A Girona aquesta unitat es va posar en marxa fa poc, com a conseqüència de la pandèmia de la Covid. És una unitat que el servei de pneumologia demanàvem feia temps. Per a nosaltres té molta importància perquè es destina a pacients que han de ser monitorats. Són pacients que necessiten ventilació artificial, tot i que no estan intubats, com sí que passa a les UCI. Tampoc no estan sedats, sinó que estan conscients però els cal una màquina, el ventilador, per respirar. Un llit convencional, sense aquest monitor, no és l’ideal.

Actualment, sí, però abans de la pandèmia teníem pacients que també necessitaven aquest tipus de teràpies. Els més freqüents eren pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC).

Dels dos tipus. Són pacients que entren per urgències, amb pneumònies bilaterals per Covid, i que en aquell moment no cal que vagin a una unitat de crítics, i també recollim pacients que surten de l’UCI però que no estan prou bé per anar a una planta convencional.

Professionalment, ha estat molt dur. Hem estat molts centrats en el dia a dia perquè, quan mires enrere, es fa molt dur pensar en el que hem viscut. Hi ha hagut moltes fases diferents. A l’inici, va ser un descontrol total perquè era una cosa que no ens esperàvem i va ser molt dur per a tot el personal sanitari i vam viure situacions molt difícils emocionalment. Després, tant en la segona com en la tercera onada, tot i que el nombre de pacients és més o menys el mateix, tot està molt més controlat. Hi ha uns circuits fets, tenim la maquinària necessària, el personal tenim un rodatge i això ha fet que sigui una mica menys dur. Tot i així, ha passat un any i encara no estem en una situació prèvia a la pandèmia i això representa un sobreesforç diari. Realment el personal està molt cansat.

Va ser durant la primera onada i vam trigar pràcticament un mes. Inicialment, en el nostre cas, faltaven aparells, principalment ventiladors, per tractar pacients aguts. Ens donaven permís per comprar-ne, però era impossible perquè no en trobàvem. Vam trigar un mes a tenir-ne. Pel que fa al maneig del pacient, des de la primera setmana vam saber com actuar. El que encara no tenim és un tractament específic i efectiu. I això, a la primera, la segona i la tercera onada. En els estudis que duem a terme, en què recollim dades de les diferents onades, veiem que hem anat canviat els tractaments que implementàvem, els que posàvem a la primera no tenen res a veure amb els que posem a la tercera, però continuem igual, sense un tractament que sigui realment eficaç durant la fase aguda de la Covid. Els tractaments que es fan servir són simptomàtics.

Això ha estat així i desconec perquè els laboratoris farmacèutics s’han centrat més en la prevenció que en el tractament. És una pregunta a la qual no tinc resposta. A l’Estat espanyol, hi ha una iniciativa per part d’un investigador per a la qual s’està buscant finançament. Espero que els estudis que hi ha dins i fora de l’Estat espanyol en marxa donin bons resultats.

Això és molt curiós. En la primera onada, estàvem molt preocupats pels nostres pacients. Enteníem que el pacient respiratori crònic podia ser un pacient que estigués en una situació de molt de risc. Parlo de pacients amb MPOC, asma, síndrome d’apnea del son, fibrosi pulmonar...Però quan va passar la primera onada ens vam adonar que el percentatge de pacients d’aquest tipus no era més elevat que el de la població general. En aquesta tercera onada, veiem pacients més joves que a la primera i pacients amb obesitat. Els factors de risc són hipertensió, obesitat i malalties cardiovasculars. Les malalties respiratòries també, però no en un percentatge tan important com esperàvem a l’inici.

No pas. Vaig passar la Covid l’abril de l’any passat, quasi a l’inici, amb símptomes molt lleus. Me’n vaig adonar de seguida perquè em vaig quedar sense olfacte. Però, per a mi, el més complicat no van ser els símptomes, sinó el fet que em vaig infectar quan feia un mes de la pandèmia, en ple pic de la primera onada, i els protocols en aquell moment em van obligar a estar aïllada fins que tingués una PCR negativa. Vaig haver d’estar cinc setmanes confinada a casa i em trobava perfectament! Va ser molt frustrant no poder anar a l’hospital perquè sabia que els meus companys en aquells moments tenien moltíssima feina, feien moltíssimes hores, moltíssimes guàrdies, treballaven els dies de festa. Vaig sentir molta impotència.

