és a Anglaterra, on hi col·laboren tots els països europeus i al qual el govern espanyol, a través de l’Aemet, hi aporta dos o tres milions d’euros l’any. S’hi generen probablement les millors prediccions que es fan a escala global al planeta i per a nosaltres són imprescindibles per poder fer després prediccions a escala més reduïda. L’Aemet ens passa informació, però ni tota ni amb la rapidesa que necessitaríem, i aquesta és la nostra reclamació principal. Els catalans també paguem el funcionament del centre europeu amb els nostres impostos, i un servei meteorològic com el nostre, que està reconegut per l’Estatut d’Autonomia i emparat per una llei del Parlament que diu que és l’encarregat d’assessorar Protecció Civil, doncs hauria de tenir aquesta informació. Des de Madrid se’ns diu que la competència dels avisos per a Protecció Civil és d’Espanya i que no tenim dret a accedir-hi. És un contenciós que tenim des de fa temps.

És una pregunta que se’ns fa sovint i que també em faig. La veritat és que ve de molt lluny, del segle XIX, si no abans. L’inici del Servei Meteorològic de Catalunya, el 1921, ja es va produir perquè hi havia molta afició. A la segona meitat del segle XIX ja es van crear xarxes pluviomètriques, xarxes d’observació, i hi havia molts col·laboradors. Això ja va ser un camp de cultiu per a la creació d’aquell primer servei meteorològic. Per què? Jo a vegades penso que és perquè som un país petit però on passen coses molt diferents des del punt de vista meteorològic: llocs on fa molt fred, on fa vent, on plou molt… Aquesta varietat de fenòmens, la gran estacionalitat, la gran diferència entre estiu i hivern, que fa que puguis veure de tot: tornados, pedregades... No sé si això fa que la gent s’aficioni a observar per què passen coses no molt habituals i a vegades bastant extremes. Penso que tot això fa que la gent tingui afició a seguir-ho. Però no t’ho sé dir.

Amb molt d’optimisme. Ara hem estat treballant per tenir un pla estratègic 2021-2024 i que vagi acompanyat d’un contracte programa amb la Generalitat que garanteixi que aquests quatre anys tindrem el pressupost necessari per tirar endavant el projecte. També cal un conveni col·lectiu propi i una política de dades clares, perquè penso que les dades que procedeixen d’equipaments instal·lats amb diner públic han de ser gratuïtes. I, a banda d’aquest accés al centre europeu, hem d’avançar en meteorologia marítima i hem d’aconseguir les competències per treballar en meteorologia aeronàutica. La normativa europea ho permet, però necessitaríem una designació de Madrid, i això no sabem com anirà.

Sí, és un projecte més tècnic i sembla que podrà tirar endavant. Els hem de renovar i avui en dia hi ha la possibilitat de tenir radars millors. Cal avançar en la predicció a molt curt termini. És necessari disposar de radars que ofereixin una molt bona estimació del camp de pluja que està caient i, barrejant la informació amb el que diuen els models meteorològics a molt curt termini, poder construir una bona pel·lícula de la pluja que caurà les properes dues, tres, quatre hores. És la fórmula ideal per poder donar alertes ràpides en casos de possibles avingudes de rius, reduir els efectes d’inundacions i salvar vides. És una de les coses en què hi ha més marge de millora, però és un camp que va acompanyat de molts diners, perquè són infraestructures cares, i també requereix molta feina, no és fàcil.

Els radars permeten, sobretot, saber quant ha plogut les darreres hores. Ara el que fem és combinar la informació del radar amb la de les estacions meteorològiques per tenir més precisió a l’hora de saber la pluja caiguda les últimes hores. Amb radars millors, que donin una bona estimació de la pluja fins i tot sense combinar les seves dades amb les de les estacions, serem capaços de donar millors alertes primerenques. Perquè sabent la pluja que ha caigut, per exemple, en rius mitjans, com alguns dels que tenim a Catalunya, pots preveure bastant bé la riuada que pot baixar. Aquest és un dels camps en què en l’aspecte tècnic estem treballant més per poder millorar en els propers dos o tres anys.

Sí, i pitjor el Francolí l’octubre del 2019. Aquest és un d’aquests rius que de tant en tant generen aquestes avingudes. Plou a la muntanya, està a prop del mar, en poca estona el riu baixa molt ràpid i, tot i que hi ha poc marge de temps, se’n pot aconseguir per fer un avís encara que sigui per minuts. És molt diferent saber-ho mitja hora abans que no saber-ho. La Tordera n’és un altre, sí, i el Besòs també, el Fluvià, la Muga... Tenim tota una sèrie de rius d’aquesta mida, no regulars, que no són tan ràpids com les rieres del Maresme però que tampoc no són ni el Ter ni el Llobregat, en els quals hi ha marge de reacció.