[Pau Cruanyes] Comença com un projecte, som un grup d’amics que volem explicar una història, i durant el primer any el projecte es mou a l’entorn del món universitari: tallers, tutors i tutores... En realitat és com un laboratori de creació, on a base de prova i error anem construint el cor de la pel·lícula. Un cop acabem la universitat decidim acabar de rodar-la i, amb el finançament de Verkami i de la productora Benecé, tira endavant el projecte. Creix de manera bastant orgànica, no hi ha un punt en què diem que això ha de ser una pel·lícula. Ja ho és des del principi i va evolucionant.

[Gerard Vidal] Ara ens passa que ja ho hem normalitzat una mica, tot ha anat passant a poc a poc: festivals, premis a Màlaga, nominats als Gaudí... Durant tres anys s’ha anat fent gran, tot i que hi ha dies que han estat la bomba.

[P.C.] No és res autobiogràfic, és una decisió de guió que et serveix per explicar la sensació de pèrdua dels personatges, com són d’hipòcrites de vegades amb certes accions. Al final comprens que van molt perduts i no entenen el que els està passant.

[G.V.] Sí, i ve sobretot de l’impuls, de no tenir temps per pensar les coses des d’un lloc serè. [P.C.] Tot el que fan a la pel·lícula és un error, és un aprenentatge per encarar-se a la mort.

[G.V.] Hi havia una part autobiogràfica –el Pau té un col·lega que va morir–, però realment el tema de la mort ens interessava a tots. I sabíem que volíem parlar de nosaltres i de la nostra generació, que és el que coneixíem. Vam decidir parlar de la mort de gent jove. Normalment només veiem morir els nostres avis, que és com un procés natural. No ens han ensenyat com gestionar la mort d’algú jove, de la nostra edat. A mesura que parlàvem amb els actors, va anar sortint gent amb experiències similars. [P.C.] Ho volíem encarar en primer lloc des dels personatges i la direcció d’actors. A part de crear una realitat d’un grup de tres amics, que havia de funcionar abans que res, volíem generar experiències traumàtiques a través dels assajos. Un dia van viure la mort del seu hipotètic amic amb escenes d’improvisació. I en el rodatge, potser al cap de dos mesos, es podien agafar a aquell moment de patiment. Vam anar construint una sèrie de capes que d’alguna manera es veuen retratades a la pel·lícula. I després hi ha la decisió formal d’enganxar-nos als personatges i els seus sentiments des de primers plans, silencis, moments més viscerals, que mostren uns sentiments que no poden expressar perquè encara no els entenen ni els poden verbalitzar.

G.V.: Sí, sempre hem mirat d’anar cap al naturalisme i el realisme.

[P.C.] Tampoc volem ser pioners. És un reflex bastant nostre, generacional en el sentit que parla de nosaltres, inclús de bromes internes i maneres de fer nostres. Però és veritat que, tocant el tabú de la mort, com a generació, ens han protegit de certes emocions amb una bombolla de vidre. Esperes que l’avi i l’àvia es morin quan tinguin vuitanta anys, però de sobte se’t mor un amic als divuit anys i et ve una clatellada! Volíem retratar aquests tres personatges desemparats. Com a societat, no s’ha educat gaire per sentir el dol.

[G.V.] Algú va dir que les pel·lícules de la Pompeu Fabra donen veu a una generació que normalment no fa pel·lícules. La gent de 22 anys normalment no té l’oportunitat de fer una pel·lícula i dir el que pensa. Normalment les dirigeix gent a partir dels 30 anys. [P.C.] La Pompeu Fabra no deixa de ser una universitat pública, i en aquest sentit ha democratitzat aquesta manera de fer cinema. Gonzalo de Lucas, que coordina tot això, ha fet una feina bastant important. Comunicació Audiovisual no té res a veure amb altres carreres més tradicionals.

G.V.: Hi ha una gran part d’ells mateixos. No vam fer un gran càsting, sinó que vam pensar-hi molt. Volíem treballar amb gent de confiança i que fossin actors que poguessin respondre a les necessitats del projecte. No era una pel·lícula convencional, que es rodés en tres setmanes, es va allargar dos o tres anys. Necessitàvem algú que es comprometés amb el projecte tot aquest temps. Els actors els coneixíem més o menys i vam fer un parell de proves amb actrius [els protagonistes són dos nois i una noia]. P.C.: No buscàvem unes cares que ens agradessin. De fet, vam fer càstings de trios, mai d’una persona sola. Citàvem grups d’amics. I al final els que van funcionar són aquests tres, que es coneixen de tota la vida [Arnau Comas Quirante, Judit Cortina i Oriol Llobet].