L’hospital va deixar de ser un centre de portes obertes i el pacient es va quedar sol, aïllat. A nosaltres ens hagués agradat fer més acompanyament, però era difícil, tant per a metges com per a infermeres en general, perquè no teníem el temps necessari pel volum de feina que hi havia. Una cosa que per a mi va ser completament nova va ser haver de dir a una família per telèfon que el seu familiar s’havia mort. Sempre ho havia fet en persona. Això vaig trobar-ho duríssim, horrorós. Tant per al professional com per a la família. És de les pitjors coses que ens ha passat durant la pandèmia. I ara no és que la situació hagi millorat gaire, però fem petites excepcions per permetre el comiat.

Al principi no vaig portar-ho bé perquè era la càrrega emocional, més tot el que ens era desconegut i l’estrès de la pressió assistencial. Amb el temps, m’hi he anat habituant i ho porto millor. Però conec casos de companys que han tingut problemes: des de patir la síndrome del burn-out (estar cremat) fins a companys que han fet fòbia a la Covid. Són professionals que han estat de baixa durant mesos i que tornen a reincorporar-se però que han de fer tot un procés de desensibilització sistemàtica, han de fer-ho de forma progressiva, o en llocs de treball que no estan tant exposats.

No. Mai no m’hagués imaginat que viuria una cosa així. No obstant això, hi ha una cosa positiva en tot això. Vaig triar pneumologia i fins que no ha arribat la Covid era una especialitat relativament desconeguda. I ara amb la Covid és una especialitat que la població en general ja coneix. És a dir, que ha servit per fer més visible la nostra especialitat i ha permès d’obrir unitats UCRI.

El treball en equip als hospitals. Estic més que orgullosa dels meus companys i no parlo només de metges, sinó en general de tot el personal (neteja, zeladors, cafeteria...). Tots hem treballat en equip d’una manera com no havíem fet mai; tothom ho ha donat tot sense haver-ho de demanar. Estic molt orgullosa de treballar a la sanitat pública. Tothom ha donat, no el 100%, sinó el 120%. Amb aquesta pandèmia, he vist claríssim que la sanitat funciona bé pels professionals que hi treballen.

Les restriccions que s’han fet al carrer, i que entenc que per a la població general poden semblar molt restrictives, per a mi han estat molt laxes. Sobretot en certs moment en què estàvem desbordats i que es pretenia, per exemple, “salvar” el Nadal.

L’índex de rebrot està ara per sota de 300 punts a l’Estat espanyol i ja sentim a dir que estem molt bé. El problema és que a banda dels pacients de Covid hi ha altres malalts. Ens estem oblidant que la Covid ha desplaçat tot un seguit de patologies que són les que hauríem d’estar atenent i que, a més de superar les onades de Covid, haurem de recuperar tota la feina pendent de fer relacionada amb els pacients crònics que teníem abans de la pandèmia.

M’agradaria saber en què es basen per dir segons quines coses. Haurien d’informar-se a través de fonts fiables i d’investigacions científiques. I entenc que sí, que aquesta situació de pandèmia és excepcional i que sí, s’han restringit les nostres llibertats individuals. Però això s’ha fet per un bé comú com és la salut pública. I crec que tots estem d’acord que cal prioritzar la salut pública. Crec que si passessin un dia amb nosaltres, en qualsevol d’aquestes unitats, canviarien de parer.

Des de l’inici s’ha endolcit molt aquesta situació. S’hauria d’haver mostrat més la realitat crua del que es viu als CAP; als hospitals, amb els pacients aïllats als seus domicilis. Això hauria ajudat més tothom a mantenir les restriccions, a fer més el que toca.

He de dir que estic gratament sorpresa perquè pensava que quan tinguéssim a l’abast la vacuna hi hauria molta gent que no voldria rebre-la. Fa anys que lluito en les campanyes de la vacuna de la grip, aconsellant-la cada hivern, i em trobo sovint pacients amb malalties respiratòries que no volen rebre-la. I en canvi aquest any tots els pacients em demanem quan podran posar-se la de la Covid. I també estic molt contenta amb el personal sanitari, perquè majoritàriament tothom ha volgut rebre-la. Antivacunes Covid? Em trobo molt poca gent que ho sigui. I hi ha gent que té dubtes i, quan els resols, responen bé.

En l’àmbit d’infermeria, la capacitat dels CAP i dels hospitals és molt més gran, però estem limitats pel nombre de dosis que arriben. Per la vacuna de la grip, cada any hi ha tota una infraestructura muntada i es vacunen milers de persones en un mes. A aquest ritme, és impossible que a l’estiu hi hagi el 70% de la població vacunada. D’altra banda, cal destacar però que hi ha països de Sud-amèrica que no reben cap vacuna. I cal tenir en compte que aquest és un problema global que no solucionarem vacunant-nos només nosaltres; ens hem de poder vacunar tots.