“La monarquia és l’últim dinosaure que falta per extingir”

Marcel Bagés (Flix, 1980) i Maria Arnal (Badalona, 1987) publiquen avui el seu segon disc de llarga durada: ‘Clamor’ ALEX RADEMAKERS.

Em semblava important, en moments de foscor, inventar històries que no ens dirigissin cap al mateix desastre

Ser públic, avui dia, és molt difícil. Els concerts són ara un laboratori on poder experimentar altres maneres d’estar junts

Guillem Vidal - BARCELONA

La irrupció, primer amb Verbena (2016) i, després, amb 45 cerebros y 1 corazón (2017), de Maria Arnal i Marcel Bagés serà recordada, molt probablement, com un dels fets musicals més destacats de la dècada passada a Catalunya. La seva aproximació tant a la memòria històrica com a la música d’arrel és, ja, un referent reconegut per molts altres artistes (des de la manacorina Joana Gomila fins a la cantaora cordovesa María José Llergo), i els seus directes, com alguns han pogut comprovar darrerament amb els concerts que la cantant badalonina i el guitarrista flixanco han fet acompanyats pel duo vocal Tarta Relena, es caracteritzen des del primer dia –quan, abans d’omplir Palaus, actuaven en espais com el carrer Pescadors durant les festes de la Barceloneta– per uns nivells elevats de connexió amb l’audiència. Arnal i Bagés, amb el productor David Soler com a tercer membre de facto del projecte, publiquen avui el que, per a molts, és el disc més esperat de la temporada: Clamor (Fina Estampa), un cant a l’empatia i la necessitat d’imaginar altres futurs, amb col·laboracions del distingit Kronos Quartet i la nord-americana Holly Herndon, tot un referent en el desenvolupament de processos d’intel·ligència artificial per a la creació sonora. Ens en parla Arnal.

Fa més d’un any que se’n parla, d’aquest disc. Ha estat un viacrucis, arribar fins aquí?

No sé si la metàfora seria la d’un viacrucis, però sí la d’un camí desdibuixat ple d’aventures. Algunes, de desastroses, com la pandèmia, però altres totalment inesperades, com la col·laboració amb el Kronos Quartet o Holly Herndon.

Fins a quin punt la pandèmia ha determinat el contingut del disc?

Bé, el concepte el teníem clar des de finals del 2017. Qui pensa les històries i escriu les lletres soc jo i, encara que en vaig escriure algunes, fins que no vam haver acabat l’anterior gira i no vaig haver fet un bon descans, vaig ser incapaç de retrobar-me amb la meva part més creativa. El 2017, tot i que el disc i la gira estaven funcionant molt bé, a mi, per dins, la vida m’estava canviant molt. Em vaig adonar que, a vegades, en una mateixa vida, tornes a començar uns quants cops, sovint de zero. I durant aquests moments són molt importants les històries que t’expliques sobre tu mateix i sobre les persones que estimes.

A quina mena d’històries es refereix?

Vaig començar a reflexionar en les històries que solen explicar-nos quan pensem en el futur. Solen ser històries desesperançadores que, en el present, no ens ajuden gaire a imaginar històries millors, ja que, al capdavall, si penses tota l’estona en desastres, al final acabaràs planxat. Vaig posar-me a treballar, doncs, amb la voluntat d’explicar històries des de la potència de la imaginació, amb una sensació, a la vegada, que ens cal un renaixement i, també, transformar-nos profundament.

Són moments que demanen transformacions profundes, certament.

Sí, aleshores encara no hi havia la pandèmia, però a escala global estem en un moment molt profund de transformació en què hauríem de començar a qüestionar coses que encara no hem assumit però que, en canvi, les tindrem aquí durant molt temps, ja que, en molts aspectes, la pandèmia sembla tot just el primer capítol. Podem, però, deprimir-nos i llançar-nos tots des del balcó, o començar a fer servir la imaginació i inventar-nos noves històries que ens donin esperança per tal de poder construir altres futurs.

S’imposa ser optimista?

Crear amb por i tristesa és una cosa que, jo, almenys, no sé fer. I ser optimista, de fet, crec que és un bon servei que fas al món. Òbviament sense deixar de ser crític, però és una opció de vida.

Tan atents com estan a la idea de “comunitat”, quins pensaments han tingut en temps de pandèmia, en què fer comunitat ha estat complicat o, directament, prohibit?

Et puc parlar dels concerts, per exemple, que són molt diferents a com solien ser. Si penso com eren abans sento tristesa i frustració. Però t’adones també que, ara, malgrat que al públic només li veus un terç de la cara, o malgrat la criminalització i desprotecció institucional que han patit els teatres, la gent et ve a veure en un context molt hostil. Ser públic, avui dia, és molt difícil. I, en canvi, tu estàs allà a l’escenari gairebé en una altra dimensió, podent-te moure per on vulguis i sense mascareta. Els concerts són ara un lloc de retrobament i un laboratori on poder experimentar altres maneres d’estar junts.

Parli’m del ‘clamor’ que dona nom al disc. Com i quan el va percebre?

Podríem dir que el clamor és aquest conjunt de veus que encara no hem après a escoltar. Tenim, crec, la necessitat d’escoltar d’una manera diferent a com ho havíem fet fins ara. I una manera de veure com està canviant el món, de com, per exemple, estan canviant els boscos o els oceans, seria fer-ho mitjançant aquest silenci progressiu caga vegada més generalitzat. El silenci d’una mort que encara no som capaços d’entendre. La idea era parlar en el disc d’aquestes transformacions que comporten pèrdues però, a la vegada, oportunitats d’expressar noves potències. Si, en l’anterior disc, es tractava de treure terra i embrutar-se amb el fang, la idea del joc, aquesta vegada, era entrar en un cos que no és el teu, que no té mans, que potser no té ulls ni hi veu, i observar el món des d’aquest lloc. Gràcies a la imaginació em poso en la pell d’un meteorit, un riu o en el d’una sibil·la mil·lenària. Hem jugat a posar-nos en la pell de veus que fins ara ni enteníem que fossin veus. Al capdavall, l’empatia és una qüestió d’imaginació, i em semblava important, en moments de foscor, inventar històries que no ens dirigissin cap al mateix desastre.

S’atreveix amb tot un ‘Cant de la Sibil·la’.

Em fascina la història, trobo que el personatge de la Sibil·la és superpoderós. En el cristianisme, que una dona tingui tant poder i no sigui dolenta, o que no estigui a l’ombra de cap home o heroi, és força original. Pensava molt en la idea que, així com en la vida saps que moltes vegades hauràs de tornar a començar, cada civilització ha imaginat també la seva fi. I, al final, aquesta fantasia sobre l’apocalipsi explica molt bé la manera que té una civilització d’imaginar. La idea d’aquest Cant de la Sibil·la, que va venir de la Holly [Herndon], era treure’l de l’església i portar-lo enmig d’un lloc que ens semblés el d’un món fantasiós. Vam anar a cantar-lo a Ripoll, que és on es van trobar alguns dels primers manuscrits, també enmig d’un bosc, un riu... o entre un ramat de cabres a Badalona, del projecte Badacabres, en un camp de fonoll que hi ha darrere del tanatori. Després, amb la Holly hi vam posar veus artificials fins a tenir un cor estranyíssim. És curiós, perquè estudiant el mite de la Sibil·la, i volent repaganitzar-lo, pensava en aquesta idea que, en grec, apocalipsi significa revelació, no pas la fi del món.

Què li interessava, de Holly Herndon?

Moltes coses. D’una banda el seu bagatge musical, molt centrat en el cant gregorià i la música medieval, sobretot en els arranjaments de veu. I després, és clar, tot el que ha desenvolupat amb una intel·ligència artificial processadora de veus, i que utilitza com una eina més com a productora. I no m’agradava tampoc ser l’única dona en aquest disc! Ella té un discurs molt avançat en molts aspectes musicals i també feministes, de manera que la idea de fer amb ella la Sibil·la era molt poderosa. L’arranjament està fet a partir del que cantava la Maria del Mar Bonet, tot agafant uns cors de la de Montserrat Figueras i Jordi Savall. I l’adaptació de la lletra vaig fer-la conjuntament amb Eduard Escoffet.

David Soler, el productor, amb qui fa temps que col·laboren, fa la impressió que, en el disc, hi juga un paper tan determinant com el vostre. És així?

Totalment. Som més un trio que un duo, actualment. O, en tot cas, no hi hauria duo sense trio. La feina de producció que ha fet no té res a veure amb la que va fer en el primer disc. S’ha fet a sis mans, Clamor. Ha estat un plaer poder-lo conèixer amb més profunditat i poder-hi treballar molt més, amb en David. Teníem molt clar, des del començament, que volíem canviar la nostra sonoritat, experimentar amb altres instruments.

Fa uns mesos apareixia de convidada en un disc del Kronos Quartet, amb qui va col·laborar l’estiu passat al Grec cantant cançons de Pete Seeger. Ara és vostè qui els té de convidats en el seu disc.

Sí, tot això va néixer al Grec. Després de la primera prova de so, David Harrington [violinista] em va dir que li encantava allò que feia i va proposar gravar-me per tal d’estar en el disc que preparaven. Li vaig dir que sí, és clar, però jo, que en això no tinc manies, i sabent que el no ja el teníem, li vaig demanar, després de parlar-ho amb en Gerardo [Sanz], el nostre mànager, si ells voldrien també col·laborar amb el nostre. Ens van dir que ho farien encantats. No cal dir que m’encantaria fer més coses amb ells.

A la cançó en què participa el Kronos Quartet, ‘Jaque’, apel·la insistentment a “alçar la veu”.

Tot allò que no té veu tendim a pensar que no té agència, i el clamor del que parlem són també veus que s’alcen i que hem d’aprendre a escoltar. No saps des de quin punt de vista s’explica, la cançó, però sí que et demana que alcis la veu i expliquis la teva pròpia història.

De ‘clamor’ n’hi ha hagut força, aquestes setmanes, als carrers. Què en pensa?

Moltes coses. Per una banda em sembla molt bé que hi hagi una resposta tan frontal a una decisió [l’empresonament del rapper Pablo Hasél] que no és només absolutament injusta sinó que explica molt bé una impunitat, que és la de la monarquia. Vivim en un món en què la monarquia és l’últim dinosaure que falta per extingir. Soc, com deia, optimista, i penso que això tant de bo siguin els últims cops de cua d’un món que no li queda gaire per extingir-se. Mostrar el rebuig cap a això, doncs, és necessari, però al mateix temps és difícil no sentir ràbia i frustració.